La FiM, epicentre de la música catalana

14.05.2012

Maria Coma

Coneixeu la sensació de topar amb tothom pels carrers, d’intentar entendre’s entre música i mil converses, però de trobar-se en un ambient festiu que precedeix, encara que sigui de lluny, l’estiu i les vacances pertinents? Som a maig i ja va fent prou calor per sortir al carrer i trencar amb la quotidianitat. L’ocasió per això durant el passat cap de setmana era a Vila-seca, àgora de la música, almenys, un cop l’any.

Com si fos festa major, la població tarragonina de Vila-seca ha estat l’epicentre de la música catalana durant tres dies: S’hi celebrava la 13a edició de la Fira de Música al Carrer (FiM), que pretén ser punt de trobada entre músics emergents, noves propostes musicals, programadors i altres professionals del panorama sonor català. És per això que una llarga llista de grups de música i espectacles han posat banda sonora a carrerons i cinc escenaris de luxe. El bon temps d’enguany ha estat bàsic per l’èxit de convocatòria, que altres anys no va reeixir a causa de la pluja. La cronista, però, us explicarà només la seva passejada de dissabte amb una agenda absolutament desbordant.

El poble és atapeït de cotxes, però aparentment tranquil. A l’entrada de l’Auditori Josep Carreras hi ha un grapat de gent, gent que travessa, torna o surt del bar del davant amb una cervesa en mà. Tothom duu una targeta penjant. Es tracta de la targeta FiM, amb al qual s’accedeix a la totalitat dels concert i que no té cap mena de cost si després la retornes -què més volem?-. Ens fem amb una targeta d’aquestes, òbviament, i fem cua per entrar a l’auditori i gaudir d’un concert com pocs n’hi ha. Quan la sala ja s’ha omplert (i ha quedat gent a fora), la Maria Coma surt a l’escenari acompanyada ni més ni menys que de Pau Vallvé -bateria-, Nico Roig -guitarres-, Jordi Casadesús -contrabaix i baix- i Quartet Brossa, quartet de corda que acompanya la bandaautora en concerts especials. La comoditat de l’auditori i la càlida música de Maria Coma fan embadalir els oients, que són del tot absorbits per la veu de la cantant. Rubattos i glissandos vocals. També precisió pianística. Maria Coma sedueix la sala amb la seva música i aquest concert tan ben preparat, amb moments intensos in crescendo, així com també moments d’intimitat i lluïment solístic.

Tothom surt satisfet. I mentre Maria Coma ven totes les còpies del seu disc Magnòlia (2011, Amniòtic Records), alguns ens afanyem pel següent concert. De camí cap a l’Oficina, l’escenari de Ferran Palau, seguim part del recorregut de la Factoria Circular, una instal·lació ambulant explícitament en moviments circulars i ritme entusiasta. Travessem una gentada i un bar que fa olor de fregits i per accedir a la sala. Ferran Palau ja ha començat. Toca les cançons dels seu últim disc, L’aigua del rierol (2011, Amniòtic Records), acompanyat del guitarrista Jordi Matas. El duet de guitarres i la veu del cantautor són una bona combinació per palpar l’orfebreria musical de Ferran Palau. Els seus concerts són íntims, purs i profunds, i aquest no n’és cap excepció. La integritat de la sala, de gent asseguda i, el doble, dreta, para atenció de manera immòbil, sense perdre’s cap pessigada de corda ni cap final de frase.

Ens allunyem d’aquestes carícies a l’oïda i del pop pacífic. Passant pel costat de Transadelica, un grup de música cubà-algerià, ens endinsem a l’Hort del Centre. No hi cap ningú més, i tot i que no para de llampegar des del nord i és plena nit, ningú no es fa enrere. De seguida surten, d’allò més embalades, les Sueques. Diuen que fan indie pop, rock, funk, gòtic… Però els que no les havíem vist ni escoltat quedem una mica desorientats. Diria que ningú sap el que fan. Després de la primera cançó, un matrimoni de gent gran es mira, fa que no mútuament amb el cap i una mena de ganyota amb la boca. Se’n van. Més enllà, en una banda d’aquest pati a l’aire lliure, una senyora seu amb cara de mals amics. I els nens de primera fila miren, bocabadats, el trio de noies de dalt de l’escenari, i deixen córrer el joc. Les Sueques són heroïnes descarades, unes rockeres que, efectivament, es fan les sueques però no ho són. La comèdia té tanta cabuda al seus concerts com la hi té la música. Ara bé, tot i que elles tres -i el seu bateria, una mena de Batman- s’ho passen més que bé, tenen un públic que també sap apreciar aquest divertimento, que a base de crits i ritme fa ballar i fa riure, i que s’acosta molt a l’espectacle.

La gent surt una mica accelerada i amb ganes de riure de l’actuació de les Sueques. S’hauran d’esperar una hora, però hi podran tornar amb les coses encara molt més clares al torn de The Mamzelles, una altra proposta liderada per tres dones revolucionàries i de caire cabareter. Fins llavors, els altaveus continuen sonant a la resta del poble. Els més enfeinats són els programadors, que van amunt i avall sense perdre’s cap concert. La plaça de l’església vessa de gent i ja és impossible endinsar-se a l’Oficina per sentir, aquest cop, en Paul Fuster. L’hora i l’ham d’aquest música català d’inspiració americana fan que tothom coincideixi al mateix recinte. La cronista, doncs, va de retirada, i mentre s’allunya del nucli, sent la remor de Natxo Tarrés & The Wireless al Parc de la Formiga. Vila-seca encara sonarà una estona més, i esperem que per molts anys ho faci i que més gent ho aprofiti. No trobarem un festival de música tan assequible ni qualitatiu com aquest enlloc més de per aquí. Puntualitat, rapidesa, eficiència i bona programació són sinònims de la Fira de Música al Carrer. Tan de bo cada any faci bon temps i, algun dia, ben aviat, ens treguin els peatges per arribar-hi. Oi?

Twitter de Núria Maynou: @airunmg