Francesc Parcerisas. La Primavera a Pequín

La primavera a Pequín. Un dietari (Quaderns Crema, Barcelona 2013) és un llibre fet de miralls o, més ben dit, de mirallets, de petits bocins del gran mirall que Stendhal deia que calia anar col·locant a la vora del camí. L’intent de copsar alguna part de la realitat –una breu estada a la ciutat de Pequín– va anar esdevenint una reflexió força més modesta, però també més raonablement intensa: ¿què veiem?, ¿per què ens fixem en això i no pas en un altra cosa?, ¿som, també, capaços de veure’ns a nosaltres mateixos, reflectits al mirall? Vet aquí que l’observador es planta vora la finestra, amb el portàtil damunt els genolls, i creu descriure allò que veu, gairebé com qui fa una fotografia; a l’igual que el fotògraf, però, tria un enfocament, una pel·lícula, un diafragma determinat per a la llum. De vegades n’és conscient, fins i tot molt conscient, de vegades actua d’esma, sense reflexionar-hi massa, sense adonar-se de les raons que el mouen a escriure allò que escriu. En els moments més extrems es desperta amb un ensurt i s’adona que ha estat somiant, que el somni li fuig de la consciència a la velocitat amb què la llum comença a esbarriar-se entre les capçades atapeïdes dels arbres, que ha de córrer si vol deixar constància escrita d’alguna part del somni. Tot d’una, les imatges reflectides al mirallets exteriors queden complementades per les imatges que cal recuperar del fons del somni; el món exterior i el món oníric, el món del dia i el món de la nit es juxtaposen –podria fins i tot dir que són mons complementaris, però ho troba inexacte i pretensiós. El món és com una de les delicades aquarel·les de Qi Bashi, bellesa i estranyament: uns brins d’herba, dues mosquetes solitàries… Ara busca poemes clàssics xinesos per acabar de teixir la xarxa: cada versió és un eco d’un eco, un ressó al fons d’una cisterna buida. Tot plegat li proporciona una pesca modesta, acolorida, viva: els textos, els somnis, els poemes salten i s’agiten, regalimant, damunt el paper, encara vius amb un últim record. I ara tot just acaben d’arribar a la taula dels lectors que n’obrin les pàgines.

 Records, reflexions, miralls del passat

A tot arreu on vaig descobreixo, esbarriats aquí i allà, mobles antics i feixucs, desconjuntats i bruts, sortits d’algun pis de l’àvia o d’algun despatx oficial i que ara perllonguen la seva vida útil als llocs més inversemblants. N’hi ha a les voreres, davant d’alguna botigueta, entre capses, sota farcells enormes, barrejats amb taulons i restes de bicicletes. N’hi ha a l’entrada dels edificis, se’n veuen a dins de les consergeries, al costat de les parades del mercat, a les perruqueries… Solen ser petits sofàs o butacons baixos i entapissats (almenys en els seus bons dies van tenir alguna tapisseria o cuir que els recobria), però ara són modestos paquiderms que dormen el somni confortable i atractiu de l’últim declivi, una aventura del tot nova. La butaca tova d’un color marró que va enquibir els cossos dels caps del Partit en qualsevol districte durant molts anys, ara amanyaga una mare amb una criatura en braços que s’espera davant d’una cofurna amb una porxada de taulons on endevino que fan la manicura. I, dels quatre jugadors de cartes que hi ha en un racó de la vorera, sota uns arbres alts i polsegosos amb aspecte un punt tísic, n’hi ha dos que són dones, assegudes també en unes butaques que devien ser, en els seus temps llunyans, d’un intens vermell maoista. Les butaques ja han perdut el color, com s’ha perdut l’esperit revolucionari, i són cobertes amb uns trossos d’hule d’un verd groguenc imperdonable, color ben bé d’espinac pansit.

De manera similar, als racons més insospitats, descobreixo llits entaforats entre prestatgeries i armaris amb papers, dossiers i expedients, que bé serveixen per fer la becaina de manera absolutament desacomplexada, o constitueixen, sense cap mena de subterfugi, el confortable domicili nocturn d’algun secretari, bidell o recepcionista, que ha arribat del camp o viu massa lluny per tornar cada nit a casa. Quan entro a la residència on visc, per exemple, darrere un dels taulells que devien servir de recepció (ara sempre buits) hi ha una sala amb tres fileres de taules llargues amb ordinadors vells, grisos, imposants, com una aula d’informàtica buida i congelada en el temps de la formació disciplinada dels quadres del Partit. Doncs bé, en un racó d’aquesta aula hi ha un llit-llit; vull dir que no és una màrfega improvisada a terra, o un sofà aprofitat per posar-hi un coixí i fer-hi una becaineta, sinó un llit de dormitori, amb capçalera i peus de fusta, amb tots el ets i uts, parat amb els llençols, etc., que ni tan sols és «amagat», sinó que sembla enorgullir-se de la seva presència absoluta, dominant en aquesta aula, una presència que, de ben segur, serveix per acollir amb relaxada tendresa el cos d’algun dels treballadors que viuen en aquest rusc—o més d’un; vull dir que potser és un llit que utilitzen per torn els encarregats de la vigilància nocturna d’aquesta casa—. (Altres pensaments, decantats cap als aspectes externs de l’eròtica, per exemple, de moment no els sé veure gaire enlloc, llevat d’algun anunci occidental amb una mica d’erotisme desmanyotat a flor de pell i dels gemecs explícits que fa un parell de dies vaig escoltar que es filtraven, feliçment engrescadors, a través de la fullola grisa i nyicris de la porta d’una de les cambres que donen al replà de l’escala).