Francesc Todó: una música de cambra

31.01.2017

L’Espai Volart de la Fundació Vila Casas ha pujat al tren de l’art de postguerra. Fa pocs mesos ho feia amb una exposició dedicada al binomi Ramon Rogent i Roca Sastre i, aquesta vegada, ret homenatge al pintor Francesc Todó, qui ens va deixar aquest any passat, amb la mostra titulada Francesc Todó: una música de cambra que està oberta al públic fins al 26 de març de 2017.

Francesc Todó al seu estudi | Fotografia: Museu de Tortosa

Francesc Todó, nascut el 1922, integrava juntament amb tots aquells artistes nascuts durant els anys vint, una generació per a qui la guerra civil i la immediata postguerra es convertien en els marcs històrics sobre els quals, a mode de revolució i resposta, es construiria irremeiablement la seva obra. El 1948 es celebrava a les Galeries Laietanes el primer Saló d’octubre que reunia a Todó juntament amb artistes de la talla de Maria Girona, Ramon Rogent, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre, Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Jordi Mercadé, Josep Hurtuna, Pere Tort i Jacint Morera i amb els quals es posava de manifest la creació involuntària però indefugible d’un col·lectiu que, sota el pretext de l’art, es veia condemnat a la germanor en temps d’esperances mutilades.

Todó es posicionava fermament, ja en els seus inicis, en un estil que defugia els moviments imperants d’aquells anys com l’informalisme, l’expressionisme abstracte o el surrealisme per tal de construir una veu pròpia que recuperava el llenguatge i món cezennians i pintava, sota un hedonisme formal, la quotidianitat. Una opció artística a la qual també s’hi sumaren, convertint-se en companys de viatge, un primerenc Albert Ràfols-Casamada, Maria Girona i Ramon Rogent.

En el cas de Todó trobem, tal com podem veure a l’exposició, ecos dels bodegons grisacis de Giorgio Morandi, embolcallats d’una aura depurada però d’una força, una transparència i una ingravidesa tan sols capaces de trobar-se en els llenguatges de l’art on les contradiccions aconsegueixen tenir sentit. També hi ha ressons de l’univers constructivista de Joaquín Torres-García i a voltes la musicalitat de Paul Klee. De fet, Todó pinta melodies com si la pintura esdevingués un procés sinestèsic on art i música convergeixen en un espai de paral·lelismes i trobades.

‘Estació de servei’ (1960) de Francesc Todó.

A ritme de modernitat desenfrenada Todó, pels volts dels anys cinquanta, pinta màquines que no escapen a la sensualitat de la rigidesa, a l’atractiu dels límits matemàtics i a l’encant de les estructures fetes amb compàs i cartabó. Tot això acompanyat del jazz pastós, dens i lent de Coleman Hawkins, possiblement la música que més s’acosta a la definició més despullada d’una vida que pesa però avança a través d’acords, cops de baqueta i el ressonar de trompetes i saxos.

Però és cap als anys setanta i en endavant que el pintor català sembla retornar al cubisme, especialment al lirisme fragmentat de Juan Gris, però Todó, distingit, esvelt i refinat, no pinta res més que la immediatesa de casa seva sense cap tipus de pretensió. I és aquí on sembla caure en una monotonia pictòrica i temàtica, en una comoditat d’estil que, contradictòriament, no decau i es manté, envejablement, en l’ordre imperfecte de la vida.

La pintura d’aquesta última etapa, que convergeix amb l’experiència dels anys, esdevé el millor escenari per a la representació de la seva música de cambra. Entre els llenços s’instal·len, tímides i silencioses, les notes de Mozart i Schubert i també els versos de Leopardi en aquest intent per plasmar un romanticisme casolà i pintar una vida que, com el títol d’una de les seves obres, s’ha de viure “tal com raja”. I aquesta potser és, qui sap, la banda sonora que ressona, persistentment, en cada una de les pintures de Francesc Todó i, en definitiva, entre tots els artistes de postguerra.