Haneke obté la seva segona Palma d’Or al Festival de Canes

25.05.2012

Michael Haneke amb la Palma d'Or de Canes

 

El director austríac referma la bonica història d’amor que manté amb un festival com el de Canes que sempre ha tingut cura de programar els seus films i que l’ha guardonat en nombroses ocasions. Michael Haneke obté ara una segona Palma d’Or en aquesta 65 edició del Festival Internacional de Cine de Canes pel seu film Amour, després que l’any 2009 rebés el màxim guardó del festival per la seva anterior pel·lícula La cinta blanca, i d’aquesta manera s’afegeix a la llista d’altres il·lustres directors que han doblat Palmes d’Or com Emir Kusturica o els germans Dardenne.

El jurat de la secció oficial presidit per Nanni Moretti ha imprès una indissimulada tendència realista en el palmarès global privilegiant aquells films que procuren retratar amb transparència i naturalitat una quotidianitat social i humana. Tot i ser una de les principals favorites a esgarrapar algun premi important, Amor de Michael Haneke s’inscriuria perfectament en aquesta sensibilitat més social i realista, d’altra banda, una de les constants temàtiques presents en tot el cinema del president del jurat Nanni Moretti. Una pel·lícula extremadament sòbria i concisa transformada en  crònica distant i objectiva de l’envelliment d’un matrimoni gran en què es mostra sense subratllats el seu procés gradual de deteriorament físic i mental.

Haneke acompanyat pels actors d'Amour

 

Aquesta tendència explicaria, en part, que un guardó tan important com el Gran Premi del Jurat fos, incomprensiblement, per un film tan exasperant i farregós com Reality de Matteo Garrone, que podria encaixar perfectament en un cinema equivalent a la comèdia neorealista italiana més populista i de caire irònic. Una decisió força polèmica que desvetlla també tota mena de suspicàcies ja que es podria parlar de favoritismes quan el president del jurat oficial Nanni Moretti es decideix per atorgar un premi al seu compatriota Matteo Garrone.

Aquesta voluntat de privilegiar un cinema inspirat en trossos de  realitat i que per tant es proveeix també dels maldecaps de la nostra societat en crisi, tindria també la seva extensió en el Premi Especial concedit, exageradament, a una pel·lícula explicada en clau de comèdia social esperançadora com The Angel’s Share del britànic Ken Loach, d’altra banda, un altre director que es deixa festejar molt pel Festival de Canes. Es tracta d’un nou encontre del  director britànic amb una fórmula pròpia que sembla donar-li força rendiments consistent en mostrar de forma creïble una població jove marginal entre la delinqüència i l’atur, incorporar ingredients de comèdia social i popular entretinguda i simpàtica, transmetre un missatge de contingut social positiu i posar-hi la cirereta del final feliç i reparador.

El jurat oficial ha reconegut també els mèrits de la cinta romanesa Dupa dealuri (Més enllà dels turons) de Cristian Mungiu amb sengles guardons que han premiat tant el guió, escrit pel mateix director, com l’actuació de les dues noies protagonistes, Cristina Flutur i Cosmina Stratan. Es tracta d’un dels títols més suggeridores i intel·ligents de la present edició centrat en l’amor fluctuant de dues noies separades ara per creences religioses i que s’ha inspirat en fets reals ocorreguts a Romania en un monestir allunyat del món en què es van dur a terme possibles pràctiques d’exorcisme fruit d’una concepció molt primitiva de la religió així com també per culpa d’una innocència i incompetència absoluta per tractar una noia amb trastorns nerviosos violents.

Del palmarès en va sortir reforçada a més la discreta pel·lícula Jagten (La cacera) del danès Thomas Vintenberg gràcies al Premi a la Millor Interpretació Masculina per Mads Mikkelsen que proposa un model de pel·lícula amb lectura social i antropològica sobre la progressiva follia d’una comunitat rural capaç de fer la vida impossible a un professor d’educació infantil titllat d’abusos sexuals fruit de les declaracions d’una nena amb força imaginació. Malgrat que la cinta es construeix, artificiosament, a partir de la nul·la credibilitat que es dona al professor enfront del convenciment absolut de la direcció i psicòlegs de l’escola i després tot el poble en general que mai es planteja posar en dubte la declaració de la nena, el resultat és que ofereix un retrat brutal de les dinàmiques primitives i salvatges que afloren en el comportament humà en una comunitat tancada.

En línies generals podríem descriure un palmarès bolcat en la recerca de pàgines viscudes extretes de la realitat que ha escombrat absolutament del palmarès la presència estranyament nombrosa en l’edició present de cinema nord-americà  i que ha prescindit del risc, la valentia, l’ agosarament o la dissidència de pel·lícules tan esplèndides com la dels francesos Alain Resnais amb  Vous n’avez encore rient vu o Leos Carax amb Holy motors. De totes maneres cal subratllat la valentia de l’important Premi a la Millor Direcció concedit al director mexicà Carlos Reygadas pel seu fascinant, inquietant, preciós, torbador i inestable film de caire fantàstic o apocalíptic Post tenebras lux que cobriria l’espai més procliu a la polèmica al tractar-se d’una pel·lícula tan inclassificable i indefinible que alguns han considerat com feta pràcticament contra el gran públic.