Halley meets Hortal

23.02.2016

Vestint Rita Row i no Preen, empenyo amb força la porta de vidre del número 32 del carrer Trafalgar. Són les cinc de la tarda i trepitjo per primera vegada el nou espai de la galeria Senda, fundada l’any 1991 al Passatge Mercader i traslladada l’any 1995 al desaparegut epicentre del galerisme barceloní, el carrer Consell de Cent. Aquest fràgil eix rectilini que connectava diverses galeries de la ciutat recentment  s’ha trencat en mil bocins. La línia recta s’ha convertit en constel·lació i les galeries de Barcelona actualment es troben repartides arbitràriament per la ciutat.

Yago Hortal. SP 106. 180 x 260 cm. 2016

Yago Hortal. SP 106. 180 x 260 cm. 2016

El trasllat de la galeria Senda porta implícits diversos canvis, tant conceptuals com arquitectònics, que deixen enrere aquella galeria que feia cantonada. El nou espai es presenta més ampli i majestuós amb la intenció d’acollir artistes nacionals i internacionals, emergents i consagrats. Així, segueix essent un lloc de referència en el context del galersime barceloní.

Una vegada vençut el pes de l’entrada transparent poso els peus a la sala hipòstila de la galeria, lliure de columnes, però que, a la manera dels temples egipcis, dirigeix cap al Sancta Sanctorum on reposen les sis obres que protagonitzen la gran l’exposició. Ocupant aquest primer espai, una sèrie de cinc peces digitals creades conjuntament pels dos protagonistes de la mostra, Peter Halley (New York, 1953) i Yago Hortal (Barcelona, 1983), introdueixen una exposició a quatre mans.

Inevitablement, la mirada passa de pressa per aquest primer espai. Els sentits demanen arribar al santuari de terra metàl·lic que cuostodia les grans obres. A mà esquerra, tres pintures sobre tela del novaiorquès; a mà dreta, tres del jove barceloní.

Peter Halley. Sing. 184 x 267 cm. 2015-2016

Peter Halley. Sing. 184 x 267 cm. 2015-2016

Detall d'una obra de Yago Hortal

Detall d’una obra de Yago Hortal

Grans formats, contundència, color i silenci. Les condicions són òptimes per colpir l’espectador que, com jo, entra acalorat i dispers del carrer. De sobte es manifesta l’efecte de temple, la sensació de trepitjar un lloc de culte que ofereix recolliment i que s’abstreu del bullici metropolità per tal de mostrar els seus objectes més valuosos.

Ben aviat, els sentits s’aguditzen a causa del canvi sobtat a l’entorn. L’oïda agraeix el silenci i la vista intenta suportar l’explosió de color que eclosiona a sis bandes. La resta de sentits resten reprimits. Resulta difícil contenir el tacte d’acariciar el blau texturat de Halley o el gust de llepar una pinzellada de taronja i llimona de Yago Hortal.

El color impera i supera, fins i tot molesta, durant els primers minuts. Tanta artificialitat i brillantor expressiva contrasten respecte dels colors que la nostra retina ha registrat durant les últimes hores. De sobte, prenem consciència del pantone de la nostra quotidianitat i pensem que la màxima expressió colorista del nostre dia a dia és pintar-nos les ungles de vermell.

Deambulo entre les sis obres que em superen en dimensions i la sensació d’aclaparament creix a mesura que passen els minuts. La neoabstracció geomètrica de Halley contrasta amb les formes orgàniques i gestuals d’Hortal, que presumeix d’una fluïdesa i llibertat potser tant o més controlada que la del mateix Halley.

Jim Lambie. Instal·lació a The Fruitmarket Gallery. Edinburgh. 2014

Jim Lambie. Instal·lació a The Fruitmarket Gallery. Edinburgh. 2014

La contenció, el càlcul i la geometria s’oposen a la gestualitat, l’atzar i l’organicitat creant un diàleg ric en matisos. Aquesta al·lucinació colorista recorda una intervenció de l’artista escocès Jim Lambie a The Fruitmarket Gallery d’Edinburgh, on una paleta de colors similar rajava espontàniament de les parets de l’espai expositiu per envair geomètricament el terra. Una instal·lació que prefigurava un diàleg no verbal com el que fa uns mesos Halley va proposar a Hortal.

L’interès pel diàleg, la confrontació de perspectives i les quatre mans en una societat individualista es manifesten en aquesta exposició. L’explosió colorista es multiplica per dos i la virtuositat s’imposa, imparable.

A la Galeria Senda, Nova York coneix Barcelona. La rigidesa coneix el moviment. Halley meets Hortal.