Fuster i els secrets d’alguns clàssics

Dostoievski, Joyce, Proust, Kafka… Són alguns dels màxims exponents de la tradició literària contemporània. Segons s’ha afirmat fins ara, les seues aportacions constituïren una novetat per a l’època, un canvi respecte a allò que s’havia fet anteriorment. És així com es considera que la «novel·la d’idees», per exemple, s’acaba de configurar amb el gran Dostoievski, gràcies a la matisació psicològica dels seus personatges. O el «surrealisme» amb Kafka i el seu món irresoluble. També se n’ha parlat molt, de l’originalitat d’À la recherche du temps perdu i la seua estratègia d’explicar el present mitjançant contínues regressions al passat, a la infància. I de L’Ulisses quotidià de Joyce. Ara bé, amb el temps, la crítica literària ha anat santificant aquests autors fins al punt d’arribar a convertir-los en autoritats literàries impecables.

Amb tot, Fuster s’atreveix a adoptar una actitud sarcàstica davant de cada un d’ells, enfrontant-se al que fins ara havia acordat la crítica. Fuster refusa allò que, suposadament, és el punt més singular de l’escriptura d’aquests autors canònics, sense negar-los, per descomptat, la condició de genis, ja que per a ell el concepte d’originalitat com a tal és molt relatiu: «L’ORIGINALITAT.– Entre tots ho pensem tot» (Joan Fuster 2000: 104). És per això que davant d’autors com Dostoievski intentarà lligar coses tan noves com l’esmentada profunditat psicològica dels seus personatges, reconeguda per tothom, amb d’altres tan velles com la secular herència cristiana, o amb aspectes biològics de la personalitat de l’artista que poc podríem dir que fossin voluntaris:

Resulta difícil d’esbrinar, en Dostoievski, on acaba el cristianisme i on comencen les conseqüències de l’epilèpsia (o viceversa) (1981: 259).

Fuster hi aprofita la dualitat moral-malaltia que trobem en la vida de Dostoievski (un escriptor angoixat que sofrí el seu primer atac epilèptic als nou anys), per comparar intencionadament la religió amb una malaltia nerviosa. De fet, aquest aforisme és en realitat la reelaboració d’un altre d’anterior que Fuster encabí el 1951 en el recull «Judicis Finals» publicat en La Nostra Revista. Curiosament, en refer-lo, Fuster amagà la seua primera intenció, que no era altra que contraposar dos models literaris: «Quin abís entre Stendhal i Dostoievski! Un abís, en efecte, d’epilèpsia i cristianisme» (2000: 47).

Els aforismes fusterians no deixen de sorprendre el lector gràcies a l’instrument de la ironia, que desmunta allò que semblava una veritat absoluta. Per exemple, quan es parla de Tolstoi i Dostoievski, l’elogi sembla inevitable. En canvi, Fuster insereix descaradament:

Deia –o diuen que deia– el senyor Navarro Costabella que el més gran novel·lista conegut era Tolstoievski: però això és segons com es miri, perquè també podria tractar-se del pitjor (1981: 256).

L’aforisme anterior, a banda d’incloure un enginyós joc de paraules que per se ja resulta divertit, afegeix la broma final: la mescla dels dos grans literats russos podria acabar sent catastròfica. Sembla que el qui fou redactor en cap de La Veu de Catalunya pensava que les descripcions escenogràfiques de Tolstoi junt amb les agudes introspeccions de Dostoievski donarien com a resultat la novel·la ideal (el màxim de visió externa combinat amb el més minuciós detallisme psíquic). Però no és d’estranyar que Fuster qualifique aquesta barreja de talents com a potencialment la «pitjor», tant pel perill de la suma d’«excessos», com pel fet que tots dos autors tindrien un element en comú destorbador: el cristianisme.

D’altra banda, Fuster també escorcolla la literatura de Joyce i comprova que, malgrat que l’irlandés no fou creient, la seua formació va ser cristiana, cosa que queda ben reflectida en la seua obra: «Joyce. – L’Ulisses, només podia escriure’l un devot pervertit, un ex-alumne depravat de col·legi de religiosos» (1981: 255). De tota manera, l’aforisme aquesta vegada no té connotacions tan negatives per a Joyce com podria semblar: els adjectius «depravat» i «pervertit» s’han d’entendre com a qualitats, ja que Fuster, en moltes ocasions, parla del vici com si fos una virtut i no un defecte, però això és un altre tema.

L’afany de desmuntar les idees convencionals sobre aquests escriptors consagrats encara es manifesta més en el cas de Kafka. A l’igual que atenua l’originalitat de Dostoievski i Joyce posant en relleu el transfons cristià heretat que els sustenta, en parlar de Kafka, remet directament als seus antecedents literaris:

L’obra de Franz Kafka tendeix a allò que abans se’n deia el “conte filosòfic”. Per més estrany que sembli, està en la línia de Swift i de Voltaire, i del Quixot, i de certes faules recents, tipus Brave New World. Entenent, però, que els “contes filosòfics” de Kafka tenen al darrera, més que no pas una filosofia, una desolació (1981: 253).

A diferència de la resta dels conreadors del «conte filosòfic», la literatura kafkiana comporta una «desolació». Aquest concepte el trobem expressat en un altre aforisme d’una manera encara més contundent: «Llegir Kafka és una masturbació sense plaer» (1981: 297). Guillem Calaforra interpreta l’anterior aforisme contemplant dues possibilitats:

La primera possibilitat és que Fuster estiga fent un joc d’humor lingüístic: llegir Kafka és allò que els valencians anomenen un fer la mà, una activitat enutjosa, una pèrdua de temps. […] Però d’acord amb un altre esquema d’interpretació, el fet de vincular la lectura de Kafka a la masturbació és un exemple més de la iconoclàstica desfascinadora fusteriana. Ell era ben conscient de l’existència, entre els lectors de Kafka, d’una mena d’admiració devota i mitificadora que havia convertit aquell funcionari de Praga en una mena de sant laic. […] Fuster, conscient d’aquesta admiració misticoide, liquida la sublimitat del mite mitjançant la vinculació a un acte corporal vergonyant i dolorós, el de l’onanisme frustrat. (2005: 68-69).

Fuster associa l’escriptura de Kafka amb la de Proust, ja que en ambdós autors la literatura acaba sent, segons Fuster, una activitat que no porta enlloc, inacabable, que es recargola sobre ella mateixa, com el «xiclet»:

SALVANT tots els respectes, Marcel Proust em sembla la correspondència exacta, en literatura, de la goma de mastegar – del xiclet, vaja (1981: 254).

A més, sobretot en els aforismes dedicats a Kafka, hi ha certa correspondència amb uns altres textos de Fuster. Molts aforismes tenen els seus textos de referència més extensos que, malgrat no tenir la mateixa clau interpretativa, són com una versió desenvolupada, argumentada i, fins i tot, exemplificada de les mateixes idees o d’idees molt semblants (Carme Gregori 2011: 171-172). Així doncs, Fuster per commemorar el centenari kafkià escriu en Qué y dónde un breu article sobre la importància de Kafka:

Franz Kafka és un episodi tan singular en l’Europa literària del segle XX, que no hi ha manera d’afrontar-lo des d’una sola perspectiva (2005: 225).

Per què, doncs, es mostrava tan crític en els aforismes?

Harold Bloom (1995: 483) explica que Kafka és un fantasista que no té cap esperança, ni per a ell ni per a la resta. Per a Fuster, la filosofia o la metafísica és una activitat inservible, però que pot consolar davant alguns dels enigmes de la vida que ens capfiquen:

TOTES les metafísiques són “metafísiques de consolació”, incloent-hi la del mateix Camus, en la mesura que és metafísica (1981: 232).

Si la metafísica ja li sembla rebutjable en tant que representa una falsa escapatòria, encara li ho sembla més si enlloc de buscar un aixopluc, troba l’aflicció, com passa amb els «contes filosòfics» de Kafka. Per això Fuster acaba per dir: «Jueu per jueu, entre Spinoza i Kafka, em quede amb Spinoza» (2000:116).

Referències bibliogràfiques

BLOOM, Harold (1995): «Kafka: paciència canònica i “indestructibilitat”», El Cànon Occidental, Barcelona, Columna, p. 479-493.

CALAFORRA, Guillem (2005): «Fuster contra Fuster», CARBÓ, Ferran (ed), Joan Fuster, viciós de la lectura, València, PUV, p. 51-80.

ENCICLOPÈDIA CATALANA: (Informació sobre Costabella) http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0045577.xml [consulta realitzada 6/5/2015].

FUSTER, Joan (1981): «Consells, proverbis i insolències», Indagacions i propostes, Barcelona, Edicions 62, p. 219-316.

FUSTER, Joan (2000): Aforismes, Alzira, Bromera.

FUSTER, Joan (2005): «Kafka», «Selecció de textos de Joan Fuster», Joan Fuster, viciós de la lectura, València, PUV, p. 225.

GREGORI, Carme (2011): «Versions i variacions dels aforismes», Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, València, PUV, p. 171-201.

SERRA, Xavier (2002): «Suggeriments per a una exegesi rigorosa dels aforismes fusterians», Afers, núm. 42/43 p. 515-520.