Girls just wanna have fun

11.01.2017

El proper dimecres 18 de gener s’estrena L’hostalera, de Carlo Goldoni, a la Biblioteca de Catalunya. Amb versió i direcció de Pau Carrió, el muntatge trasllada l’acció de l’Itàlia del segle XVIII a la dels anys seixanta del segle passat, amb una clara atmosfera felliniana, començant pel mateix cartell promocional. I tot acompanyat de música en directe i macarrons. Esperem que estiguin al dente.

Cartell promocional de ‘L’hostalera’. © David Ruano -PigStudio – Raimon Rius

La nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya s’ha convertit en una locanda, l’hostal on Mirandolina viu i serveix els seus clients, alguns d’ells passavolants i alguns amb cadira fixa. La comèdia de Goldoni posa una protagonista independent al centre de l’acció, que fa el que vol i que es pot mantenir per ella mateixa. Marquesos i comtes la festegen, mentre ella fa i deixa fer sempre amb un somriure i un comentari intel·ligent als llavis. L’arribada del cavaller de Ripafratta, misògin declarat, esperonarà Mirandolina a desplegar totes les seves armes per aconseguir que aquest s’enamori d’ella, en un joc de veritats i mentides, equívocs i molta murrieria. Goldoni allibera els seus personatges de les màscares (i tot allò al seu darrere) de la Commedia dell’Arte i descriu persones de carn i ossos, amb totes les seves virtuts, contradiccions i defectes.

Pau Carrió compta amb un repartiment jove i estupend encapçalat per Laura Aubert i David Verdaguer, els quals juntament amb Javier Beltrán ja havien treballat sota les ordres del director a la Kompanyia Lliure. Júlia Barceló, Alba Pujol, Jordi Oriol i Marc Rodríguez completen el repartiment d’un muntatge amb escenografia de Sebastià Brosa i el propi Carrió, il·luminació de Raimon Rius, vestuari de Sílvia Delagneau i direcció musical d’Arnau Vallvé.

Oriol Broggi ha explicat com Carrió i ell van “desvirgar la sala junts”, ja que el segon era l’ajudant de direcció del primer a Antígona, el primer muntatge de La Perla 29 que es va fer a la Biblioteca de Catalunya. “A la Perla ens fa il·lusió fer obres de teatre nacional”, continua Broggi, “amb pocs recursos, però de primera divisió”. Che coss’è l’amor? canta Vinicio Capossela (que Broggi fa sonar des del seu mòbil), mentre Carrió explica que cada cop que s’ha enamorat és una cosa completament diferent. Sense ser una obra feminista, la Mirandolina és la responsable de la seva independència sentimental i econòmica, i gaudeix d’una llibertat molt poc freqüent en l’època que l’obra va ser escrita. Els actors toquen diversos instruments (violí, saxo, teclats, guitarres…) (David Verdaguer toca un ou de percussió) en un muntatge que té música, sobretot, a la seva mitja part, quan els espectadors poden degustar un plat de macarrons. Gentilesa del restaurant Gat Blau, on tot és ecològic i de quilòmetre zero, per descomptat. David Verdaguer troba similituds entre el Benedicte de Molt soroll per no res i el Ripafratta de L’hostalera, ja que tots dos són personatges que comencen la funció dient que no s’enamoraran i s’acaben enamorant. Tot i així, Ripafratta té un punt més intel·lectual. Carrió veu concomitàncies entre l’aristocràcia decadent que retrata Goldoni i els personatges desvagats de La dolce vita de Federico Fellini. És David Verdaguer el nostre Marcello Mastroianni?

Els intèrprets de ‘L’hostalera’ en una imatge promocional. © David Ruano

L’hostalera no s’ha representat a Barcelona des del Grec de 1995, en el muntatge de Sergi Belbel que va suposar, en certa manera, l’eclosió de Laura Conejero (com a Mirandolina) i Jordi Boixaderas (com a cavaller de Ripafratta) en el panorama teatral català. És trist comprovar com d’aquell repartiment, on també hi havia Marc Cartes, Pau Durà o Imma Colomer, ja no hi són Àngels Poch, Pere Ventura i Santi Ibáñez, mort recentment.

A L’hostalera les dones s’ho volen passar bé”, diu Laura Aubert, que juntament amb Júlia Barceló i Alba Pujol (que interpreten a Hortènsia i Dejanira, dues actrius que arriben a l’hostal) són les dones de l’espectacle. “En aquesta obra els més romàntics són els homes. Les dones volen coses diferents”, afegeix Barceló.

Anirem a l’estrena de l’espectacle tot desitjant que els macarrons, com l’espectacle, no estiguin massa cuits. Si hi ha una cosa que no poden suportar els italians és quan la pasta està scotta