Francesc Orella, la seguretat conquerida

27.01.2017

«Contundent, singular, persuasiu, emotiu i impecable». Aquests són els adjectius que es van fer servir per a descriure Francesc Orella en el lliurament del Premi Nacional de Cultura, l’any 2009. Marga Carnicé Mur reprodueix, en forma d’article, una llarga conversa amb aquest gran actor, conegut actualment per la sèrie «Merlí». L’article sencer es pot llegir al núm. de gener de la revista «Serra d’Or».

Francesc Orella | © Marc Giner

Carnicé afirma que «parlar d’ell és evocar una imatge del tot familiar en el teatre, la televisió i el cinema catalans», perquè no solament apareix als escenaris teatrals, sinó que els darrers anys l’hem pogut veure també a la televisió en telefilms, minisèries i serials.

Orella, però, ha construït la seva carrera com a actor des de fora de les grans acadèmies, és a dir «als escenaris, als carrers, als cinefòrums de l’institut i en l’aire del seu temps.» De fet, ell mateix afirma: «M’he fet actor als escenaris». Un actor autodidacte, «artesà de la interpretació» i que ha estat a base d’anar-ho fent, de les experiències viscudes que «m’ha[n] portat a tastar influències ben diverses i a fer coses molt diferents, i he après de tot el que he vist».

L’època en què Orella va fer el seu debut a la carrera com a actor va ser a finals dels anys setanta: «em declaro privilegiat d’haver viscut l’ebullició cultural de finals del franquisme». De fet, no va ser fins que no va tornar del servei militar obligatori d’aleshores, el 1978, que va tenir «el seu primer contracte […], en una companyia de joves actors que feien teatre clàssic a les escoles i en el qual va debutar amb una versió infantil d’Antígona». Des de llavors, ja no ha parat d’actuar.

Orella ha hagut de fer papers i interpretacions molt diversos, la qual cosa és el que ha de saber fer un bon actor, segons explica: «considero que un actor ha de tenir dues característiques: la versatilitat i la ductilitat. Ha de poder posar-se a la pell de personatges ben diferents». Fins i tot, encara que de vegades els papers secundaris semblin que no tenen gaire rellevància en l’espectacle, Orella creu que «pot ser un punt decisiu en un argument; dóna color, pes, joc, contrast… és importantíssim».

Pel que fa a les representacions a la televisió, però, ofereix coses que el teatre no té, com ara «la visibilitat, la popularitat. La tele arriba a tot arreu. És un electrodomèstic. No paguen per veure’t, entres a les cases obscenament». És així com, per exemple, «l’hem vist encarnar la mesquinesa més cruenta del feixisme a Les veus del Pamano […], en la pell terrible de les autoritats militars deshumanitzades del franquisme» o, també, fent de protagonista a la coneguda sèrie «Merlí». Orella explica que està content d’haver optat el paper de Merlí, perquè «és un individu amb molts colors, clarobscurs, amb moltes cares, polièdric, que té virtuts i té molts defectes, i això és important per a un actor, que un personatge sigui sorprenent».

Tot i la llarga experiència de l’actor, creu que en aquesta professió «no s’acaba d’aprendre mai. Sempre estàs aprenent. Per això els actors són bons amb els anys». Per acabar, sabem com va ser que Francesc Orella es va llançar en el món de la interpretació, i és que ho va fer «perquè era la meva passió» i, així, va confiar que tot li aniria bé.

No et perdis el reportatge sencer sobre Mallorca al número de gener de la revista «Serra d’Or», en paper o en digital.