Gervasio Sánchez. Un cop de puny fotogràfic

Tecla Sala, Centre d’Art de l’Hospitalet, ens presenta novament una gran exposició fotogràfica: “L’Antològica” de Gervasio Sánchez, un dels més importants fotoperiodistes espanyols dels darrers temps.

Tecla Sala, Centre d’Art de l’Hospitalet, ens presenta novament una gran exposició fotogràfica: “L’Antològica” de Gervasio Sánchez, un dels més importants fotoperiodistes espanyols dels darrers temps.

Gervasio Sánchez exposa aquests dies a Tecla Sala

El centre d’art TECLA SALA ha dedicat els darrers anys una especial atenció a la fotografia. Recordem darrerament les exposicions de Chema Madoz, de Garcia Alix o, més recentment, de Ferran Freixa. Es tracta d’una sala massa poc freqüentada perquè es considera allunyada del centre de Barcelona però que, com va dir amb ironia el mateix fotògraf en l’acte de presentació, “está solo a 11 minutos de metro de la plaza de Catalunya…”.

Ara és doncs el torn del fotoreporter Gervasio Sánchez, que va ser guardonat el 2009 amb el Premi Nacional de Fotografia. Arran d’aquest guardó el Ministeri de Cultura va patrocinar una exposició antològica de la seva obra que ara podem veure a l’Hospitalet.

Gervasio Sánchez va néixer a Còrdova el 1959 i amb la seva família va emigrar a Catalunya quan era molt petit. Va viure al Poble Nou de Barcelona i a Tarragona, i va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma per acabar vivint a Saragossa. Potser aquesta trajectòria personal va contribuir a fer-ne un viatger incansable i molt sensible a les problemàtiques dels èxodes i les migracions que ha fotografiat per mig món.

Durant més de 25 anys Gervasio ha dedicat llarguíssimes temporades a seguir els principals escenaris bèl·lics i postbèl·lics d’Amèrica Llatina, Europa i Àfrica. L’exposició, que ha estat comissariada per la també fotògraf Sandra Balcells, vol ser un resum dels seus principals treballs. Cal dir que la selecció és molt acurada i aconsegueix triar un nombre just de imatges que fan que la visita no resulti fatigosa, com passa sovint en les exposicions antològiques.

Les imatges estan ordenades cronològicament i agrupades en cinc grans grups temàtics. El primer està dedicat a Amèrica llatina i cobreix el període 1984-1992, en el qual el fotògraf fa els seus primers passos. Són fotos en color, per les exigències dels mitjans de comunicació, del moviment sandinista a Nicaragua, dels desapareguts de Guatemala i de conflictes  a Xile o Panamà. Com explica el mateix autor, aquest és un període d’aprenentatge en què es poden detectar encara errors i vacil·lacions que, com que es tracta d’una exposició de caràcter antològic, no ha volgut estalviar.

El segon bloc està dedicat als Balcans on, durant el període 1991-1999,  va cobrir els conflictes de Croàcia, el setge de Sarajevo —un dels seus treballs més emblemàtics— i la guerra de Bòsnia. A Kosovo va assistir a la fugida d’un milió i mig d’albano-kosovars que marxaven del seu país cap a Albània per escapar de les milícies sèrbies. L’èxode més gran després de la segona Guerra Mundial que, precisament avui, podria ser superat pel de les poblacions que fugen dels conflictes de Síria, Irak o Afganistan.

Gervasio Sánchez | © Josep Maria Cortina

Va ser en aquests anys quan Gervasio va comprendre, com ell mateix explica, que documentar la guerra no era només fotografiar els morts al carrer o al camp de batalla, els ferits als hospitals i altres escenes violentes de destrucció. Era també ocupar-se de la brutal alteració que les accions militars suposen per a totes les condicions de vida quotidiana de la població. La seva fotografia passa del color al blanc i negre, es fa molt més rica i personal. Apareixen civils, nens, dones, vells, en escenes que mostren els patiments que els imposa la violència de les armes i les bombes.

El tercer bloc ens porta a Àfrica quan, del 1994 al 2004, Gervasio va cobrir, entre d’altres, el genocidi i els estralls del còlera a Ruanda, el penós èxode de refugiats al Congo, les execucions als carrers de Monròvia i les mutilacions a Sierra Leone. En aquest país, el maig de l’any 2000, va perdre Miguel Gil, un dels seus millors amics i companys de professió, que va resultar mort en una emboscada d’un comboi en el qual ell mateix hauria pogut acompanyar-lo, un record dramàtic que l’acompanyarà tota la vida.

Entrem en el quart bloc, que recull un altre dels seus treball de referència: Vides Minades. Del 1995 al 2007 el fotògraf es va ocupar d’un dels més greus problemes de les postguerres: l’explosió de les mines sembrades per les forces militars durant els conflictes però els efectes de les quals es perllonguen molts anys després sobre la població civil. Les bombes exploten amb traïdoria i mutilen sobretot nens i pagesos que no poden evitar jugar o conrear en terrenys minats. Veiem aquí documentats els terribles efectes que provoquen els accidents fortuïts als camps, els processos de rehabilitació de les víctimes i la vida quotidiana dels amputats.

Finalment arribem a Desapareguts, un projecte en el qual del 1998 al 2010, Gervasio es proposa mostrar el drama dels desapareguts a diferents països del tres continents, inclosa Espanya, i tos els processos de recuperació de la memòria històrica.

Gervasio Sánchez | © Josep Maria Cortina

L’exposició  presenta també vuit murals amb 100 retrats de les persones directament afectades per algunes de les realitats documentades per l’autor al llarg de la seva carrera. És una mostra clara de la importància que Gervasio dóna a les relacions personals que s’estableixen entre fotògraf i fotografiats. Per a ell, aquests darrers no són només objectes que fotografia sinó subjectes vius a qui coneix i amb qui es relaciona, i de qui tracta de comprendre i explicar la història.

Aquest és un aspecte que marca el conjunt de l’obra de Gervasio i que dóna una dimensió de veritat a tot allò que fotografia. És un veritable cop de puny a la consciència de l’espectador. Escoltant-lo en l’acte de presentació de l’exposició vàrem poder confirmar la vehemència de les seves paraules i la convicció de les seves idees pel que fa a les guerres. Ell, que ha conegut directament els efectes devastadors de la violència, diu que la guerra no es pot explicar i manifesta la seva indignació amb tots aquells que les fan possibles i, molt especialment, amb els països europeus que fabriquen i venen les armes amb què es maten les poblacions dels països més pobres. I recorda, en aquest sentit, que Espanya és la tercera potència mundial en el rànquing de països productors d’armes de guerra. Ell, que ha viscut alguns dels èxodes més importants de la segona meitat del segle XX, es mostra també indignat amb l’actitud d’Europa davant de les actuals emigracions dels països d’Orient Mitjà i la forma en què es tracta avui els centenars de milers de refugiats que, altre cop, fugen de la guerra i la violència.

També ell, que ha col·laborat amb els  principals mitjans de comunicació de tot el món, critica l’actitud de la premsa espanyola que desaprofita el gran potencial dels fotògrafs espanyols i no inverteix a donar suport als seus treballs.

Una altra forma en què es manifesta el compromís de Gervasio és que molts dels seus treballs duren molts anys i, de fet, no acaben mai. Torna als llocs que havia visitat en guerra, intenta retrobar persones que havia fotografiat per seguir el recorregut de la seva vida i donar-ne un testimoni més complet. I quan es practica aquesta mena de fotografia s’assoleixen els millors resultats. Com va dir Josep Koudelka, el gran fotògraf txec, “allò que es fa amb temps, el temps ho respecta”. És el cas de l’obra de Gervasio Sánchez que mereix tots els nostres respectes i la nostra admiració.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació