Matthew Tree al centre Helen Doron de Girona

28.09.2012

Matthew Tree ha inaugurat el primer centre Helen Doron a Girona

Actualment, arreu del món, hi ha uns quatre-cents milions de persones que tenen l’anglès com a llengua nadiua. Però si parlem de persones que parlen l’anglès com a segon, tercer o quart idioma, arribem a una xifra, aproximada, de mil cinc-cents milions. Si sumem les dues xifres – els parlants nadius i els que l’han après com a llengua estrangera – tenim un total, aproximat, de dos mil milions de persones, cosa que fa que l’anglès sigui l’idioma més parlat al llarg de la històra humana.

Deu ser per això que l’anglès, cada vegada més, es fa servir com a idioma publicitari internacional, des de botigues de roba, posem per cas, que es fan dir Outlet i Replay i Gap i Pull and Bear fins a entitats que proven de tapar-se les vergonyes amb noms de ressons anglosaxons com ara Bankia o CaixaBank. Deu ser per això que l’anglès, arreu del món, és l’idioma preferit per posar a samarretes, es venguin on es venguin i s’hi digui el que s’hi digui, encara que siguin inintel·ligibles per a qualsevol angloparlant. Als menús dels restaurants de mig món, si hi ha un idioma alternatiu al del país en qüestió, sol ser l’anglès, encara que la traducció no sempre és com cal (fa poc, algú em ensenyar un menú en què ‘mel i mató’ s’havia traduït com a ‘honey and killing’). I vagin on vagin, els viatgers de tot el món, siguin empresaris o siguin turistes, donen per descomptat que si no parlen l’idioma del país visitat, sempre podran parlar anglès (cosa que aquí ha donat més d’un ensurt – n’he estat testimoni – als soferts empleats de la Renfe).

És per això que arreu del món, Catalunya inclosa, des de fa unes dècades hi ha hagut un interès extraordinari per aprendre l’anglès. I molta gent d’aquí m’han dit coses com ara: “Deus estar content, no?, del fet que tothom vol aprendre el teu idioma?”. I la resposta és, no; o no necessàriament.

M’explico: és un fet comprovat que la globalitizació de l’anglès està portant directament, i amb una velocitat que mareja, a l’empobriment sistemàtic d’aquesta llengua. Ja és una broma habitual en el món empresarial que a les reunions internacionals tothom s’entén en anglès menys quan han de parlar amb els nord-americans o els anglesos, perquè l’empresari –o l’estudiant, o el turista, o el cooperant, o l’artista– que hagi après l’anglès com a llengua estrangera l’ha après per raons pràctiques: per poder anar fent als aeroports, o a les conferències internacionals, o per demanar una cervesa al cambrer… Un cop satisfetes aquestes necessitats, la immensa majoria d’aprenents d’anglès no tenen cap interès real en aquest idioma i per tant l’acaben parlant amb limitacions: amb un vocabulari restringit i sense coneixements literaris, i amb uns desconeixements totals de les seves innombrables variants locals. És a dir, obliden que quan una persona parla un idioma del qual és un parlant nadiu – quan dos catalanoparlants nadius parlen entre ells, per exemple – estan fent dues coses a la vegada: estan comunicant i també s’estan expressant. La major part dels aprenents de l’anglès només comuniquen, no s’expressen, en anglès, cosa que significa, al cap i a la fi, que la comunicació que puguin establir és una comunicació pobra, sense matisos, sense referències culturals: sense sabor.

És per això que l’actual expert mundial sobre la llengua anglesa, David Crystal, ha dit, i la cita val molt la pena: ‘En el futur [està parlant, per cert, de cinc-cents anys en el futur] és possible que tothom comenci a aprendre l’anglès des del moment de néixer. Si aquest és el cas, i si això forma part d’una rica experiència multilingüe per als joves de demà, tot plegat serà ben positiu. Però si, en el futur, l’anglès acaba sent l’únic idioma que es pot aprendre perquè els altres hauran desaparegut, serà la catàstrofe intel·lectual més gran en la història de la humanitat”.

Com evitar aquesta catàstrofe? Només cal que mirem la nostra pròpia experiència com a parlants: l’idioma o idiomes que realment dominem –aquells amb què ens podem expressar amb tots els matisos i referents necessaris, amb un nivell de comunicació riquíssim– són els que els nostres pares ens van parlar quan érem petits. Jo no vaig aprendre l’anglès perquè pensava que seria l’idioma global per antonomàsia; el vaig aprendre perquè els pares me’l parlaven quan era un nen. L’anglès per mi, és això: res més. És exactament el que el català és per un catalanoparlant i el castellà per un castellanoparlant.

Que aquí, en aquesta escola de Helen Doron, s’ensenyi als nens a parlar anglès a través de la repetició, de cançons, de la conversa i dels jocs – és a dir, amb la mateixa naturalitat que a casa aprenen el català i/o el castellà– vol dir que aquests nens acabaran parlant un anglès real, que significa que a més a més de demanar on és el lavabo a qualsevol aeroport del món, també podran llegir ‘Alice in Wonderland’ o mirar ‘The Wire’ o escoltar l’últim disc de Lana del Rey (o de qui sigui) – si volen – sense perdre’n cap matís. Seran angloparlants de debò i entendran que l’anglès és, en efecte, un idioma exactament com qualsevol altre pel que fa a la seva capacitat d’expressió. I, sobretot, no acabaran parlant com aquell conegut internacionalista, José Maria Aznar, que, ja fa temps, va explicar a uns periodistes nord-americans una visita seva recent a la Casa Blanca, així, en una frase que ha fet història: “Yesterday I went to White House, talk to…president’s Bush. Why reason? One reason, she it’s my friend”. Que, traduït literalment al català, fa: “Ahir vaig anar a Casa Blanca, parlo a Bush del president. Per què raó? Una raó: ella, allò, és amiga meva”.

Ras i curt: una bona manera per evitar que els vostres fills no acabin parlant com aquest expresident espanyol, és que comencin a aprendre l’anglès a l’escola Helen Doron.

Etiquetes: