Guy Standing: “El Precariat és una nova classe social”

Standing ha encunyat el terme de “precariat“ per referir-se a allò que ell considera una nova classe social en gestació, la dels que tenim múltiples feines i tot i així no arribem a final de mes. Inclou dins el precariat els antics proletaris i els fills de les classes mitjanes baixes.

Guy Standing té més de mitjana edat, porta la camisa entreoberta i empra un to didàctic. Al final de l’entrevista m’ofereix la seva targeta, “economista i professor a la Universitat de Londres, cofundador de la Xarxa Renda Bàsica“, per si alguna cosa no m’ha quedat clara. No té aspecte de Lord ni de saber que és algú important. Quan ens acomiadem, s’acosta a la meva orella i a la del fotògraf : “M’han enviat a un hotel on hi ha pòsters d’homes a mida real que s’acaronen a totes les parets. M’he quedat parat!“. Somriu divertit i ens allunyem. És un dels convidats de la Fira Literal, que s’ha celebrat aquest cap de setmana a la Fabra i Coats. Standing ja va passar pel CCCB fa dos anys i Júlia Bacardit li va fer aquesta entrevista.

La lectura del seu llibre El precariado. Una nueva clase social (Pasado y presente, 2013) es pot comparar fàcilment a la lectura Chavs, la demonización de la clase obrera, d’Owen Jones, historiador que va acompanyar-nos en el cicle de conferències Denomació d’Origen Europa. Guy Standing i Owen Jones coincideixen en diversos aspectes del seu discurs. Els dos creuen que hi ha una creixent pèrdua de drets judicials (la gent no pot pagar-se advocats i judicis), tots dos alerten de l’auge de l’ultradreta en moments crítics com els d’ara i tots dos distingeixen entre els interessos de la classe mitjana contraposat als interessos dels qui tenen menys. Però Standing ha encunyat el terme de “precariat“ per referir-se a allò que ell considera una nova classe social en gestació, la dels que tenim múltiples feines i tot i així no arribem a final de mes. Owen Jones ho intueix al seu llibre Chavs, però Standing va més enllà i inclou dins el precariat els antics proletaris i els fills de les classes mitjanes baixes; en el seu darrer llibre Precariado.Una carta de derechos (Capitán Swing, 2014), Standing dóna algunes pistes sobre com hauria de ser la política del precariat i quins punts hauria de tenir. Des dels becaris fins als immigrants en situació irregular, el precariat s’estén a conseqüència de la creixent globalització econòmica que ha tingut lloc arreu del món des de mitjans dels anys setanta. L’última diferència entre Standing i Jones és la solució que plantegen per encarar el problema. Owen Jones creu que les respostes nacionals han caducat, que cal moure fitxa a escala europea; Guy Standing creu que el problema és massa global i és partidari de resoldre-ho per la via dels partits nacionals. Li parlo d’Owen Jones i fa una ganyota: <<és com un vell laborista, aquest Owen Jones!>>.

Júlia Bacardit: Defineixes el precariat com una classe en construcció, diferent del proletariat o classe obrera. Si el laborisme era pels proletaris, què hem de defensar els precaris?

Guy Standing: La part bona de les entrevistes és que els periodistes entenen bé el concepte de precariat, els toca de prop (riures). Vaig treballar per la International Labour Organization durant molts anys, i sempre m’enfrontava al fet que enquestes i estadístiques només tenen en compte el treball remunerat al mercat. Moltes feines són completament ignorades, i això em va fer pensar que seguíem una agenda errònia. A més, el model laborista tradicional és molt sexista.

JB: Per què és sexista?

GS: Te’n donaré un exemple. Si et contracto com una dona de fer feines, la renda nacional creix, l’ocupació i l’economia creixen. Però si ens casem i continues fent la mateixa feina, la renda nacional, l’ocupació i el creixement econòmic disminuiran. Com que la feina que faries no comptaria com a força de treball, es convertiria en res, perquè només el treball a canvi de diners és quantificat. Una petita diferència implica que en les estadístiques sobre treball, tota la feina que (sobretot) fan les dones no es mesura. I no només les feines domèstiques, hi ha moltes activitats que la gent fa i que no es mesuren de cap manera. D’acord amb el laborisme del segle XX, tots els privilegis són per qui fa “labour”, feina remunerada.

[Ha introduït la qüestió de gènere perquè sóc dona. El model laborista és sexista perquè es dóna per fet que les dones som cuidadores de base. O netejadores de les llars que hem de construir. Ignoro els sentiments contradictoris que em desperta la idea tòpica de la feminitat “com cal“ i procedeixo].

JB: Quina és la diferència entre feina i labour (work and labor)?

GS: La feina remunerada (labour en anglès) té valor d’intercanvi, és un terme marxista. La paraula “feina” té una definició més àmplia, són totes les activitats que hem de fer o que volem fer i que estan fora del mercat laboral. Per què tots els privilegis haurien d’anar a la gent que serveix el te al seu amo i no a aquella gent que serveix te als seus familiars? O la gent que treballa per la comunitat, que no rep res. El laborisme és molt restrictiu, i això ve de lluny. El període que va de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a mitjans dels setanta va ser dominat pel laborisme: es van construir habitatges socials, subsidis per aturats, garanties d’un cert benestar, etcètera.

JB: Socialdemocràcia.

GS: Sí. El sistema socialdemòcrata es va col·lapsar perquè cada vegada obríem més l’economia global. Als vuitanta ja hi havia un sistema econòmic diferent que estava eclipsant la socialdemocràcia, i dels vuitanta fins ara l’oferta de treballadors mundials, el número de gent que forma part del mercat de treball internacional, s’ha quadriplicat. Això implica dos mil milions de persones més que s’incorporen al mercat global. No cal ser un economista per entendre que si incrementem el número de persones en el mercat global, i que si aquests dos mil milions de persones, majoritàriament indis i xinesos, estan habituats a un salari que és una cinquena part del que es cobra a Europa o als EUA, la vella socialdemocràcia europea s’esfondra.

JB: La socialdemòcracia es va construir sobre les bases del proletariat. En què es converteix la socialdemocràcia quan el proletariat passa a ser precariat?

GS: La globalització, el neoliberalisme i tot el que se’n deriva ha resultat en una fragmentació de classes. Quan tens una plutocràcia que és un petit 0,1%, tens una elit i el que jo anomeno un “salariat”, la gent que té feina garantida, pensions i vacances pagades. I aquests grups van obtenint més i més ingressos, es beneficien del capital. Aquest 0,1% de plutòcrates cada vegada controlen més l’economia mundial. Si no tens els suport de bilionaris no triomfaràs en la política americana, això ho sabem. A molts països europeus, si no tens el suport de la plutocràcia no seràs escollit a les eleccions. Si el teu partit no té suport financer, els mitjans menystindran les teves credencials, diran mentides sobre tu.

JB: Què fan amb el capital financer, aquest 0,01% de plutòcrates?

GS: La plutocràcia i l’elit -l’assalariat- cada cop reben més els seus ingressos del capital. Inverteixen el capital en propietat, en mercats financers i en economies emergents. I els va molt bé, es fan cada vegada més i més i més rics i no els importa que l’atur a Espanya sigui del 20, del 30 o del 40 per cent. Els és igual sempre i quan puguin seguir fent els seus diners dins el sistema global.

Guy Standing|Foto: Ismael Guye

JB: Però per tal que ells facin diners en el sistem neoliberal no és necessari que hi hagi consumidors, que el precariat compri?

GS: Clar, necessiten una classe consumidora massiva i necessiten augment de la demanda de consum a Xina. Perquè és allà on estan creixent els grans mercats; tenim una crisi global perquè la plutocràcia es va fent cada vegada més rica. Poden enfortir l’estat panòptic i les comunitats engabiades perquè durant molt de temps en treuran beneficis. A llarg termini, la crisi vindrà perquè les desigualtats seran massa explosives i el precariat es convertirà en una classe per si mateixa, conscient de si mateixa -com passava abans amb el proletariat. Calen unes polítiques del i pel precariat.

JB: Això sona hegelià. La història és un procés cap a alguna banda o funciona com un cicle?

GS: No, no. No estic fent prediccions. En comptes de fixar-me en Hegel em fixo en el que deia fa un segle l’economista hongarès Karl Polani, [autor de l’obra la Gran Transformació; arugmentava que el capitalisme no només no és un procés natural de l’home sinó que és una imposició violenta de les classe mercantils]. Caminem cap a una transformació global equivalent a la que insinuava ell. La Gran Transformació de Polanyi era un període dominat pel capital financer en què les desigualtats i les inseguretats creixien fins que esclatava la crisi, i aleshores la gent es posiciona a l’ultradreta. Ara som de ple a la transformació global i hem arribat al punt de crisi en què inseguretats i desigualtats creixen tant que hi ha el risc de l’ultradreta. Tenim un risc genuí de viure un nou capítol històric d’autoritarisme, i aquest autoritarisme podria triomfar.

JB: Com als anys 30.

GS: Era un moment similar. Per evitar que es repeteixi necessitem un nou tipus de polítiques progressistes, les “polítiques del paradís” que tracto de forma exhausitva en el meu últim llibre. Necessitem unes polítiques provinents del precariat i que representin els interessos del precariat. Perquè és l’única classe que no es pot sentir seduïda per uns quants diners extra o una mica més de seguretat. És una classe que vol la transformació de les estructures i crec que això és el que fa que el precariat sigui una classe emergent. El que la fa transformadora des d’una perspectiva marxista o fins i tot hegeliana, és que és una classe molt radical, és l’única classe que vol convertir-se suficientment forta per acabar amb les condicions que la fan definir-se a si mateixa, i en conseqüència abolir-se a si mateixa com a classe. Les altres classes només volen millorar el que tenen, no volen cap transformció de les estructures. Les elits, la plutocràcia, el salariat: aquests no volen cap transformació. L’antic proletariat tampoc vol cap transformació, només vol el que tenia abans, tornar a la vella normalitat. Però el precariat és l’únic que vol canviar les estructures.

JB: Hi ha precariat a la Xina?

GS: El meu llibre del precariat sortirà ara en japonès i en mandarí; tots dos països tenen un precariat molt ampli. Vaig tenir una conversa a porta tancada amb dirigents xinesos, i els vaig avisar que tenen una classe en formació, el precariat, cada vegada més gran; i m’entenien perfectament. Saben que si no responen al precariat a la llarga tindran agitació social.

JB: A Catalunya i a Espanya, Ciutadans han arribat al Parlament sense declarar-se de dretes ni d’esquerres però tenen programes polítics reaccionaris. Creus en la tendència a anar més enllà de les nocions tradicionals sobre l’esquerra i la dreta? No és perillós?

GS: Hi ha molts perills. Però fins la crisi financera del 2008 el precariat va estar creixent, la gent vivia endeutada. I aleshores va arribar la crisi i tot va petar, el precariat es va expandir. Al 2011, amb la primavera àrab, els indignats, el moviment occupy Wall Street… van ser una reacció gairebé espontània. I van ser accions del que al meu segon llibre anomeno “rebels primitius”. Crec que els rebels primitius del 2011 van aconseguir un gran èxit a l’hora d’articular un sentit d’identitat i de reconeixement mutu d’una classe, el precariat, que està en vies de construcció. Això és un primer pas cap a unes noves polítiques progressistes. Has d’identificar-te com a grup, dir “formo part del precariat i no me n’avergonyeixo”. Hi ha un segon estadi que és l’ascens de partits com Syriza, Podemos i altres moviments del precariat; però segueixen sent “rebels primitius”.

JB: El precariat és un fenomen global i Syriza i Podemos no deixen de ser partits polítics nacionals, no moviments globals.

GS: Sí, però cada vegada tenen més connexions internacionals. Quan Tsipras va ser escollit al gener, tothom va anar cap a Atenes. Cada vegada hi ha més relacions a escala internacional; la meva por és que aquesta primera generació de partits nous vulguin semblar respectables als ulls de les classes mitjanes. Si això passa, enlloc de representar clarament i sene ambigüitats el precariat voldran sonar respectables per un segment de població més ampli.

JB: Això passa amb Podemos. L’historiador i activista Owen Jones es mostrava molt entusiasta amb el partit d’Iglesias, però crec que des d’Espanya no el veiem com una figura tan transgressora; el seu missatge varia i s’adapta, busca un públic cada vegada més ampli.

GS: Tens raó, des de fora no entenem bé les dinàmiques de Podemos. Conec Owen Jones, és un laborista fet a l’antiga i no entén el precariat. En el meu últim llibre cito un graffiti que vaig veure en una paret de Madrid que deia: “Lo peor sería volver a la normalidad”. Per entendre el precariat has d’entendre que, de manera intuïtiva, aquells que configuren el precariat volen tenir una vida segura en la qual puguin desenvolupar la seva personalitat, creativitat i feina; però de manera diferent als seus pares. No volen una feina estable dins la mateixa empresa tota la vida, que és el model a l’antiga. De manera que cal una sèrie de noves polítiques dissenyades pel precariat i dirigides a beneficiar el precariat. En el meu segon llibre intento respondre a la pregunta “Com serien les polítiques del precariat?” i tinc 29 propostes que podrien atraure al precariat i que no haguessin atret a l’antic proletariat. Reforço la distinció entre proletariat i precariat.

JB: Cal instaurar mesures polítiques que casin la flexibilitat laboral (treball d’autònoms, feines temporals, projectes específics i aïllats) amb la seguretat?

GS: Sí. Els sindicats, els partits socialdemòcrates i els laboristes han comès un error històric terrible. Als vuitanta i noranta, quan jo treballava a la International Labour Organization, vaig conèixer tots aquests líders que venien a la ONU, i jo sempre els deia: “Heu d’acceptar la flexibilitat, no podem tornar enrere, quan hi havia feines estables vitalícies”. Però els sindicats encara eren forts als noranta i no en van fer cas, es negaven a acceptar la flexibilitat laboral (que d’altra banda ja era una realitat imminent). Haurien d’haver-la acceptat a canvi d’una renda bàsica, un sou extra mensual i pagat per l’estat, que garantís certa seguretat als ciutadans pluriempleats en feines precàries i contractes temporals. Avui a Espanya teniu contractes que poden durar un dia o una setmana, o no teniu contractes –la renda bàsica compensaria aquesta inseguretat.

Guy Standing|Foto: Ismael Guye

JB: Professionalitat democràtica en detriment de la competivitat individualista. Pel precariat, la manca d’ofertes de feina dignes incita a la competència deslleial. Com pot polititzar-se i unir-se una generació que ha entrat al món del treball en aquest context d’egoisme i competivitat?

GS: Una de les qüestions és que si formes part del precariat no tens una identitat ocupacional, una narrativa ocupacional. Amb el neoliberalisme dels últims trenta anys, els estats han desmantellar de manera sistemàtica totes aquestes comunitats ocupacionals. Doctors, infermers, professions que tradicionalment es gestionaven pel seu compte, amb els seus mecanismes de protecció social, la seva ètica i els seus estàndars: tot això s’ha esfondrat, els han impedit controlar-se a si mateixos i reproduir-se com a grups ocupacionals. El repte és que tens molts grups diversos que configuren el precariat i no tenen l’habilitat de controlar el seu propi desenvolupament professional. Cal reinventar axò d’alguna manera, i això vol dir que els sindicats han de deixar de ser organitzacions per una empresa o en contra d’empresaris i passar a ser organitzacions que representin el precariat. No crec que els antics sindicats puguin fer-ho, calen nous moviments socials que representin la comunitat i un nou perfil de sindicats que estiguin molt més orientats a les negociacions amb l’estat.

JB: Com a membres del precariat hem d’enfrontar-nos a amos que no es preocupen de nosaltres. Per què hem de ficar-nos en la política i no contra els amos, tal com ha fet sempre el proletariat?

GS: Perquè canviaràs d’amo demà, i l’amo també canviarà els empleats demà, de manera que no pot ser el teu enemic en el sentit tradicional. El dia que tu et quedis sense feina ell també pot perdre la seva feina, el mercat laboral avui és més provisional que mai. El teu enemic principal no és l’amo sinó l’estat, que està fent una sèrie de coses que afecten la teva vida.

JB: El neoliberalisme se suposa que implica la no-intervenció de la política estatal en l’economia, però al teu llibre tu dius el contrari.

GS: El neoliberalisme és més intervencionista que cap sistema. L’estat avui s’assegura que la renda estatal es converteixi en tant capital financer com sigui possible i que es reparteixi més entre la plutocràcia, la gent que té patents o propietats intel·lectuals. En el sistema actual, si tens una patent tens garantit el monopoli d’una renda durant vint anys. L’estat ajuda les grans corporacions a obtenir aquests beneficis, són relacions establertes per l’estat. Al mateix temps, l’estat regula la part més baixa del mercat de treball a través dels subsidis d’atur; només pots obtenir atur si fas tal, tal i tal altra cosa, i això és una altra gran regulació. És regular el comportament del precariat i alhora vigilar-lo, d’acord amb l’estat panòptic descrit pel sociòleg Foucault (que consisteix en un model de vigilància segons el qual tots els ciutadans es controlen a si mateixos).

JB: Què hem de fer amb l’economia? Boicotegem empreses i obrim cooperatives?

GS: Continuar treballant per obtenir la renda bàsica. Perquè així dius als neoliberals: “dieu que esteu a favor del lliure mercat; aleshores com és que les institucions fan que el lliure mercat sigui impossible? Esteu extraient renda amb la propietat intel·lectual, extreieu renda amb el capital financer, esteu usant subsidis estatals per mantenir l’afluència del capital financer de plutòcrates, de les elits i dels assalatriats“ (vegi’s com Espanya i altres països de la UE han hagut de salvar els seus bancs que feien fallida, no és lliure mercat?). Tot això que dic està en contradicció amb el lliure mercat. És regulat! Si tens una patent i inventes alguna cosa ve Google, Apple o IBM i et diu que et pagartà cinc milions per l’invent. Aquestes grans corporacions el que fan és aspirar, comprar fins que posseeixen milers de patents de les quals extreuen bilions de dòlars en l’àmbit financer. El sistema és una contradicció en si mateixa: està a favor del lliure mercat però ha fet una estructura que impossibilita l’existència real del lliure mercat. Han construït el mercat menys lliure de la història. Fan servir aquestes regles per permetre que els plutòcrates facin diners i els estan donant grans subsidis per fer encara més diners. I qui paga pels subsidis dels plutòcrates i les seves patents? Els nostres impostos. Després diuen que tenim dèficit pressupostari i opten per les mesures d’austeritat. Austeritat és retallar en despesa pública i empetitir els impostos que han de pagar els rics; és el contrari d’oferir una renda bàsica. El dèficit pressupostari fa que els governs hagin de retallar despeses, i quines despeses retallen? Retallen els beneficis dels pobres i del precariat, retallen en infrastructura social, serveis de salut, d’educació. Totes aquestes coses que patim a Europa i que està sent comercialitzades són el resultat d’aplicar les polítiques d’austeritat arreu del continent. El que fem és augmentar les desigualtats i la fragmentació de classes… El sistema està profundament corromput, no es tracta de la corrupció individual, sinó global; la política té el repte de frenar aquest procés.

JB: Precariat i criminalització.

GS: Avui hi ha moltes més accions registrades i considerades criminals que en el passat. Tenim molta més gent que pot fer coses “malament” perquè hi ha moltes més coses que estan categoritzades com a “malament”. A més, tens gran quantitat de gent molt endeutada i amb moltes inseguretats que s’enfronten a la trampa moral de la pobresa. Si infringeixen alguna norma, estaran en problemes. Vam fer un experiment a Gran Bretanya, vam donar una renda bàsica a un número de famílies i vam observar com evolucionaven. Un dels casos era el d’una dona amb set fills. Li vam preguntar pels seus deutes passats els dos anys, i va dir-nos que encara tenia un deute de 7000 pounds. Després el departament de treball va assabentar-se que la dona tenia un amant i li van retreure que cobrés un subsidi de mare soltera perquè tenia parella recent. De manera que li van exigir que tornés tots els diners que havia rebut durant l’any anterior. Avui el deute d’aquesta dona ha pujat fins a 30000 pounds. Ha estat criminalitzada, no pot aconseguir una feina i no pot pagar el lloguer. Tot per haver tingut un amant. Tothom té dret a tenir un amant!

JB: I amant no vol dir algú que mantingui els teus set fills…

GS: Exacte. Hi ha molta gent en situacions així, rebo emails de persones de diferents països que em diuen “les autoritats locals m’han retirat els subsidis o m’han multata perquè diuen que he fet això, però no he fet això, però no tinc diners per pagar un advocat i per tant no puc recórrer”. El subtítol del meu segon llibre en versió original és “from denizens to citizens“. Denizens és algú que ha perdut els drets que un ciutadà dóna per fets. Cada vegada més gent s’adona que no té accés a la justícia perquè no es poden permetre un advocat ni poden permetre’s el luxe de perdre els judicis; i això és part important de la crisi global en relació al precariat: perdre drets civils de manera contínua. Les autoritats són massa fortes i perds drets socials perquè els governs, enlloc de basar-se en els diners que la gent té per sobreviure el que fan és basar-se en quins són els seus mitjans de subsistència.

JB: Si et bases en quins són els mitjans de subsistència de les persones poses a la gent en trampes morals de pobresa?

GS: Si estàs a l‘atur i t’ofereixen una feina de salari mínim, hauries d’agafar-la o no? Et surt a compte? Perquè si l‘agafes perds el teu subsidi d’atur. Estàs en una trampa, perquè si acceptes els diners extra que et pot donar aquesta feina perds l’ajuda econòmica de l’estat. En molts països europeus, la taxa marginal avui és un 80%, és a dir, que només es rep un 20% extra si optes per agafar una feina de salari mínim i deixar l’atur. Què fa la gent? Treballar en negre. Jo faria el mateix. I ho fan amb l’esperança que no els enxampin, perquè si els enxampen els criminalitzen. O fas el contrari, no agafes la feina perquè agafar-la implica guanyar només un quants diners extra. I llavors et diuen que ets una persona mandrosa que no vol treballar. Què fas si tens un deute de 10 mil euros? L’economia actual obliga la gent a prendre decisions incòmodes, i aquesta gent afectada és el precariat. I els antics sindicats no representen les persones en circumstàncies així. La gent està socialment desprotegida; la renda bàsica acabaria amb la trampa moral de pobresa.

JB: Però la renda bàsica ha de venir d’impostos? Hem de forçar els nostres governs a cobrar nous impostos per fer que les rendes bàsiques siguin una realitat?

GS: Pot venir d’impostos o pot venir de nous mecanismes de redistribució que s’estableixin. Grans fons de capital, com han fet a Noruega o a Alaska.

JB: Quina és la diferència entre el sistema escandinau i el nostre? Estan millor?

GS: A l’esquerra encara hi ha la idea que Escandinàvia té un bon sistema, però és totalment equivocat. Els meus llibres es venen molt bé a Suècia, perquè s’adonen que el vell model suec és mort, que el laborisme ha mort. El país que ha vist reduir-se més el salari nacional en els últims anys és Suècia, les desigualtat creixen de forma desorbitada. Avui, a Suècia, l’atur entre els joves arriba gairebé al 20%. De manera que no els va massa bé, no? I si vas a Dinamarca t’adones que el país que té el deute de propietat més gran -no Espanya, sinó Dinamarca! A Escandinàvia viuen en una mena de pròrroga, però el precariat creix de pressa. El vell sistema en què els escandinaus pensen, el que apareix als seus llibres de text, ja no existeix. La fragmentació de classes s’ha produït en aquests països igual que a qualsevol altre lloc. Tenim una situació en què, veient una fragmentació de classes globals i veient com s’ha desenvolupat la situació econòmica a països com Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal (PIIGS)… és qüestió de poc temps.

Guy Standing|Foto: Ismael Guye

JB: Hem de donar una resposta global al fenomen global del precariat. Ja sé que Europa no és tot el món, però què fem amb la UE? Cal una UE unida o hem de marxar-ne?

GS: Sóc un internacionalista i hauria d’estar a favor d’Europa. Però necessitem una UE que sigui profundament diferent de com és ara. Ha estat dominada pels interessos del capital financer, per institucions com el Banc Central Europeu i pels interessos del neoliberalisme. Hem de canviar això però només podrem començar a fer-ho si ho fem des de les nostres polítiques nacionals i regionals. L’hegemonia alemanya està pressionant les parts sud del continent, però també altres regions, estem forçant països del PIIGS a l’austeritat i aquesta és la pitjor opció. Però si els polítics del Parlament Europeu no les obliguen, dubto que les institucions de la UE canvïin dramàticament.

JB: Intueixo que els joves i no tan joves crescuts en classe mitjana conformen bona part del precariat occidental.

GS: Sí, perquè la majoria de l’antic proletariat està virant a l’ultradreta. Si mires qui vota els neofeixistes veuràs que són moltes comunitats i famílies del proletariat tradicional: els membres de sindicats, els que es posicionaven a favor de la socialdemocràcia, els laboristes. Aquest grup i la primera part del precariat, el que prové d’aquestes comunitats de classe obrera i no té massa educació; però el que més creix és el personal format. El precariat és la primera classe de la història que té més nivell educatiu respecte les feina remunerada que se’ls ofereix. És la primera classe sobrequalificada.

I això crea una frustració existencial, aquest és un dels motius pels quals es distingeix de l’antic proletariat i l’antiga classe mitjana. No és part de cap classe anterior, és una nova classe. I crec que aquesta consciència que s’està desenvolupant voldrà dir que tindrem partits polítics amb més coratge. Si tens un Podemos que puja perquè és atractiu a ulls del precariat i després perds la força, algú nou vindrà. Seran ells o seran nous moviments. El mateix va passar a Itàlia, quan Grillo va aparèixer: d’entrada havia de ser un moviment de precariat, però després van aparèixer les contradiccions, que havien arribat fins allà de la mà d’un plutòcrata. Però arran d’allò va aparèixer el partit ecològic “Esquerra, ecologia, llibertat“, que està aconseguint més membres i és molt més representatiu del precariat. La política serà caòtica; i espero que Podemos recuperi el seu radicalisme inicial a temps de cara les properes eleccions.

JB: L’auge de l’independentisme a Catalunya. Creus que està fora del tema que parlem?

GS: No està a fora. Estic content que ho mencionis perquè, sinó, hi hagués hagut un forat en la nostra conversa. Crec que el moviment d’aquí –i tinc amics que hi estan impicats de diferents maneres, un d’ells és l’economista també a favor de la renda bàsica, Daniel Raventós-; hi ha semblances amb el partit independentista escocès. Van convidar-me a parlar a Escòcia abans del referèndum i a tot arreu on anava els deis que jo no era nacionalista en cap aspecte però que aquell fenomen tenia a veure amb el precariat. El precariat se sent alienat de les estructures i sobretot se cent allunyat de la City de Londres, el centre de finances. Segur que si visqués aquí em sentiria alienat de Madrid com a capital i com a font xucladora d’ingressos nacionals. Una de les queixes de Catalunya és que pagueu més impostos a Madrid del que rebeu a canvi, la qüestió econòmica, però també la sensació que el sistema se serveix dels diners que guanya la gent per incloure’ls en un sistema financer que s’aprofita d’ells. El sentiment nacionalista català de sempre ha estat reforçat per aquesta sensació que la globalització i el capital financer són dominants i que estem sent explotats.

JB: I necessitem alguna cosa més propera.

GS: Exacte. Nacionalisme en una democràcia participativa en què puguem tenir el control. Aquestes “Deixa’ns governar-nos, retorna’ns l’autonomia“, no es planteja en aquests termes, perquè s’articula com a desig d’emancipació nacional, però crec que s’intueix l’explotació financera que patim i el fet que ens enfrontem a un sistema que no ens deixa evolucionar i desenvolupar-nos. De manera que aquests moviments nacionals són rellevants pel precariat. I és el motiu pel qual molts barcelonins entenen perfectament el precariat. Hem d’adonar-nos que estem en un moment molt crític des del punt de vista polític, i potser no tenim èxit. No intento ser hegelià ni res d’això. Pot no funcionar, però tenim la responsabilitat de participar i encoratjar els polítics. Hem de repolititzar-nos, comprometre’ns.

JB: Què penses del candidat d’esquerres Jeremy Corbyn a Anglaterra? Algunes referències internacionals?

GS: Corbyn està sent atacat pels mitjans de manera sistemàtica. Jo descric Corbyn com algú que trenca motlles. Ha fet una feina fantàstica perquè ha destruït les credencials del nou laborisme. Tony Blair està acabat, no ell però sí la gent que l’envolta. El que ha fet Corbyn és fantàstic en el sentit que ell ara és la proa del vaixell, un començament. Però segueix molt arrelat a l’esquerra tradicional; no crec que Corbyn, a qui considero un bon home, entengui el precariat. Tot i així, ha aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones que li donen suport i que formen part del precariat -no crec que pugui representar-los bé, però tan de bo m’equivoqui. Fora d’Anglaterra és diferent. He parlat amb companys polonesos, i veure l’auge dels moviments del precariat a Polònia em satisfà. Al Canadà hi ha hagut un rebuig generalitzat del partit neoliberal i a Alberta va guanyar el partit del precariat, i això que Alberta és l’estat del primer ministre conservador! Els líders d’Alberta suporten la renda bàsica de forma directa, volen intoduir-la i podria fer-se fàcilment perquè a Alberta tenen diners de petroli. Als Estats Units, Bernie Sanders pot ser també un inici. Almenys ells podran dirigir de nou al debat cap algun d’aquests temes. No crec que Sanders ho aconsegueixi, però almenys ha aparegut. Sigui com sigui, tots aquests moviments polítics nous estan en un estadi encara primitiu, caòtic. El que vull dir a tots els teus lectors és que tots tenim la responsabilitat de comprometre’ns de nou en política.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació