Un dia amb Flavia Company

9.05.2014

Dissabte 17 de maig l’escriptora Flàvia Company serà la protagonista del cicle “Un dia amb…” dins del programa “Lletres al Santa Mònica”, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i Santa Mònica. La trobada, d’11 a 14h a la sala d’actes del Santa Mònica, serà moderada per Isabel Olesti, que també s’encarrega de la seva coordinació. L’entrada és lliure però hi ha aforament limitat amb inscripció al telèfon 93 567 11 10. Dinar opcional amb l’autora al Rita blue: 12.90€. Recuperem l’article de Mercè Ubach sobre Que ningú no et salvi la vida, darrera novel·la de Flavia Company.

Flavia Company | © Pere Virgili

Flavia Company torna amb Que ningú no et salvi la vida (Proa, 2012), una novel·la en què es passen comptes amb valors (a l’alça o a la baixa?) com l’amistat, els vincles de la sang, i altres actius, com la culpa i el perdó, els favors demanats i rebuts, i les herències possibles i impossibles.

Un dia de la primavera passada, el corrector i amic Xavier Solsona, preguntat sobre com tenia les galerades de l’últim llibre de Flavia Company, em va escriure: «El llibre m’ha semblat rodó: brillant, devastador, lúcid, profund, ben escrit, ben travat, ben parit, tots els ingredients al punt de cocció adequat. M’hauria agradat escriure’l a mi!». Si jo ja tenia ganes de llegir-lo, ara fer-ho esdevenia absolutament urgent. El vaig devorar d’una tirada tant bon punt vaig recuperar el joc de proves.

–M’ha encantat, és molt bo –li vaig dir a l’editor de Proa, Josep Lluch–. No qualsevol et munta una novel·la d’intriga amb uns personatges tan ben dibuixats (cosa que en fa també una novel·la psicològica), que es mouen com signes en un camp simbòlic (cosa que en fa també una novel·la d’idees), i que no paren de fer-se preguntes intel·ligents sobre la vida (cosa que en fa també una novel·la moral).

Però no ho vaig dir tot, vaig callar-me un dubte: no era una novel·la massa perfecta?, la novel·la d’algú acostumat a impartir classes d’escriptura? No havia escrit Flavia Company coses més personals? Sí, és clar, em va respondre el Josep, fa poc ha sortit el seu llibre de poesia Volver antes que ir?

Vaig córrer a comprar-lo a La Central. Llegint-lo mentre escrutava la novel·la amb ulls de correctora, vaig comprendre que la meva petita objecció no tenia fonament. De fet, entre els seus versos, ben personals, fins i tot literalment autobiogràfics, vaig anar trobant, amplificades com en un eco, frases camuflades en la trama novel·lesca i que venien directes de la veu més profunda de l’autora, talment com si el llibre de versos fos el revers de la novel·la, amb la qual formaria una sola moneda indivisible, l’escriptora Flavia Company. Així, per exemple, la mare de l’Enzo i l’autora comparteixen la por de volar, de la mateixa manera que les monedes tenen una importància clau en totes dues obres. Anant més lluny, en Que ningú… surten al·lusions al nàufrag de L’illa de l’última veritat, la novel·la anterior de Company (Proa, 2010), com també a altres obres de l’autora.

Poden semblar coincidències anecdòtiques, però no ho són. Obeeixen a una mateixa recerca de la veritat (les veritats). Quina? (Quines?) Comencem per la primera: Que ningú no et salvi la vida, perquè et podria sortir molt car. No podem explicar gaire de l’argument, a risc de xafar la guitarra als lectors. Conformem-nos amb el que n’avança el text de contracoberta: «L’Enzo és un traductor literari, un hedonista que viu al dia, seduït per les dones i els llibres. Té un amic, el Víctor, un alt càrrec de la banca, calculador i blindat per l’èxit, que tanca negocis milionaris al Martini’s. Fa anys, el Víctor va salvar la vida a l’Enzo. Quan s’assabenta que al seu amic li queda poc temps de vida, el Víctor es creu amb el dret de reclamar-li el deute pendent. Però és legítim demanar a un moribund que cometi un delicte en lloc teu? Poc abans del desenllaç clínic, l’Enzo sent la necessitat d’escriure una llarga carta confessant el secret a la seva filla, que no coneix, i demanar-li al seu torn un favor pòstum».

No recordo en quina novel·la seva, Juan José Millás diu: «No se obtiene una ganancia que no vaya acompañada de una pérdida». És una gran veritat que també trobem a Que ningú…, on funciona com una idea de fons que dóna tensió a tota la trama i les relacions entre els personatges, entre els quals sobretot el Víctor formula la vida en termes matemàtics, econòmics: «és molt millor que la gent et degui favors que no pas diners, [...], es poden estar amortitzant tota una vida», «No hi ha vides que valen objectivament més que d’altres?». Però és la novel·la mateixa que s’expressa en aquests termes, sempre buscant l’equilibri tendent al zero, la justícia oculta en l’atzar: a l’Enzo li salven la vida i anys més tard la seva filla, que ho ignora tot del pare, escull salvar vides, les llavors de pensament van a parar per error a algú que justament les necessita, perquè «la vida era un espai on tot sumava, restava, multiplicava o dividia». Així, si existeix el mal, existeix també el penediment, i si existeix el penediment, existeix la seva contrapartida, el perdó, la misericòrdia, un tema capital en el llibre, que ens porta directament a Crim i càstig, al qual Flavia Company rendeix homenatge fent-lo intervenir en la intriga d’una manera inquietant.

 

Flavia Company

 

Quan el llibre arriba imprès a l’editorial, a penes el fullejo, més aviat el rellegeixo dins el cap. Ara que ja en conec tots els crims i tots els càstigs, puc valorar millor els matisos del precisíssim artefacte ficcional, la concisió de l’estil, la saviesa de les frases; apreciar els personatges secundaris (la infermera, la velleta antiquària), la veracitat dels diàlegs, la claredat d’idees (sobre la veritat i la mentida, sobre la ficció, sobre les preguntes), la potència simbòlica de les relacions entre els personatges (si els disposéssim en l’espai formarien una cadena, un efecte dòmino)…

M’adono que la distància que hi ha entre la meva primera lectura del llibre i la segona és la distància que separa la professora de l’escola d’escriptura d’una mestra de la novel·la.