Hearing metropolis

12.02.2017

El programa del passat 7 de febrer tenia com a títol “Hearing metropolis”, un projecte de l’ensemble Curious Chamber Players, en el si del Festival Sampler Sèries de L’Auditori de Barcelona. Es tractava, segons se’ns descrivia, d’una selecció d’obres que es confrontaven amb el món sonor urbà. No tinc gaire clar que això s’arribés a aconseguir. Intentaré explicar-me:

Curious Chamber Players

Curious Chamber Players

El concert es va obrir amb 24, una obra del compositor Manuel Rodríguez Valenzuela. La disposició era, per començar, d’allò més suggerent. Es tractava d’una peça per a piano que es va preparant a mesura que sona a duo amb un viol·loncel. Observàvem el piano i totes les transgressions a la seva estructura mitjançant la projecció d’aquestes imatges en una pantalla, tal com si fóssim alumnes d’una classe de dissecció. L’obra té tres temes fonamentals.  El primer és el treball de l’efecte, en el qual el piano i el viol·loncel divergeixen. El segon, on apareix una cita de la Cinquena Simfonia de Beethoven com a “homenatge a la seva sordesa”, treballa més amb la deconstrucció dels sons tradicionals. Per últim, la gran part final treballa amb la dinàmica, explorant sonoritats petites, intimistes. Sempre tinc els meus dubtes quan hi ha un element visual davant d’allò sonor: la força de les manipulacions al piano, ofertes generosament a l’ull de l’oient, tenien un efecte distractor que, indubtablement, modifiquen l’escolta atenta. No sé si és que no som capaços d’enfrontar-nos a allò sonor sense l’element visual, com per exemple va passar de forma radical fa uns mesos al One Drone Day de Hangar, on l’escolta era pràcticament a les fosques. Aquesta qüestió no és merament interessant respecte a l’obra de Rodríguez Valenzuela, on clarament veure el piano tenia una intenció constructiva, sinó perquè a totes les altres obres se’ns oferia una projecció al fons que poc o gens dialogava amb les obres.

A continuació va sonar Borderlines, de Hanna Hartman, que treballa amb sonoritats trobades, com quan un nen es posa a explorar per primera vegada el món des d’una perspectiva acústica. Volanderes, testos, fustes, vares metàl·liques es tornen materials sonors. Destacà, especialment, la sensació de fragilitat de la peça, que sembla sostinguda delicadament per un fil que podra trencar-se en qualsevol moment. El més interessant d’aquesta peça fou la possibilitat de crear un món, petit, on les sonoritats de la quotidianeïtat es tornen l’element fonamental. Aquest és un dels elements propis del llengüatge de Hartman, com veiem per exemple en d’altres obres com Shadow Box.

La primera part va acabar amb Turbin Motion de Malin Bang, una deconstrucció dels possibles sons de la ciutat, potser l’obra més propera a la intenció del títol del concert. Els sons de la ciutat es tornen llenguatge i es mutilen, es disloquen i es reconformen tot fent-los dialogar entre ells. Tot i que l’autora relata que l’obra està basada en les sonoritats de les gravacions de camp obtingudes a Estocolm i París, la deconstrucció de l’element sonor de la ciutat podria ser el de qualsevol altra metròpolis: quelcom que ens trasllada del concepte de “no-llocs” de Marc Augé a un possible “no-sonoritats”. Si els “no-llocs” són els espais impersonals en el que s’han convertit els aeroports o els centres comercials, on s’esborra la identitat, en les “no-sonoritats” sembla que es difumini la diferència específica sonora de les ciutats, on en totes elles el brogit i l’estrèpid s’acaben assemblant sospitosament.

A continuació va sonar Ampèrian Loops II, de Johann Svensson, una obra en la qual es pretén mostrar una sonoritat gairebé atzarosa dels solenoides que colpegen plaques metàl·liques en diàleg amb els instruments tradicionals. És una peça on conviu l’element puntillista amb el pla sonor. En aquest cas, es va accentuar especialment la veu de la percussió, atenent al criteri de Svensson d’explorar les sonoritats de les plaques metàl·liques, element en el qual es concentrà el seu treball d’aquesta segona part d’amepèrian loops respecte la primera, on altres objectes com els testos i les llaunes sonaven conjuntament amb les plaques metàl·liques.

Pel que fa a l’estrena de Cabinet de curiosités de Carlos de Castellarnau no tinc massa clar que aconseguís explorar l’”heterogeneïtat” dels sons en comparació amb aquella heterogeneïta que pobla aquests gabinets on s’hi troben els objectes més variats, tal i com es descrivia al programa de mà.

Com en la obra d’Svensson, el més interessant tornà a ser la percussió, però també l’ús de la guitarra. La sorprenent Buckle in The Air II de Rei Munakata, director de l’ensemble, fou en aquest sentit més literal amb la idea de fons del concert del que hauríem pogut esperar del gabinet que ens proposava Castellarnau, on objectes com llaunes i pilotes de ping-pong es convertien en material per a la construcció sonora. En aquest cas, més que remetre als “objectes trobats” com en els gabinets, es convertien gairebé en dadà com a objet trouvé, com allò quotidià que, segons com i on es situï, adquireix el lloc de l’estètic. A això, més que no pas de l’escolta de les metròpolis, crec que feia referència aquest concert. A no ser que la metròpolis es concebís com quelcom aliè a la idea de l’orbs, al petit, a la cort dels miracles que resisteix de forma subterrània a la imposició del gran, el modern, l’hiperasfixiat. Em recordava molt a la frase del filòsof Benjamin, que reclamava que la filosofia havia de ser capaç de fer filosofia des dels pòsits del te. Crec que la proposta dels CCP anava en aquesta línia, fer música des de l’ínfim, l’ignorat. En general, la interpretació per part de l’ensemble es va destacar per un treball molt delicat de les dinàmiques i per una construcció de grans blocs sonors on es respectava tant la seva màxima sonoritat la seva necessitat de respirar, quelcom especialment palpable a les obres  24 i Ampèrian loops II. 

He d’afegit certs errors al programa: ni Ampèrian Loops II ni 24 foren estrenes nacionals (encara que clar, dependrà de què es consideri nacional). La primera ja ha sonat al Festival Internacional de música de Canarias de la mà de l’ensemble Mosaik al gener de 2017. La segona fou interpretada per Vertixe sonora el 2013, desconec si també abans per altres agrupacions.