George Steiner. La poesia del pensament

28.07.2012

Arcàdia acaba de publicar la traducció catalana de ‘La poesia del pensament. De l’hel·lenisme a Celan’ de George Steiner, traduït per Josefina Caball, una novetat que corre el perill de passar desapercebuda i que no ens podem permetre el luxe d’ignorar. Per cortesia de l’editorial, reproduïm aquí el prefaci que el mateix George Steiner ha escrit a la seva obra.

 

George Steiner

 

PREFACI

Quins conceptes filosòfics té un sordmut? Quines són les seves figuracions metafísiques?

Tots els actes filosòfics, tot intent de reflexionar sobre el pensament, a excepció, potser, de la lògica simbòlica i formal (matemàtiques), són irremeiablement lingüístics. Són realitzats i retinguts com a ostatges per un moviment o altre de discurs, de codificació en paraules i en gramàtica. Sigui oral o escrita, la proposició filosòfica, l’articulació i la comunicació d’arguments està subjecta a la dinàmica executiva i a les limitacions de la parla humana.

Potser al si de tota filosofia, gairebé amb tota certesa al si de qualsevol teologia, s’amaga un desig opac però insistent –el conatus de Spinoza– de desfer-se d’aquests lligams tan forts, bé transformant el llenguatge natural en les exactituds tautològiques, transparències i verificabilitats de les matemàtiques (aquest somni fred però ardent obsedeix Spinoza, Husserl i Wittgenstein), o bé, d’una manera més enigmàtica, retornant a intuïcions prèvies al llenguatge mateix. No sabem si aquestes intuïcions existeixen, si hi pot haver pensament abans que parla. Percebem múltiples capacitats de significat, formes de sentit, en les arts, en la música. La transcendència inesgotable de la música, el repte que planteja traduir-la o parafrasejar-la, té un pes en els escenaris filosòfics de Sòcrates, de Nietzsche. Però quan parlem del «sentit» de les representacions estètiques i de les formes musicals, metaforitzem, ens regim per analogies més o menys encobertes. Les incloem dins dels contorns imperiosos del discurs. D’aquí ve el trop recurrent, tan peremptori en Plotí, o en el Tractatus logicophilosophicus, segons el qual el nucli essencial del missatge filosòfic rau en allò que no es diu, en allò que resta entre línies. Allò que es pot enunciar, allò que suposa que el llenguatge més o menys harmonitza amb percepcions i demostracions veritables, en realitat pot posar de manifest la descomposició de reconeixements primordials i epifànics. Pot fer al·lusió a la creença que en un estat «presocràtic» anterior el llenguatge era molt més proper a les fonts de la immediatesa, a la nítida «llum de l’Ésser» (Heidegger). Però no hi ha cap indici que demostri l’existència d’aquest privilegi adàmic. Ineludiblement, «l’animal lingüístic», com definien els grecs l’home, habita les immensitats limitades de la paraula, dels instruments gramaticals. El lógos, en els seus propis fonaments, equipara la paraula amb la raó. Potser, efectivament, el pensament és a l’exili. Però si és així, no sabem o, per ser més precisos, no podem dir de què s’ha exiliat.

Així, doncs, cal deduir que la filosofia i la literatura ocupen el mateix espai generatiu però, en el fons, limitat. Els seus mitjans performatius són idèntics: l’alineació de les paraules, els modes de la sintaxi, la puntuació (un recurs subtil). I això és així tant en el cas d’una cançó infantil, com en una de les Crítiques de Kant; o tant en el cas d’una novel·la rosa com en el Fedó. Tots són actes de llenguatge. La noció segons la qual el pensament abstracte es pot dansar, com deien Nietzsche o Valéry, és una presumpció al·legòrica. L’expressió oral, l’enunciació intel·ligible, ho és tot. Juntes, la filosofia i la literatura demanen o resisteixen la traducció, la paràfrasi, la metafrase i totes les tècniques de transmissió o traïció.

Els qui s’hi dediquen sempre ho han sabut. En tot tipus de filosofia, va reconèixer Sartre, «s’hi amaga una prosa literària». El pensament filosòfic només es pot comprendre «metafòricament», ensenyava Althusser. Tot sovint (però fins a quin punt seriosament?) Wittgenstein deia que hauria d’haver escrit les seves Investigacions filosòfiques en vers. Jean-Luc Nancy esmenta les dificultats vitals que s’ocasionen mútuament la filosofia i la poesia: «Juntes són la dificultat mateixa: la dificultat de tenir sentit». Quin idioma apunta cap a l’essencial, cap a la creació de sentit i la poètica de la raó?

No és tan clara la pressió constant i modeladora que les formes de discurs, d’estil, exerceixen en els programes metafísics i filosòfics. En quins aspectes una proposta filosòfica, fins i tot en la nuesa de la lògica de Frege, és una retòrica? Es pot dissociar qualsevol sistema epistemològic o cognitiu de les seves convencions estilístiques, dels gèneres d’expressió dominants o qüestionats de la seva època i entorn? Fins a quin punt la metafísica de Descartes o de Spinoza o de Leibniz està condicionada pels complexos ideals socials i instrumentals del llatí tardà, pels elements constitutius i l’autoritat subjacent d’una llatinitat, en part artificial, que existia al si d’Europa? En altres moments, el filòsof es proposa bastir un nou llenguatge, un idiolecte adient al seu objectiu. Tanmateix, aquest esforç, manifest en Nietzsche o en Heidegger, està impregnat del context oratori, col·loquial o estètic (recordeu l’«expressionisme» d’Així parlà Zaratustra). No hauria existit un Derrida sense els jocs de paraules iniciats pel surrealisme i el dadaisme, immunes a les acrobàcies de l’escriptura automàtica. Hi ha res que s’acosti més a la desconstrucció que Finnegans Wake o la conclusió lapidària de Gertrude Stein: «There is no there there».1

És sobre aspectes de l’«estilització» de certs textos filosòfics, de la generació d’aquests textos per mitjà d’instruments i modes literaris que em proposo de reflexionar (d’una manera inevitablement parcial i provisional). Faré èmfasi en les interaccions i les rivalitats entre el poeta, el novel·lista i el dramaturg d’una banda, i el pensador declarat de l’altra. «Ser Spinoza i Stendhal a la vegada» (Sartre). Insistiré en les intimitats i la desconfiança recíproca simbolitzades per Plató i que reapareixen en el diàleg de Heidegger amb Hölderlin.

Aquest assaig es fonamenta en una conjectura que m’és difícil d’expressar amb paraules. És comú establir una associació estreta entre la música i la poesia, que comparteixen categories seminals de ritme, fraseig, cadència, sonoritat, mesura. «La música de la poesia» és exactament això. Posar paraules a la música o música a les paraules és treballar amb matèries primeres comunes.

Existeix, en un sentit similar, «una poesia, una música del pensament» més profunda que la que s’associa als usos externs del llenguatge, a l’estil?

Tendim a emprar el terme i el concepte de «pensament» amb una prodigalitat mancada de reflexió. Atribuïm el procés de «pensar» a una enorme multiplicitat que s’estén des del torrent caòtic i subconscient dels residus interioritzats, fins i tot dormint, fins als processos analítics més rigorosos, i que inclou tant la xerrameca incessant de cada dia com la reflexió d’Aristòtil sobre la ment o la de Hegel sobre el jo. En el llenguatge corrent es democratitza el fet de «pensar». Es transforma en universal i es desferma. Però això és confondre totalment fenòmens que són ben diferents i fins i tot antagònics. Definit des del punt de vista de la responsabilitat –no tenim cap terme de referència–, el pensament seriós és rar.

La disciplina que aquest requereix, la voluntat d’abstenir-se d’allò que és fàcil i caòtic, poques vegades, per no dir mai, són a l’abast de la gran majoria. Quasi ningú no és conscient del que és «pensar», transformar la quincalleria, els residus deteriorats dels nostres corrents mentals, en «pensament». Percebut correctament –hi reflexionem gaire sovint?– la instauració d’un pensament de primera magnitud és tan poc freqüent com la creació d’un sonet de Shakespeare o d’una fuga de Bach. Potser, en la nostra breu història evolutiva, encara no hem après de pensar. L’etiqueta d’homo sapiens, tal vegada és, a excepció d’uns quants, una vanitat sense fonaments.

Les coses excel·lents, ens adverteix Spinoza, «són tan rares com difícils». Per què un text filosòfic notable hauria de ser més accessible que les matemàtiques superiors o que un dels darrers quartets de Beethoven? En un text així hi ha inherent un procés de creació, una «poesia» que es revela i alhora es resisteix. El gran pensament metafisicofilosòfic engendra i al mateix temps vol amagar les «ficcions supremes» que duu a dins. L’absurditat de les nostres meditacions indiscriminades constitueix, de fet, la prosa del món. Com la «poesia», en sentit categòric, la filosofia té la seva música, el seu batec de tragèdia, els seus èxtasis i, fins i tot, però rarament, la seva rialla (com en Montaigne o en Hume). «Tot pensament comença amb un poema», ensenyava Alain en el seu intercanvi intel·lectual amb Valéry. És difícil elucidar aquesta incipiència compartida, aquest inici dels mons. Tanmateix deixa rastres, uns sorolls de fons comparables als que xiuxiuegen els orígens de la nostra galàxia. Sospito que aquests rastres es poden discernir en el mysterium tremendum de la metàfora. Fins i tot la melodia, «enigma suprem de les ciències de l’home» (Lévi-Strauss), pot ser, en un cert sentit, metafòrica. Si som «animals lingüístics», som, més concretament, primats dotats de la capacitat d’utilitzar la metàfora, per tal de relacionar amb el llamp, segons el símil d’Heràclit, els diversos fragments del ser i la percepció passiva.

Allà on la filosofia i la literatura s’engranen, allà on litiguen l’una amb l’altra en la forma o el contingut, es poden sentir els ressons de l’origen. El geni poètic del pensament abstracte s’encén, es fa audible. L’argument, encara que analític, té el seu propi batec. Es fa oda. Hi ha res que expressi més bé els moviments finals de la Fenomenologia de l’esperit de Hegel que el «Non, rien de rien, non…» d’Edith Piaf, una doble negació que tal vegada Hegel hauria lloat?

Aquest assaig és un intent d’escoltar amb més atenció.

 

1. Una traducció aproximada d’aquest joc de paraules és: «No hi ha allà allà». (Nota de la T.)