La recerca sonora d’Hèctor Parra

10.06.2017

Nascut a Barcelona el 1976, el compositor Hèctor Parra és Premi Nacional de Cultura 2017, reconeixement que li ret el nostre país després de triomfar per tot Europa, especialment a França, on hi viu des de 2002, i a Alemanya. Ha compost una vuitantena d’obres, i en els dos darrers anys hem pogut sentir bona part de la seva producció al Palau de la Música Catalana, on fou compositor convidat, i a l’Auditori, on és compositor resident. En aquest article intentarem fer un retrat de la seva personalitat artística.

Hector Parra | Foto: Elisabeth Schneider

Hector Parra | Foto: Elisabeth Schneider

Confesso que em fa especial il·lusió escriure aquestes línies sobre un dels creadors més rellevants del nostre país que, alhora, considero un gran amic. Vaig conèixer Hèctor Parra en els meus inicis com a periodista cultural i la meva experiència amb ell va ser reveladora. He conegut molts intèrprets i compositors, alguns més interessants que d’altres, però mai m’havia vist immersa en una conversa metafísica sobre l’origen del món i de les coses, el nostre lloc a la societat, els grans perills i les oportunitats de la vida del segle XXI o com percebre la música des d’una cinquena dimensió. Des d’aleshores que he anat seguint de prop la seva carrera i he tingut el plaer d’entrevistar-lo i escriure sobre ell en moltes ocasions. La seva predisposició a l’hora de parlar sobre el que l’apassiona em va captivar i, amb el temps, he comprovat que és un personatge camaleònic, que en la seva escriptura és capaç d’adaptar-se a situacions sonores multipolars, però que, alhora, desprèn una gran honestedat.

El CONCA li entrega, el dia 14 de juny, un dels Premis Nacionals de Cultura “per la seva recerca sonora mitjançant recursos tant electrònics com d’improvisació conduïda, amb els quals aconsegueix una gran expressivitat que enriqueix el discurs compositiu, que li ha atorgat una reconeguda projecció internacional. Les seves composicions han estat interpretades per grups de prestigi com l’Ensemble Intercontemporain, el Klangforum Wien, la Freiburger Barockorchester, les filharmòniques de Tòquio i Brussel·les, la Stuttgart Radio Symphony Orchestra, la BBC Scottish Symphony Orchestra, la Orquesta Nacional de España, l’OBC, l’Arditti Quartet, l’Orquestra Filharmònica de Lieja i l’Orquestra Nacional d’Île de France. Entre els premis i reconeixements rebuts, destaca el prestigiós Ernst von Siemens.”

Aquests són poderosos motius per atorgar un premi de tanta rellevància, però el més important en Hèctor Parra és la profunditat amb què veu i viu la realitat, sempre nodrint-se de la literatura i de la ciència, i com trasmuta les seves reflexions en música. No és cap novetat que les seves partitures tinguin més colors que els paisatges de Monet i més símbols que el codi de circulació, és hereu d’una escriptura gràfica que s’ha anat transformant al llarg dels segles XX i XXI per convertir-se en una obra d’art en si mateixa. Els compositors no en tenen prou amb les notes de l’escala, necessiten més recursos per transmetre als intèrprets les idees que fan transgredir el temps i l’espai i la pròpia materialitat de l’instrument, així com les transformacions a què sotmeten la veu humana. La música s’impregna de les altres arts, especialment les visuals, i es fa més present. Present com a element recognoscible físicament i present perquè juga amb el temps real.

Esquema de treball per a 'Caressant l'Horizon' (2011) d'Hèctor Parra

Esquema de treball per a ‘Caressant l’Horizon’ (2011) d’Hèctor Parra

Hèctor Parra és un compositor extremadament intuïtiu, que sent el que crea a la punta dels dits, com a bon pianista, i improvisa amb la ment de forma anatòmica, gestual i sensual, però alhora té molt clara l’estructura de les seves obres, perquè planifica l’esquelet d’una manera meditada, en la solitud, per després poder experimentar amb els intèrprets i extraure allò més autèntic de cadascun d’ells per a nodrir d’aquesta saba exquisida les seves peces. No en va, per a ell, la música és arquitectura emocional, perquè sempre sap on vol arribar i des de quin punt ha de partir, i impregna amb intel·ligència i extrema sensibilitat les partitures amb els sentiments que el travessen.

Qui no estigui massa avesat a la música de creació pot pensar que la música d’Hèctor Parra és “lletja”. Jo no comparteixo aquesta afirmació, fins i tot replicaria: Parra és un hedonista. Finalment, la bellesa no ha acabat de desaparèixer mai dels ideals de l’artista d’avui, i l’homenatjat no és una excepció, i, de fet, no se n’amaga. Per a Parra, l’art és la bellesa de la natura filtrada per la consciència humana. La seva és una música que es resisteix a incorporar el soroll en estat pur, que es troba al límit entre el plaer i el dolor. T’arrossega per la seva força, la seva capacitat evocativa, i està escrita amb un llenguatge polit i acurat, amb una arquitectura sòlida i compacta.

Des del 2013 és professor de Composició del curs internacional de composició de l’IRCAM-Centre Pompidou, a París. Aquesta dada és significativa per entendre la seva música d’ara, i la de fa quinze anys, quan hi va entrar com a estudiant amb Jonathan Harvey. S’ha forjat com a compositor de música electroacústica al millor centre de creació del món –que va ser fundat per Pierre Boulez l’any 1976-, i això ha marcat poderosament la seva estètica. En els darrers anys, la intensitat amb què conreava l’electrònica ha disminuït, però només en aparença. La seva música acústica és molt elèctrica, perquè té un gran coneixement del tractament dels instruments, i sempre busca aquesta sensació, moltes vegades de manera inconscient. La manera de bufar una flauta, el frec de l’arc del violoncel amb un gong o augmentar de manera exponencial l’emissió d’harmònics, sempre amb un punt d’estridència, sí, però moderadament. No és un compositor d’excessos, es mou entre les subtileses, els silencis i els gestos lírics, que sempre apareixen en algun moment. I això és possible perquè l’electrònica t’entrena l’oïda d’una manera extraordinària, la fa encara més sensible per aconseguir que el so tingui iridiscències i es reflecteixi com la llum.

En aquest sentit és destacable la influència que ha tingut en Parra la música espectral francesa. El so és vist com un conjunt de colors en la base i el fonament del pensament musical. El seu ideal estètic és treballar amb energies que componen conglomerats. En Parra hi trobem línies que interaccionen, que xoquen i es fusionen, creant un espai multifònic ric, complex, que, fins i tot, juga amb l’ambigüitat.

Ha escrit cinc òperes en col·laboració amb els escriptors Marie NDiaye, Händl Klaus, la física teòrica Lisa Randall i els directors d’escena Calixto Bieito, Georges Lavaudant, Robert Pienz i Vera Nemirova, que han estat estrenades amb gran èxit de públic i de crítica a Munic, Paris o Barcelona. Hi ha dos elements fonamentals que han mogut el seu esperit creador, especialment en el terreny de l’òpera, la literatura i la ciència en el seu sentit més ampli, com he comentat més amunt.

Un gran descobriment per a mi va ser Hypermusic prologue (2009). Tot va venir de la lectura de Parra del llibre Warped passages, de Lisa Randall. El seu model de l’espaitemps, conegut com a Randall-Sundrum I i II, diu que hi ha aquí mateix un altre espai, una dimensió espaial real, infinita com les tres que coneixem però, per contra, tremendament corbada. No hi podem accedir perquè la matèria, la llum, el magnetisme, en definitiva, el nostre univers necessita més energia de la que és capaç de produir per poder-la penetrar. Només les partícules causants de la gravetat, els gravitons, estan concentrats en aquesta 5a dimensió. Amb aquests models pentadimensionals, Lisa Randall pretén explicar per què la gravetat és tan feble comparada amb les altres tres forces fonamentals de la natura (la força forta, la dèbil i l’electromagnetisme). Afirma que la gravetat és tan feble perquè de fet, no està aquí, -està concentrada precisament en aquesta 5a dimensió. Caressant l’horizon (2011) és una obra que també respon a les inquietuds científiques de Parra.

Va ser fonamental també per entendre el pensament d’Hèctor Parra la relació que va establir amb Marie NDiaye. La va descobrir el 2011, i va quedar immediatament seduït per la profunditat de la seva escriptura i per les relacions emocionals que teixeix entre els personatges. De seguida van adonar-se que compartien una forta admiració per la poetessa rusa Marina Tsvetàieva, i també per Paul Celan o Velimir Khlebnikov. L’atrau realment com Marie NDiaye tracta el que podríem anomenar neurosi narcisista, la neurosi entesa com a procés de desenvolupament psicològic caracteritzat per la manca de maduració personal -que tots sofrim en major o menor mesura, però que en certs casos pot esdevenir patològica, sobre tot en aquells en que l’infant no ha sabut fer front exitosament a una mancança greu d’estimació sobretot per part de la mare. Si és així, la persona, a mesura que va creixent va desenvolupant el que psicòlegs com Karen Horney o Donald W. Winnicott anomenen una ‘falsa personalitat’, un ‘fals jo’ de cartró pedra que haurà crescut per a cobrir, dissimular els conflictes irresolubles que l’assetgen. I el més dramàtic és que aquestes persones en seran esclaves tota la vida, d’aquets falsos ‘jo’, intentant acomplir la feixuga càrrega d’obligacions que aquesta ‘personalitat’ sovint narcissista i orgullosa els imposa. A més, en molts casos considerades per la societat com ‘persones tòxiques’, seran la font de múltiples conflictes i de dolor psíquic. És precisament aquest fenòmen el que articula la càrrega psicològica fonamental tant del monodrama Te craindre en ton absence (2012/13) com de l’òpera Das geopferte Leben (2013). Des de llavors ha compost Wilde (2017/2015), amb llibret de Händl Klaus, tot i que tot va començar amb Zangezi (2007), amb text de Vledimir Khlebniov. Això, entre moltes obres instrumentals, com la semi-improvisada sèrie Frec, amb Agustí Fernández, que hem pogut gaudir a Barcelona.

Hèctor Parra i Agustí Fernàndez

Hèctor Parra i Agustí Fernàndez

Parra és un seductor sonor, musicalment i amb les paraules. Una entitat dotada d’unes qualitats superlatives que se sumen a una educació exquisida. És molt orgànic, i té un sentit holistic de la música i de la vida, a banda de ser un artista sinestèsic que pensa en sons de colors. Té un discurs polit i enriquidor per tot aquell qui l’escolti i és un artista que es considera mediterrani i transita entre els colors taronges i blaus. La seva vida oscil·la entre l’aclaparament i la solitud, moments d’interioritat necessaris per crear.

Espero amb ànsies l’obra In scape, pensada des de l’Auditori de Barcelona en col·laboració amb l’IRCAM, amb l’Ensemble Intercontemporain, la Filharmònica de Colònia i l’Orquestra Nacional d’Île, que es podrà experienciar els dies 19 i 20 de maig de 2018. Li fa especial il·lusió perquè posa en coproducció els tres països en què es mou: Alemanya, França i Catalunya. És un retorn als temes de la física, un viatge per un forat negre i la sortida per un warm hole, en un forat de cuc en un univers nou, dodecaèdric i multiconnex, proposat a principis del 2000 per Jean-Pièrre Luminet. El repte rau en com fer que la música pugui fer viure la situació psicoacústica de penetrar el forat negre. Tot l’espai vibrarà durant mitja hora, viatjant per dins de les colossals forces còsmiques, on l’energia material que hi ha corba l’espai-temps d’una manera inimaginable, així com la llum, que es corba amb il·lusions òptiques fetes amb el so per fer sentir al públic la il·lusió d’estar girant. Pot ser un espectacle corprenedor que dirigirà Kazushi Ono, juntament amb la Quarta de Mahler, un compositor clau per a l’univers d’Hèctor Parra, l’artista, l’il·lustrat, l’amic. Felicitats!