Gentlemen López & Burnside

9.11.2016

A causa d’alguna inesperada conjunció astral, el Lied tindrà enguany a Barcelona, durant els mesos de novembre i desembre, una presència inusualment abundant. Els aficionats sabem que és un miratge i que al gener tot tornarà a la normalitat (és a dir, excepte cites sobrevingudes, ens sobraran dits d’una mà per comptar els recitals del que queda de temporada) però, mentrestant, s’ha d’aprofitar; la primera ocasió la vam tenir divendres passat, amb el concert inaugural del LIFE Victoria, que va estar precedit per una trobada amb Teresa Berganza.

El baríton José Antonio López i el pianista Iain Burnside

El baríton José Antonio López i el pianista Iain Burnside

En aquesta quarta edició podem parlar ja de rutines (en el millor sentit de la paraula), i ens vam retrobar amb el ja habitual Pavelló de Sant Rafael de Sant Pau Recinte Modernista, guarnit també com de costum per a l’ocasió (i aquest any cal agrair que la il·luminació permetia llegir còmodament els textos de les cançons, si més no des del lloc que ocupava), i amb el concert amb teloners, que en aquesta ocasió eren la soprano Mireia Tarragó i el pianista Eric Ledesma. Dels dos grups de cançons que van interpretar, de Gabriel Fauré i Eduard Toldrà, cal destacar-ne la naturalitat amb què Tarragó va cantar algunes de les cançons de Toldrà i, sobretot, la seva dicció, d’una claredat que permetia seguir perfectament els poemes sense recòrrer als papers; una qualitat no tant freqüent i molt valuosa.

Com vam explicar a Núvol fa unes setmanes, aquesta edició del festival commemora diversos aniversaris poètico-musicals. Els primers homenatjats, en el quart centenari de la seva mort, van ser Shakespeare i Cervantes, que van obrir i tancar l’actuació del duo titular, el baríton José Antonio López i el pianista Iain Burnside, feliçment també part de la rutina i un mestre en això de dominar la complicadíssima acústica del Pavelló de Sant Rafael.

El recital es va obrir amb el cicle Let us garlands bring, del compositor anglès Gerald Finzi, un conjunt de cinc cançons amb textos extrets de quatre comèdies de Shakespeare. La interpretació va ser excel·lent, de la primera nota fins a l’última, tot i que no em puc estar d’esmentar Come away death i Fear no more the heat o’the sun. Cal destacar una adequació perfecte a l’estil per part del baríton (la de l’impecable Burnside la donem per descomptada), fins al punt que algú em va comentar en acabat que havia comprovat al programa de mà que el cantant no era britànic.

La soprano Mireia Tarragó

La soprano Mireia Tarragó

El recital va continuar amb dues de les Nanas para el recuerdo de Montserrat Salvador i tres cançons de Fernando Cabedo (desconec si eren una estrena) amb poemes de Carmen Conde i Joan Salvat-Papasseit respectivament, i el cantant va continuar seduint amb la seva veu. No només pel seu timbre i els seus baixos rotunds, sinó per la seva flexibilitat i el seu ús intel·ligent dels matissos; el volum és generós i l’únic però que se li podria posar a José Antonio López és que en algun moment fos massa generós per a la sala en què ens trobàvem.

Cervantes no va tenir presència directa (és a dir, cap de les cançons interpretades tenia textos seus) sinó que va estar representat pel seu Quixot, amb dues obres inspirades en aquest personatge: els dos cicles que el director de cinema Georg Pabst va encarregar a Jacques Ibert i Maurice Ravel perque Fiòdor Xaliapin les interpretés a la seva pel·lícula Aventures de Don Quixot. La història de l’encàrrec és confusa, però escoltant tots dos cicles a la mateixa vetllada costa d’entendre que Pabst acabés triant les cançons d’Ibert només per raons musicals. Tornant al recital, que és el que ens interessa, José Antonio López va interpretar amb elegància i sobrietat les tres cançons de Ravel, i potser va donar la resposta al perquè de l’elecció d’Ibert amb la seva emotiva versió de la Chanson de la mort de Don Quichotte.

Entre cicle i cicle, Toldrà novament, amb dues cançons amb poemes de dos il·lustres col·legues de Cervantes: Madre unos ojuelos vi de Lope de Vega i Despúes que te conocí de Quevedo. que van ser juntament amb les cançons de Finzi el millor del recital; cada repetició de la tornada de Después que te conocí va demostrar el domini tècnic del baríton: totes iguals, totes diferents.

Finalment, després d’haver cantat en quatre idiomes, va arribar una bona versió del preciós Tanzlied des Pierrot de Die tote Stadt de Korngold, òpera disfressada de Lied oferta per López i Burnside com a propina per tancar un molt bon recital.