Folquitorrisme de postguerra

21.12.2016

Si heu vist la divertida coberta del número de desembre de la revista «Serra d’Or» veureu que hi ha un dibuix d’una bola de neu baixant sense frens per un pendent. Es tracta d’un dibuix de Miquel-Àngel Sayrach, extret d’unes vinyetes publicades al número extraordinari de Nadal de 1964 de la revista «L’Infantil». Jaume Fabre la recorda juntament amb altres publicacions successores d’«En Patufet», com ara «Els Infants» o «Gerundín».

En Patufet, Els Infants i L'Infantil©Arxiu «Serra d'Or»

«En Patufet», «L’Infantil» i «Els Infants». (Foto: Arxiu «Serra d’Or»)

Josep Maria Folch i Torres va viure durant una època que no va ser fàcil per a les publicacions en català. Li tocà viure «dotze anys després de l’ocupació de Barcelona, amb la impossibilitat més absoluta de publicar en català». Però en aquell moment ningú s’havia imaginat que «la persecució del català seria tan dràstica com va ser». Folch i Torres tampoc s’ho havia plantejat.

Les obres de Folch i Torres eren conegudes arreu de Catalunya. Els seus contes havien tingut, durant l’època d’abans de la Guerra Civil, «una popularitat enorme, tant si eren publicats en llibres com si ho eren en revistes.» Llavors, Folch i Torres va passar a dirigir el setmanari «En Patufet». Aquesta publicació va tenir tant d’èxit que, en acabar la guerra, els editors van intentar tornar-lo a publicar. «Però es van trobar amb una negativa rotunda.»

Així, doncs, hi va haver «diversos intents periodístics de suplir, en castellà, el buit deixat per aquest setmanari i altres publicacions catalanes prohibides pel franquisme», com per exemple, el setmanari «Atalaya» o la revista «Páginas vividas». Fou ara fa just seixanta anys, l’any 1956, quan «va haver-hi la més ambiciosa experiència de reproduir per primera vegada el folquitorrisme en català, que va portar a terme la publicació bimestral “Els Infants”, de la qual només van arribar a publicar-se onze números». «Els Infants» «va aconseguir crear una xarxa de distribució a domicili impressionant que li va permetre arribar a tiratges de milers d’exemplars», però sembla ser que no cridà prou l’atenció al públic al qual anava adreçat, els nens, i els adults l’obtenien més aviat per a donar suport a la llengua catalana. Finalment, va ser-ne prohibida la publicació, perquè fou considerada «un atemptat a la unitat d’Espanya».

Abans, el 1951, ja havia aparegut «la primera revista infantil en català de la postguerra a Catalunya. Amb el nom “L’Infantil” va publicar 137 números mensuals». Els temes més tractats eren especialment religiosos, ja que anava «encaminada a fomentar les vocacions sacerdotals. […] El 1968 va passar a ser editada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat», sota la direcció dels germans Manuel i Miquel-Àngel Sayrach, i «el 1973 va passar a dir-se “Tretze vents” i el 2011 va deixar de sortir.»

Per acabar, l’any 1961 «s’havia autoritzat l’aparició de “Cavall Fort”, l’esforç més ambiciós i de més èxit». Aquesta publicació ja tenia molt poc a veure amb «En Patufet»: volia «aportar una nova imatge de revista infantil, adaptada als nous temps.» «Des del retorn de la democràcia i de les institucions catalanes», han anat apareixent noves publicacions «de difusió menor» que, sortosament no han patit cap mena de censura, ni pel que fa al contingut ni a la llengua emprada, a diferència d’altres temps, com el que va viure Folch i Torres.

Llegeix l’article sencer de «Premsa» de Jaume Fabre en paper o en digital.