Gran vetllada d’òpera italiana al Liceu

13.02.2017

El que havia de ser el concert de consagració del tenor Gregory Kunde al Gran Teatre del Liceu, després de les seves recordades actuacions a Il Pirata (2012/13) i Norma (2014/15), va servir per descobrir a un dels millor barítons del món de l’actualitat en el repertori italià: l’andalús Juan Jesús Rodríguez.

Gregory Kunde

Gregory Kunde

Si ens guiem per la seva memorable actuació en aquesta vetllada, que suposava el seu retorn al coliseu de Les Rambles des de la Turandot que va inaugurar el nou teatre, a Rodríguez actualment pocs barítons li poden fer ombra. Si de cas, el seu compatriota Carlos Álvarez, que en el seu retorn als escenaris està mostrant un nivell espelendorós.

Tot plegat no vol dir que Gregory Kunde no tingués una nit tan inspirada com ens té acostumats. Va estar esplèndid, tot i l’erosió del temps i del nou repertori, però l’impacte de l’actuació de Rodriguez va fer pensar, per moments, que potser havia estat un error de càlcul posar el nom de Kunde en gran i el de Rodríguez en petit al programa de mà. Aquests detalls, el Liceu, els hauria de vigilar.

El concert, amb l’Orquestra del Liceu a l’escenari sota la direcció del també andalús Manuel Coves, va començar amb una rutinària obertura de I vespri siciliani, de Verdi, per continuar amb el duo entre baríton i tenor de la mateixa obra. En aquest punt ja ens vam adonar que la tarda proposava emocions fortes, si la cosa no es torçava. I no es va torçar. Va seguir Kunde amb una elegant versió de Quando le sere al placido, i Rodriguez, després, va impressionar amb un “Eri tu”, d’Un ballo in maschera, impecable. Una escena que exigeix caràcter però també subtilesa, pedra de toc dels grans barítons verdians, i de la que Rodríguez en va fer una exhibició.

La veu te una unitat de color, en totes les tessitures, envejable. El timbre és naturalment baritonal, la tècnica absolutament impecable, l’agut brillant, el centre vibrant i l’expressió sempre adequada, elegant i sense excessos. La veritat, s’acaben els adjectius. El que està clar és que tenim baríton per anys. A veure si el Liceu està a l’aguait.

Després d’aquesta demostració, Kunde, per al meu gust, va cometre un error de programa. “Celeste Aida” és una ària mítica per la seva màxima dificultat però desagraïda de cara al públic. Amb “Celeste Aida” no triomfes, en tot cas, si no va bé, t’enfonses. Kunde la va cantar molt bé, però se’l va veure al límit de les seves possibilitats. Aixó, unit a l’impressionant escena de Don Carlo que es va marcar després Rodríguez, va deixar la inquietant sensació que l’estrella de la vetllada era el baríton.

La primera part va acabar amb el sempre eficaç duo de Don Carlo, i la segona es va obrir amb un pròleg de I pagliacci sensacional de Rodríguez, al qual Kunde va respondre amb un “Vesti la giubba” d’alt voltatge. En aquest punt, tots ens vam adonar que la presència de Rodríguez influïa positivament en un Kunde cada vegada més motivat i entregat. A partir d’aquí, “Donna non vida mai”, de Kunde, “Nemico della patria”, de Rodríguez, i Otello (“Dio, mi potevi” i duo) per acabar una nit d’aquelles que es recorden. Les propines: “Cortiggiani” per part del baríton, “Nessun dorma” per part del tenor i, davant la insistència d’un públic dempeus, repetició del duo d’Otello. Qui dóna més!

Deia Herbert Von Karajan que, quan dirigia Il trovatore era com si es mengés una gran i saborosa hamburguesa. El públic del Liceu, gràcies a Kunde i Rodríguez o Rodríguez i Kunde, no hi ha dubte que es va endrapar un autèntic filet.