Heras-Casado retorna el so original a Mendelssohn

28.03.2017

En el marc del cicle de música antiga de l’Auditori, hem tingut l’ocasió de sentir un concert dedicat íntegrament a Felix Mendelssohn, de la mà de Pablo Heras-Casado, al capdavant de la Freiburger Barockorchester. Si bé Mendelssohn no és un compositor al qual es pugui posar l’etiqueta de música antiga, la interpretació que en va fer Heras-Casado va donar una llum nova i diferent al compositor romàntic, més fidel i més acostada a les sonoritats de la primera meitat del segle XIX. Va culminar el concert la violinista alemanya Isabelle Faust, amb un resultat fabulós.

Pablo Heras-Casado

Pablo Heras-Casado

Sovint s’ha titllat Mendelssohn de compositor neobarroc i fins i tot Wagner el va acusar de conservadorisme musical. Certament, Mendelssohn va ser qui va desempolsegar definitivament l’obra de Bach, especialment la Passió segons sant Mateu, però això no resta ni un bri d’abrandament romàntic a la seva obra. Les seves simfonies, especialment l’Escocesa i la Italiana, són obres de repertori que habitualment interpreten orquestres simfòniques amb instruments moderns. Però a l’Auditori de Barcelona, Pablo Heras-Casado va voler defugir aquesta interpretació convencional per anar a l’essència mendelssohniana: tocar amb els instruments de què disposava el compositor ara fa poc menys de dos-cents anys, amb la seva sonoritat original. Per això aquest concert forma part del cicle de música antiga de l’Auditori.

El programa era d’allò més llaminer: l’Obertura en si menor, Les Hèbrides, op. 26, el Concert per a violí en mi menor, op. 64 i la Simfonia en re menor, op. 107, Reforma. Aquest concert, que va ser enregistrat, es convertirà en un àlbum discogràfic pertanyent a la sèrie El nou romanticisme: La col·lecció del segle XIX. Els protagonistes són sempre la Freiburger Barockorchester i Pablo Heras-Casado, i inclou obres cabdals del primer romanticisme alemany de Schubert, Mendelssohn i Schumann. La filosofia que hi ha al darrere és la de llevar la capa de sofisticació i grandiloqüència que les interpretacions amb instruments moderns han atorgat a la música d’aquests compositors, i tornar-li la seva sonoritat original i genuïna. Els solistes que participen en aquesta col·lecció són, a banda de la violinista Isabelle Faust, que vam poder sentir en el concert, el pianista Alexander Melnikov i el violoncel·lista Jean-Guihen Queyras.

La Freiburger Barockorchester és una orquestra de dimensions mitjanes amb una secció de corda potent, però que el vent fusta va eclipsar massa vegades. Heras-Casado va dirigir Les Hèbrides amb molta energia i passió, tal com reclama l’obra, que és un esclat d’angoixa creixent, però no va acabar de calibrar prou bé les diferents seccions de l’orquestra perquè sonessin en un equilibri òptim. Tot i així, la sonoritat austera i el brio amb què tocaven van produir una interpretació electritzant. En el Concert per a violí, Isabelle Faust va començar un xic freda. Semblava que no treia del violí tot el so que estem acostumats a sentir-li. Encara tenim el record de l’any passat del concert en què va tocar la integral de sonates i partites per a violí de Bach amb un so ple i brillant. Però en el concert de Mendelssohn semblava que només fes gala d’una tècnica immaculada. El so era d’una puresa cristal·lina, però li faltava amplitud. Tanmateix, en l’Allegro molto vivace final Faust va fer sortir un so més intens que va captivar el públic i va arrencar més i més aplaudiments.

La simfonia anomenada Reforma, de 1830, escrita en commemoració del 300è aniversari de la primera exposició oficial del luteranisme, és una de les més belles i apassionants del compositor i malgrat això, no és una peça de repertori com ho és la simfonia Italiana. La Freiburger Barockorchester va fer lluir novament un so auster, a vegades un xic massa sec. Però la direcció d’Heras-Casado va ser precisa i el ritme molt àgil i lleuger, sobretot en l’Allegro vivace final, en què va haver-hi un contrast molt marcat amb l’Andante con moto, primera part del mateix moviment. El resultat final va ser un Mendelssohn poc conegut, poc escoltat, i així i tot, més acostat a la música que va pensar, compondre i sentir un dels compositors més brillants de tots els temps.