Franch, Bardolet i Marigó omplen la Pedrera de música

30.09.2016

Aquesta tardor tornen nous talents del país a les Residències Musicals a La Pedrera amb Elisabet Franch (flauta), Joel Bardolet (violí) i Carles Marigó (piano). El cicle començà el 18 de setembre i s’allarga fins el 21 de maig. Descobrim els seus protagonistes.

Elisabet Franch, Carles Marigó i Joel Bardolet són residents a la Pedera. Foto: La Pedrera

Elisabet Franch, Carles Marigó i Joel Bardolet són residents a la Pedera. Foto: La Pedrera

La Fundació Catalunya-La Pedrera reprèn aquesta tardor la seva proposta musical a l’emblemàtic edifici de Gaudí. És la nova nova temporada del cicle Residències Musicals, que es farceix amb música de totes les èpoques i estils, en tres formats: solista, duet i cambra. Els seleccionats per a la cinquena edició són la flautista Elisabet Franch, el violinista Joel Bardolet, i el pianista Carles Marigó. Joves catalans de reconegut talent, carreres emergents i amb projecció internacional.

Els concerts es duen a terme cada tercer diumenge de mes a les sis de la tarda, i es manté l’alternança dels residents, a diferència de les primeres edicions, en què cada trimestre estava dedicat a un artista. Aquest format permet als músics de treballar amb més temps els seus programes i, alhora, vincular-se al programa de Residències de la Fundació durant tota la temporada, que vol ser variada i atractiva.

Els compositors que sentirem van des de Telemann a Txaikovski, de Paganini a Debussy, de Beethoven a Rimski-Kórsakov, de Bach a Schubert o de Mozart a Cage. A més, descobrirem músics poc coneguts com Briccialdi, Trümpy o Rutter. Però sempre, sense oblidar els de casa, com Brotons, Manén o Garreta. D’entre els acompanyants dels protagonistes trobem figures com Albert Guinovart, Josep Buforn, Gemma Pujol, Mariona Camats, Oriol Aymat o Elena Rey. Tot un luxe per a les nostres oïdes.

“Quan tens una oportunitat com aquesta entens que ha valgut la pena: l’esforç, el treball i, fins i tot, els mal moments, es veuen recompensats de cop”. És el que sentia Elisabet Franch quan va debutar al Garnegie Hall de Nova York el maig d’aquest mateix any, al costat del pianista Josep Buforn. Tot començà el novembre 2015, quan publicava el seu primer treball discogràfic, “Gypsy Airs”, CD presentat oficialment al Palau de la Música Catalana el febrer de 2016. “Tocar a una sala tan important és una experiència meravellosa, i realment es disfruta molt en aquell instant, potser perquè saps que no és normal estar allí dreta tocant”, diu, emocionada. Va ser el guardó del 1r premi i distinció del Jurat a l’American Protégé International Woodwinds and Brass Competition 2015, que l’ha portat a debutar a Nova York.

Però aquesta oportunitat no hagués sorgit sense la sintonia que té amb Buforn: “Amb en Josep formem un molt bon equip i, amb el temps i les experiències viscudes, hem trobat una gran complicitat a l’hora de tocar”. Confessa que va tenir clar des del principi que el concert duet a La Pedrera el volia fer amb ell, això si, amb un programa totalment diferent i sense repetir cap peça del CD, fet que els ha permès ampliar el seu repertori, incrementant encara més l’exigència a l’hora de tocar junts.

La flautista Elisabet Franch. Foto: La Pedrera

La flautista Elisabet Franch. Foto: La Pedrera

La paraula amb la qual descriu el seu sentiment en saber que seria Resident a La Pedrera és “felicitat”: “Recordo sortir de La Pedrera i tenir aquella sensació que t’han dit una cosa molt gran que encara ningú no sap. Vaig creuar el Passeig de Gràcia i em vaig quedar quieta al menys un quart d’hora mirant l’edifici amb el cap bullint ple d’idees”. Creu que aquesta experiència serà, indubtablement, de creixement professional i personal, “a la vegada que una oportunitat única de poder tocar a Barcelona amb una programació estable”.

Sorprèn saber que “el 90% del repertori que he escollit pels tres concerts és nou per a mi”. Potser ha estat una decisió una mica atrevida, però ha volgut aprofitar aquesta Residència per obligar-se a si mateixa a canviar repertori, “estudiar altra vegada de zero una peça, enfadar-m’hi i continuar”, tocant una flauta que sent com una part de si mateixa.

Franch té un horitzó clar: aconseguir una plaça a la Suzhou Symphony Orchestra, a Xina. “El mes vinent començo el període de trial i estic molt il·lusionada davant aquest nou repte que dura un any i mig”. Però sobretot vol tocar en una sala on torni a sentir que, “en aquell moment, els somnis es fan realitat”.

Franch tocà el diumenge 18 amb el seu company Josep Buforn, i ho tornarà a fer el 22 de gener en un recital amb Daniel Blach al piano. Finalment, el 16 d’abril tocarà el concert de cambra amb un quintet de vent i Albert Guinovart al piano.

Per la seva banda, Joel Bardolet tocarà els diumenges 16 d’octubre, 20 de novembre i 19 de març. El primer concert serà solista amb dansa, amb la companyia Mal Pelo (María Muñoz i Pep Ramis); després tocarà en duet amb el pianista Marco Scilironi i, finalment, el concert de cambra serà a càrrec d’un sextet de corda amb violins, violes i violoncels.

Bardolet va ser precoç a l’hora de debutar en una ocasió important amb el seu violí. Tenia 13 anys, i va interpretar el Doble Concert de Bach amb l’Orquestra de Vic, al costat de Jordi Mora, “un director que sempre m’ha acompanyat”. La seva reacció va ser curiosa: “Com a nen no vaig tenir pas sentiments profunds, simplement m’ho vaig passar molt bé i els meus companys van riure molt perquè em vaig posar una camisa hawaiana”. Més endavant ha tingut l’oportunitat de tocar els concerts de Bach, Mozart, Dvořák, Txaikovski, Sibelius i Vivaldi amb directors com Xavier Puig i Tomàs Grau i amb un debut especial al Palau de la Música Catalana l’any 2009, interpretant el concert de Txaikovski. A més, l’any 2014 va interpretar el concert de Sibelius a la Herkulessaal de Munic, amb la Brückner Akademie Orchester.

Joel Bardolet tocarà el violí a l'emblemàtic edifici de Gaudi. Foto: La Pedrera

Joel Bardolet tocarà el violí a l’emblemàtic edifici de Gaudi. Foto: La Pedrera

Quan li pregunto què significarà aquesta experiència per la seva carrera em diu, en to seriós, que no creu en aquest concepte, perquè sembla suposar que tot va en una direcció linial, “però la clau és fer-ho tot amb molt amor”. I, certament, s’estima molt totes les peces que tocarà, per això “no sóc capaç d’escollir-ne una”, em confessa.

L’instrument de Bardolet és un François Pique que pertany a la seva antiga professora de Freiburg. És un violí antic, “però l’antiguitat no li treu potència i em permet molt jugar amb diferents colors, que és una cosa que m’agrada molt, experimentar amb diferents sonoritats”. Bardolet és atrevit: em diu obertament que està buscant algun mecenes que compri l’instrument i li deixi tocar.

Si el violinista no creu en les “carreres” professionals, tampoc considera que hagi tingut moments més o menys rellevants en la seva trajectòria, ja que “per a mi és important agafar-se cada dia de treball com el més important, tant si estudies com si fas un concert”. I on li agradaria tocar? A tot arreu! Al carrer, en un castell, en un auditori o a la vora del mar.

Dels tres, Carles Marigó és l’artista més heterodox, que vol definir-se “com un músic complet, que pugui captar i entendre la música com un llenguatge que es parla, que s’escriu, que s’interpreta i que es recita”. Un llenguatge que moltes vegades és improvisat, però que en d’altres queda plasmat: “Utilitzo un sistema de gràfiques i llegendes que indiquen què és el que espero de la música. Tots els músics interactuem amb la mateixa partitura i cadascú segueix el seu propi camí de colors. Has de sentir què fan els altres músics per poder reaccionar i situar-te en l’espai de l’obra. En realitat, és una espècie de mapa de textures, timbres, caràcters i formes. L’intèrpret ha de jugar amb el rol del creador, per tant, el mèrit de l’obra no recau sobre el compositor”. D’aquesta manera la música no pot sonar dues vegades de la mateixa manera, i les obres es converteixen en moments molt especials.

El pianista Carles Marigó. Foto: La Pedrera

El pianista Carles Marigó. Foto: La Pedrera

Però la seva carrera també va molt lligada també a la docència: “Quan estic estudiant, creant o tocant, reflexiono molt sobre allò que busco. A vegades fins i tot arribo a petites conclusions”. I continua: “He entès que si no les comparteixo i les explico (i me les explico), s’evaporen”. Va sentir-se molt inspirat quan va rebre la notícia de ser resident, i creu que aquesta experiència l’ajudarà a consolidar-se.

Carles Marigó actuarà el 18 de desembre amb la violinista Sara Cubarsi, el 19 de febrer farà el concert de cambra per a quartet de corda i piano i el 21 de maig serà el moment de tocar com a solista.

Per més informació sobre la programació, cliqueu aquí.