Gautier Capuçon enlluerna amb el seu violoncel

1.06.2017

 

El darrer concert de la temporada d’Ibercàmera va ser bastant accidentat. Per causa de la vaga del personal de l’Auditori, l’Orquestra Simfònica de Ràdio Frankfurt va haver de tocar al Palau de la Música, en un horari avançat i amb un programa lleugerament escurçat. Malgrat aquest incident remarcable, Gautier Capuçon va fer una interpretació meravellosa de les Variacions Rococó de Txaikovski, i l’Orquestra de Ràdio Frankfurt, dirigida per Andrés Orozco-Estrada, es va reivindicar com una formació de gran nivell, especialment en La consagració de la primavera de Stravinsky.

Gautier Capuçon

Gautier Capuçon

Val a dir també que en la modificació que va patir el programa, s’hi havia afegit l’obertura Coriolà, de Beethoven, que finalment el director va decidir no interpretar perquè amb la immediatesa del canvi no l’havia pogut preparar amb condicions. Per acabar-ho d’adobar, abans de començar, Andrés Orozco-Estrada es va adreçar al públic per parlar del bis que tenia preparat, una melodia basca de Jesús Guridi, que l’orquestra va interpretar abans de començar el concert. Tot plegat semblava un cúmul de despropòsits. Fins i tot l’edició modificada del programa de mà contenia un error gros en l’enunciat de les obres.

En concret, el concert va començar pròpiament quan va sortir el jove violoncel·lista francès Gautier Capuçon per interpretar les Variacions Rococó, acompanyat de l’orquestra. Capuçon va mostrar un so vellutat i expansiu, exuberant i elegant, amb la calidesa característica del so del violoncel, sense caure mai en el manierisme ni desafinar ni una croma en cap moment. L’instrument, un Matteo Goffriller de 1701, transmetia un so absolutament cristal·lí, i Capuçon, amb un equilibri entre la bellesa i la sobrietat, semblava que fes dansar el so per damunt la melodia de l’orquestra. I no tan sols això, sinó que el seu domini tècnic i la seva mestria feien l’aparença que les Variacions Rococó eren una peça fàcil. Capuçon no és un músic que llueixi el virtuosisme, sinó que el té contingut en una manera d’interpretar delicada i detallista.

Just després de la primera peça, i sense solució de continuïtat, va venir La consagració de la primavera, de Stravinsky. Es tracta d’una obra dividida en dues parts: Adoració de la terra i El sacrifici, i plasma en música la vessant més violenta, tel·lúrica i despietada de la natura, una visió ben allunyada de la bucòlica romàntica. Andrés Orozco-Estrada va aconseguir fer sonar una orquestra nombrosíssima com una unitat perfectament engranada en què cadascuna de les parts instrumentals es distingia de manera individual i nítida. L’equilibri entre seccions era total i la corda, esplèndida, en tot moment es feia sentir, també per damunt del metall i la percussió. L’orquestra sonava amb la força, la violència i la determinació que requereixen aquesta obra magna de Stravinsky.

Així doncs, malgrat el contratemps logístic, Ibercàmera, un cop més, va aconseguir celebrar el concert. Hauria estat una llàstima suspendre’l i perdre’ns uns intèrprets tan excepcionals com Gautier Capuçon i l’Orquestra Simfònica de Ràdio Frankfurt.