Gay Talese i el voyeur deshonest

31.01.2017

Educat en l’art de la prosa sota l’ala d’autors de ficció (ha citat com a influències l’Irwin Shaw contista, Francis Scott Fitzgerald i Carson McCullers), Gay Talese va ser un dels pioners del que Tom Wolfe va batejar com a Nou Periodisme. Que aquella manera de fer periodisme fos una novetat és força discutible; sigui com sigui, fins i tot abans que surti de la caixa un llibre nou de Talese pampallugueja en la ment enfebrada del lletraferit com un Rolls Royce antic amb els llums d’emergència encesos. Al capdavall, estem parlant d’un clàssic.

Gay Talese.

Gerald Foos, el protagonista d’El motel del voyeur (publicat en castellà per Alfaguara amb una traducció de Damià Alou), és un home casat que, en un moment de la seva vida, es compra un motel a Denver per convertir-se en el seu voyeur resident. A principis dels 80, Foos, que confessa no disposar del talent per explicar la seva pròpia història, es posa en contacte amb el periodista amb la idea que l’ajudi a compartir amb el món les seves troballes. Malgrat que sovint aprofita el que veu per entregar-se a la masturbació, lluny de veure’s a si mateix com un pervertit, Foos té pretensions de científic, una espècie d’investigador, un nou Alfred C. Kinsey.

Al principi, quan acompanyem a Talese a la seva primera visita al motel per comprovar la veracitat de la història i el seguim, a ell i a Foos, fins al seu amagatall a les golfes, la seva “plataforma d’observació”, espiem una parella mentre practiquen sexe oral. El lector, amb els ulls oberts i un somriure maliciós als llavis, es converteix en còmplice del delicte, i comparteix el perill de ser descobert i els dubtes morals de l’autor. Quan el text es concentra en l’acte del voyeurisme més que no pas en el que veu el voyeur, sembla que la cosa rutlla.

Tot seguit, però, Talese fa un canvi de sentit. Escriu (página 43): «Para mí, sin las grandes expectativas de presenciar actividad erótica que siente el voyeur, aquello era un tedio interminable, lo que hace una pareja normal en un hotel cada día del año, durante toda la eternidad». Fos el que fos el que el va fer pensar que el que per ell resultava tediós podia resultar d’interès als seus lectors, dedica més d’una tercera part d’un llibre de 225 pàgines, amb marges amples i un cos de lletra gros, a transcriure fragments de les observacions de Foos des de les golfes, enregistrades en un diari personal.

Pels paràgrafs de lletra en cursiva que conformen els fragments escollits del diari hi desfilen masturbacions, parelles, trios, orgies, un incest, homes pixant a la pica del lavabo i fins i tot un assassinat. Se m’acudeixen dos motius pels quals llegir aquest diari resulta una mica pesat. Primer hi ha la qüestió de l’estil. Atiat per les seves pretensions, Foos explica el que veu amb una espècie d’argot analític que sembla imitar el d’un manual de sexologia. Però el motiu principal de l’avorriment és la credibilitat de l’autor, que el propi Talese posa en entredit més d’una vegada i de la qual decideix no fer-se responsable.

La polèmica va precedir la publicació del llibre. Després que alguns diaris americans descobrissin que la història de Foos tenia més forats que un gruyère i ressentit amb el seu protagonista, al qual va qualificar de deshonest, Talese va declarar que havia fet el que havia pogut amb el llibre, però que potser no havia sigut suficient. I potser tenia raó, perquè el problema és gruixut. Al capdavall, El motel del voyeur no és una obra de ficció. Si no ens podem refiar del que se’ns explica és impossible entregar-nos-hi sense reserves.

The Voyeur’s Motel

Tanmateix, impulsat pel magnetisme de les quaranta pàgines inicials, el lector s’esforça per travessar la part dedicada al diari amb l’esperança que en algun moment hi haurà un altre canvi de sentit, que Talese es tornarà a fer responsable de la seva història. Això és el que passa a la tercera part, on Talese es concentra de nou en la figura de Gerald Foss, no pas en el que Foss ha pogut espiar al llarg de les dècades. Així, descobrim el voyeur al final de la seva vida, jubilat, casat per segona vegada i forçat a abandonar els seus hàbits voyeurístics per culpa de la mala salut. Aquí, Foos reflexiona sobre com, després dels atacs de l’11-S, el voyeurisme, una activitat que segons ell és inherent al gènere humà, és practicat a gran escala pel govern amb la idea de controlar els ciutadans.

Molt més que en els reportatges extensos, Talese excel·leix en l’art del retrat. Frank Sinatra has a cold està a l’alçada de qualsevol obra mestra del periodisme narratiu. Recollits per Alfaguara a Retratos y encuentros, Sinatra, DiMaggio, Joe Louis, Muhammad Ali o Floyd Patterson són alguns dels protagonistes dels seus grans relats de no-ficció sense trama ni cloenda, personatges immortalitzats en els seus detalls més vívids. El millor que es pot dir d’El motel del voyeur, un llibre absorbent només a estones, és que és obra de Gay Talese, autor d’un bon grapat de gestes antològiques del vell Nou Periodisme.

Podeu comprar a Libelista El motel del voyeur.