Grans col·leccions d’art contemporani a debat

19.10.2016

Amb motiu dels trenta anys de la col·lecció, la Fundació “la Caixa” ha promogut unes jornades dedicades al col·leccionisme d’art contemporani per explicar com s’han plasmat i quins reptes encaren el fons de la casa i els d’altres centres internacionals.

"Splat" és el mural de Sol Lewitt que domina l’hall del Caixaforum | Foto: Lluís Salvadó / La Caixa

“Splat” és el mural de Sol Lewitt que domina l’hall del Caixaforum | Foto: Lluís Salvadó / La Caixa

Les jornades, conduïdes per Mercedes Basso de la Fundación Arte y Mecenazgo, van ser obertes per la directora general adjunta de la Fundació, Elisa Durán, que va recordar les raons de ser d’una col·lecció nascuda als anys vuitanta dins d’una manca generalitzada d’infraestructures, operadors i oferta cultural. Arran de l’exposició seminal 26 pintors – 13 crítics, la Caixa es va plantejar un projecte pioner a l’Espanya d’aleshores: crear d’una col·lecció corporativa d’art contemporani que des d’un principi naixia amb vocació de servei públic, voluntat de ser internacional mentredonava suport a l’art del país i l’emergent, i ambició de presentar exposicions capdavanteres. Aquests ferms compromisos són la clau de la continuïtat d’una col·lecció que ara comprèn 977 obres de més de 400 artistes, –la meitat estrangers i la resta de l’Estat– d’un ampli ventall de tècniques i sensibilitats.

Els reptes fundacionals i les apostes de la col·lecció avui en dia van ser el tema de conversa entre la primera directora, María de Corral i l’actual, Nimfa Bisbe. Corral va recordar l’actitud visionària del president Josep Vilarasau que va permetre assentar les premisses trencadores enunciades en la primera adquisició, una instal·lació de Joseph Beuys, que fou la declaració d’intencions d’una col·lecció destinada a l’exhibició pública i no a decorar despatxos. Sense la pressió dels museus públics de representar la història d’un país, la col·lecció desplega múltiples narratives a través d’obres triades en el signe de l’excel·lència i privilegiant els artistes internacionals que més podien dialogar amb el del país. Alhora que contribuïa a posicionar l’art espanyol en el context internacional, la política de compres va apostar per joves creadors, com eren aleshores Juan Muñoz, Cristina Iglesias, Perejaume o Miquel Barceló. El Minimal art, l’Arte povera, la pintura alemanya dels vuitanta i l’espanyola des de la postguerra són els plats forts d’un fons que compta també amb instal·lacions de gran envergadura com la de Sol Lewitt que avui domina el hall del Caixaforum, espai d’exposició permanent creat l’any 2002. Nimfa Bisbe va ressaltar la continuïtat del compromís de l’actual direcció d’Ignasi Fainé per involucrar el públic en la construcció de relats al voltant de les obres, enriquits al llarg dels anys per les noves adquisicions, les mirades d’artistes convertits en comissaris, les experimentacions de la Sala Montcada i les propostes dels joves curadors del projecte Comisart. Gràcies a aquests ingredients la col·lecció segueix augmentant no obstant les actuals condicions econòmiques, cas gairebé únic davant el nombre considerable d’institucions que ja han abandonat les compres o fins i tot no malvenut els fons.

Museum of Visual Culture de Hong Kong

Com havia passat a col·lecció de la Caixa, la del futur Museum of Visual Culture de Hong Kong neix en un context pràcticament verge, tan que el seu primer director i actual assessor Lars Nittve titula la seva ponència Creant una col·lecció per al museu que Àsia no té. Les possibilitat financeres, l’absència d’una censura opressiva i d’un fort nacionalisme permeten a Hong Kong ser una plataforma ideal per promoure una mirada panasiàtica als últims setanta anys de cultura visual. El nou centre planteja un enfocament transversal respecte als relats nacionalistes, i també contempla un ampli ventall de pràctiques: art, arquitectura, urbanística, disseny, cinema i videojocs hi dialogaran a partir del context local, però sense perdre la perspectiva global i amb una atenció especial a les últimes tecnologies com a trampolí per a la creació de narratives alternatives. Com ja es va fer amb la col·lecció de la Caixa, la del Museum of Visual Culture s’està desenvolupant a partir d’un projecte profundament meditat i només en un segon moment –i, apunta Nittve, diversament del que es va fer amb el MACBA i altres museus d’Àsia– es construirà l’espectacular edifici que comptarà amb doble façana gegant LD apta per a projeccions diferents als dos costats.

Museum of Visual Culture de Hong Kong

Museum of Visual Culture de Hong Kong

És l’anhel a crear relats i noves aproximacions que apropa la naixent col·lecció del Museum of Visual Culture de Hong Kong a la de la Caixa segons Elena Vozmediano, a qui la Fundació va encarregar de moderar el diàleg entre alguns dels protagonistes d’aquests trenta anys. La crítica madrilenya va observar com nombroses institucions avui dia confonen mecenatge i màrqueting, promouen artistes estrelles i exposicions campiones de vendes i va remarcar, en canvi, el compromís de la Caixa per crear una col·lecció amb un real impacte social, nascuda quan l’oferta era molt limitada i que manté amb fermesa la seva tasca quan altres projectes ambiciosos s’estan ensorrant sota la pressió del col·lapse financer. Juan Uslé, de qui la Caixa conserva nombroses peces també va subratllar la unicitat de la col·lecció i les exposicions de la Fundació que el van acompanyar en la seva formació com a artista i va recordar el projecte de comissariat que se li va encarregar. La seva relació amb la institució remunta a l’exposició 26 pintors, 13 crítics, on també figurava Soledad Sevilla, altra artista present al fons i del qual ha ofert una mirada original –emotiva i no teòrica, va subratllar– com a comissària. El crític que l’havia seleccionat a 26 pintors, 13 crítics, és Mariano Navarro, col·laborador de Fundació amb nombrosos comissariats i que va assenyalar la fita de la col·lecció en haver recollit i expressat el seu temps alhora que l’estava creant amb una tria acurada i valenta d’obres. Una nova generació de comissaris va ser representada per Neus Miró, tot un testimoni de l’afortunat projecte experimental de la Sala Montcada, una veritable “escola de comissariat” que va permetre –a ella i un bon grapat més de joves curadors avui establerts–de comptar amb un pressupost i una producció per a instal·lar peces innovadores i susceptibles d’incorporar-se a la col·lecció. Finalment, Valentín Roma, que per a la Fundació va treballar amb més intensitat en un moment d’aposta cap a l’art social i polític, recorda com a determinants per al seu creixement professional les primerenques col·laboracions: posar-se a prova amb excel·lents peces històriques i dialogar amb les múltiples lectures que ja se n’havien ofert el va portar a exigir-se un nivell d’estudi i profunditat que segueix marcant la seva feina actual.

Tanya Barson, incorporada fa poc com a conservadora en cap al MACBA, va obrir la segona jornada tractant la relació entre el sector públic i privat en les col·leccions del Regne Unit, que va conèixer directament com a comissaria de la TATE. Barson va subratllar com la col·laboració públic/privat es remunta als orígens dels museus britànics i va ser imprescindible en un context museístics que, a nivell nacional, sempre s’ha fonamentat en l’entrada lliure. Des de la implicació individual (la de l’amic de Picasso Roland Penrose, que el va convèncer a donar a la TATE Les tres ballarines) fins a les aportacions de grans companyies (la petrolífera BP que va aportar a la TATE 3,8 milions de llibres juntament amb enceses protestes dels moviments ecologistes) són innumerables els exemples de privats que ha permès desenvolupar projectes, ampliar les col·leccions i fins i tot crear l’edifici que les acull: la nova espectacular seu de la TATE només s’ha basat en el suport econòmic privat. Dels diferents formats de finançament presentats –de Artist rooms, a Tate Americas Foundation, als amics i patrons– destaca el paper impulsor de la normativa fiscal de desgravació, una qüestió que encapçala les actuals reivindicacions del sector a Espanya.

La intervenció de Jose Luis Blondet, amb el suggeridor títol de Estratègies (de mediació) i deliris (de grandesa), va presentar estimulants projectes de lectura transversal i performativa de la col·lecció del LACMA, una institució de caràcter enciclopèdic i estructurada per departaments a vegades estancats i, per això, especialment necessitada de noves mirades. Les relectures suggerides van des d’una reflexió sobre la infrarepresentació i estereotipització del paisatge de l’oest dins la pròpia col·lecció; al foment de pràctiques desestabilitzadores respecte a la tradició museística a través de la interacció de l’artista de Liz Glynn amb escultures cabdals del fons; a la descoberta de relats menors que apareixien dels arxius de la institució.

Tornant a una mirada europea, Arnold Witte, professor de Política i Història Cultural de la Universitat d’Amsterdam, va reflexionar sobre l’oportunitat de considerar com a patrimoni cultural, amb totes les conseqüències que se’n deriven, les col·leccions corporatives. Centrant-se especialment en el cas de la col·lecció holandesa Peter Stuyvesant –peculiar exemple d’adquisició i exposició d’obres per a la sensibilització del treballadors d’una empresa– va desvelar com sovint aquests conjunts d’obres es van construir amb la complicitat dels museus, van gaudir d’una notable visibilitat, generant un sentiment d’identificació del públic i col·locant-se al centre del debat cultural. L’exemple del fons Peter Stuyvesant porta inevitablement a demanar-se si algunes col·leccions privades no haurien de formen part del patrimoni cultural, un interrogant especialment pertinent en el cas que es vulguin posar a la venta.

Per vinculació estatutària, no pot córrer el perill de ser disgregada la Kontakt Art Collection de la Fundació ERSTE, de la qual Silvia Eiblmayr, membre del comitè assessor, va explicar la peculiaritat. Aquest fons corporatiu, que uneix caixes d’estalvis d’Àustria i de països de la ex-Iugoslàvia, es proposa de promoure exposicions i projectes artístics constructors de narratives transnacionals sobre l’avantguarda dels països del bloc socialista des de la postguerra. Ho fa a partir de peces centrals en la seva època i per a les generacions posteriors que van visibilitzar l’art polític segons un nou paradigma. Eiblmayr va presentar la llarga nòmina d’artistes presents en aquesta institució sense espai d’exposició permanent, caracteritzada per una estructura descentralitzada i nòmada que correspon al desig de ser present amb projectes als diferents territoris que representa.

Elena Vozmediano va tancar les jornades resumint les aportacions dels ponents i elegint l’obra de Juan Muñoz Coversación com a metàfora de la col·lecció de la Fundació de la Caixa, basada en el diàleg: el de l’intercanvi de peces amb el MACBA, de les múltiples lectures donades per artistes, comissaris i crítics, de la varietat de narratives que han ofert respostes a les necessitats de cada moment.