Les traces de W. G. Sebald

11.11.2012

Anna Soler Horta va guanyar el Premi Internacional Memorial Walter Benjamin amb Fragments, un projecte audiovisual que va néixer arran de la lectura i la traducció d’Els emigrats (Barcelona, Edicions 62, 2001), de l’escriptor alemany W. G. Sebald, i es desenvolupà amb la recerca posterior entorn d’aquest llibre i, més en general, del conjunt de l’obra sebaldiana. Fragments inclou també una pàgina web, Sebaldfragments, pensada per donar a conèixer el procés de recerca realitzat, reflexionar sobre les diverses fases de creació del treball, recollir materials complementaris a la peça destinada a les sales d’exposició i difondre, a través del llenguatge digital, l’imaginari que ha donat motiu a aquest projecte. Anna Soler Horta ens ho explica a Núvol.

 

Granja de Wertach, poble natal de l’escriptor | Foto Anna Soler Horta

 

Winfried Georg Maximilian Sebald (Wertach, Alemanya, 1944 – Norfolk, Anglaterra, 2001) explora, mitjançant la força de la seva escriptura, la relació històrica de l’home amb el seu entorn, la naturalesa de la memòria —col·lectiva, familiar o individual— i la manera com els conflictes bèl·lics afecten dolorosament les persones obligades a conviure-hi. La prosa de Sebald, capaç de dibuixar uns paisatges físics i emocionals que interpel·len el lector amb una subtilitat quasi enigmàtica, viatja a l’interior de la cultura europea, esbocinada per la successió de catàstrofes que va culminar en la Segona Guerra Mundial. Contra aquest programa d’anihilament, l’exploració escrupolosa, gairebé obsessiva, del territori i el coneixement que l’escriptor realitza i consigna en els seus escrits, té com a objectiu últim lluitar contra l’oblit i la desaparició del passat. Als ulls de Sebald —educat en una societat que es doblegava a l’amnèsia i exiliat voluntàriament a Anglaterra—, la literatura és un mitjà per exigir a la Història un dret de reparació legítim en favor de les víctimes, transformades en un agulló crític i alliberador. El trajecte que, per via de les paraules, recorren el narrador i les històries que aquest rescata del silenci travessen paisatges plens de bellesa que finalment s’apareixen com a elements d’un decorat infame. Caminar per aquests indrets connotats esdevé, doncs, un acte revolucionari, moral i polític contra la barbàrie del segle xx.

Els fils de trama i d’ordit amb què W. G. Sebald teixeix les seves històries són d’índole diversa: experiències personals, reflexions sobre la història de l’horror, jocs intertextuals i metaliteraris, descripcions minucioses de grans obres d’art i, molt particularment, imatges, que l’autor utilitza per deixar constància d’esdeveniments significatius, capturar indrets i, en definitiva, representar l’empremta de la memòria, el trauma i, al capdavall, també l’esperança. La inserció en les seves obres de material gràfic singularitza Sebald i el situa a mig camí entre l’escriptor i l’artista. Schwindel. Gefühle ja alternava el text amb fotografies, dibuixos, reproduccions de pintures…, totes en blanc i negre —o, més aviat, en diferents tons de gris—, que servien a l’escriptor per donar forma al seu discurs crític i informar l’atmosfera malenconiosa i pertorbadora per on transiten els seus personatges. A Els emigrats Sebald desenvolupa i consolida la gramàtica del seu llenguatge visual; el volum inclou una vuitantena d’imatges, gairebé totes fotografies, un Bildmaterial que no té tant un valor gràfic per si mateix com un caràcter referencial o evocador. Ja que, com diu una de les protagonistes d’Austerlitz, el darrer llibre publicat en vida de l’escriptor, les imatges tenen una memòria pròpia.

Fragments

Quan Sebald va publicar Schwindel. Gefühle, el 1990, va acotar el terreny d’una narrativa que, en només dotze anys i tres llibres més —Els emigrats (1992), Die Ringe des Saturn (1995) i Austerlitz (2001)—, van convertir-lo en un escriptor de culte arreu del món, especialment en l’àmbit anglosaxó, gràcies a la traducció dels seus textos. És justament des de la meva tasca de traductora, tant d’Els emigrats com d’Austerlitz (Barcelona, Edicions 62, 2003), que vaig iniciar un viatge intel·lectual a través de les pàgines que l’autor va escriure i també un viatge físic pels llocs que va recórrer. Al llarg d’aquests anys d’indagació de l’obra de Sebald —durant els quals he assistit a la multiplicació de treballs acadèmics, llibres, webs i blocs dedicats al seu corpus i el seu imaginari—, més que desxifrar l’enigma sebaldià, però, el que he acabat trobant és una versió sebaldiana de mi mateixa, la qual m’ha empès a ficar-me ben endins d’aquest món i a explorar-lo creativament des d’una perspectiva personal.

Seguint els passos de l’escriptor, he peregrinat, doncs, per alguns dels paisatges vinculats als protagonistes d’Els emigrats, quatre homes afeixugats pel pes del desarrelament i la pèrdua: Henry Selwyn, un doctor retirat que duu una vida quasi eremítica; Paul Bereyter, mestre de primària de l’escola de S.; Ambros Adelwarth, oncle avi del narrador, i finalment, Max Aurach (Ferber en la versió anglesa), un pintor resident a Manchester. Igual que Sebald, en avió, en tren, en cotxe i a peu, i amb l’ull darrere el visor de la càmera, he viatjat al sud d’Alemanya (Sonthofen, Wertach, Gopprechts i Lindau), Nova York i Manchester a fi de capturar els camins recorreguts per Selwyn, Bereyter, Adelwarth i Aurach, les vides dels quals són finestres obertes a la història del segle xx. (Per completar el periple, hauria de viatjar encara a Bielorússia.)

 

Tren cap a Lindau, vora el llac de Constança | Foto Anna Soler Horta

 

La majoria de fotografies que he fet en aquests pobles i ciutats reprodueixen imatges d’edificis, carrers buits, urbs desertes, interiors deshabitats o paisatges solitaris. Totes juntes conformen una mena de necròpolis, un collage mnemònic empeltat en el temps, un registre d’absències que es proposa, mitjançant la representació, aturar, com fa Sebald, la desaparició inevitable del passat. Les meves fotografies no tenen una finalitat documental; el que pretenc aplegant-les és crear una textura simbòlica d’imatges evocatives, mirar a través dels ulls dels qui ja no hi són i mostrar, finalment, el que aquests van contemplar en altre temps. Tota imatge conté vestigis d’un jo que s’ha esvaït, però que ha aconseguit, tanmateix, propagar-se en el temps; seguir el rastre d’aquest jo significa viatjar per la memòria individual i col·lectiva. Deia Sebald: «Photographs are for me, as it were, one of the emanations of the dead […]. Nevertheless, through these pictures, they do have what seems to me some sort of a spectral presence».[1] I Austerlitz, el protagonista del llibre homònim, es referia així a l’art de la fotografia: «Quan m’he dedicat a la fotografia, m’ha fascinat especialment l’instant en què les ombres de la realitat, per dir-ho així, emergeixen del no-res sobre el paper exposat, de la mateixa manera que els records […] se’ns presenten en plena nit i tornen a apagar-se si provem de retenir-los, com una còpia que haguéssim deixat massa estona al bany revelador».[2]

Malgrat el poder interpel·lant de les imatges, amb el projecte Fragments em proposo posar en relació les fotografies esmentades amb el text d’Els emigrats. La meva idea és crear un espai sonor que fusioni fragments del text sebaldià amb altres materials assenyalats al llibre (cançons, sorolls ambientals, diàlegs de pel·lícules, etc.). L’objectiu final és confegir un mapa de referències sonores que dialogui poèticament amb les imatges, superposar diverses capes significatives i alliberar l’energia creativa de l’espectador per tal que traci el seu camí cap al passat i llanci una mirada crítica sobre el present. Per a això, he concebut un espai físic que propicia la reflexió i pretén fer partícip l’espectador d’una experiència viscuda, compartida i, per tant, social. (Vegeu un esquema d’aquest espai a l’annex.) Fragments és, doncs, un muntatge de representacions, una combinació de veus, perspectives i disciplines artístiques que desdibuixa la frontera entre la ficció i la realitat i tracta de la tensió comunicadora entre la (pseudo)invenció literària i l’objectivitat aparent de les fotografies, les quals no il·lustren la paraula, sinó que hi construeixen un espai complementari. La finalitat última del treball és explorar la relació entre memòria i representació i potenciar el compromís de l’espectador amb el que s’exposa, perquè pugui arribar a conèixer potser aquells «fragments de veritat» de què parlava Walter Benjamin.

Podeu accedir a Sebaldfragments aquí.


1.  Lynne Sharon Schwartz (ed.), The emergence of memory: Conversations with W. G. Sebald, Nova York, Seven Stories Press, 2007.

2.  W. G. Sebald, Austerlitz, traducció d’Anna Soler Horta, Barcelona, Edicions 62, 2003.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Magnífic article, el món de Sebald és fascinant. Espero veure la web dintre de poc. HAs llegit Teju Cole? Andreu Grau.