Fi de festa Sampler-Sònar

25.06.2017

El passat 18 de juny es tancava conjuntament aquesta edició del cicle Sampler Sèries i del Sónar. Ja l’any passat hi va haver aquesta unió entre el públic regular del Sampler i els abonats al Sónar (encara que no totes les modalitats de l’abonament incloïen el concert a l’Auditori). I, igual que l’any passat amb Become Ocean del Luther Adams, clarament la selecció del programa tenia una intenció d’atraure un públic poc acostumat, en general, a trepitjar l’Auditori i, en particular, concerts de música contemporània, per més que el Sónar es subtituli “festival de música avançada”.

Concert Sampler Sères/Sónar a l'Auditori|Foto: Emanuel Florakis

Concert Sampler Sères/Sónar a l’Auditori|Foto: Emanuel Florakis

El que passa aquí és una qüestió de màrqueting que caldria considerar amb calma. En qualsevol cas, el resultat va ser un concert anodí i amb moltes mancances. La primera, les dues peces de Nico Muhly, Quiet Music i Four studies for keyboard and two violins, dues obres que prenen el costat més cursi del minimalisme (encara que Muhly denunciï una i altra vegada que en ell no hi caben etiquetes). Quiet music és una obra esquelètica que només amb prou feines intenta crear ruptures en un discurs pla d’acords amb escàs interès, interpretada pel mateix Muhly amb molt poca direccionalitat. Four studies for keyboard and two violins és, excepte el segon moviment, una obra que es queda amb el pitjor del Romanticisme: frases senzilles que connecten fàcilment amb el món emocional de l’oient amb alguna dissonància per crear la ficció que la música, com diu Jacques Attali, ha de tranquil·litzar el caos prèviament creat per ella mateixa. Va ser interpretat amb una afinació poc precisa per a les exigències de la partitura i un vibrato excessiu innecessari. El teclat, amb un volum per sota dels dos violins, va disminuir encara més la seva presència fins l’anecdòtic.

En la mateixa línia, vam escoltar New Piece for Ayumi de Richard Reed Parry, sobre la qual la violinista va explicar que és una obra sense tempo fix. El tempo ve donat per la respiració d’algun assistent voluntari. Va ser seleccionat un home de la primera fila que marcava amb la seva mà la cadència dels seus pulmons. A banda del fet que Ayumi Paul no fos gaire exigent amb la precisió seguint la mà de l’oient, la peça no tenia cap interès a nivell musical, podent passar perfectament per l’esbós d’una obra futura. Paul va mostrar dificultats per afinar les parts més agudes i, pràcticament, el treball dinàmic no va estar present en la peça.

Electric Counterpoint for electric guitar and tape, de Steve Reich, és una peça que, tot i que es porta entre 25 i 30 anys amb les obres que componien en programa, va demostrar a meitat del concert que el modern no és una qüestió cronològica. Aart Strootman no va acabar de sentir-se còmode, encara que va tenir bons moments. L’exigència rítmica el va fer deixar de banda altres elements, com la dinàmica -una cosa fonamental en la versió de Mats Bergström i que permet el joc del que mecànic i l’orgànic.

Finalment, va tancar Death Speaks de David Lang. Aquesta obra intenta unir el món indie amb l’ús de la veu no impostada amb el de la clàssica. Se suposa, a més, que s’inspira en els Lieder de Schubert que, majoritàriament d’una manera o altra, tracten de la mort. El resultat de la peça és, en general, una demostració de l’horror vacui, ja que la veu es manté i omple tot l’espai sonor, una cosa qüestionable a nivell constructiu, ja que no permet que l’obra respiri. A més, la interpretació va resultar molt plana a nivell dinàmic i hi va haver molt poca connexió entre els músics.

Hi ha dues coses que crec que es troben darrere d’aquesta programació. D’una banda, la necessària reflexió dels compositors que decideixen compondre amb els recursos de la tonalitat com si res hagués passat. No es tracta aquí de caure en el tòpic del fankfurtià Adorno -i tràgicament malament traduït i interpretat- que ja no es pot fer poesia després d’Auschwitz. La majoria dels compositors que treballen amb els recursos de Muhly, on també -encara que en una altra lliga- pot estar Glass o Nyman, tenen com a eina teòrica coses com que, en un món on el que prima és la lletjor, la música ha de aconseguir l’àrdua tasca de recompondre la bellesa sonora. El problema és que la fina línia entre el bell i el cursi o el gastat en els assumptes musicals sol ser molt fina. La tonalitat ha quedat danyada des que a l’avantguarda es van posar en escac i mat els seus fonaments, i aquesta música només remarca les seves fissures. D’altra banda, aquestes obres que intenten unir llaços amb la música popular urbana, com diuen els musicòlegs, tenen el perill de no estar ni en un costat ni en un altre. Però no per decisió pròpia, sinó perquè no hi ha força en el treball compositiu. Algunes obres que no tenen tantes pretensions del món del rock han sabut fer-ho fa dècades, sense intenció de semblar-se a res, sinó mostrant en si mateixes com moltes de les propostes del món acadèmic i del popular (la veritat és que no trobo categories millors) ja es toquen. Només s’ha de pensar en l’electrònica o el noise.

Crec que aquesta col·laboració entre el Sónar i el Sampler Sèries, que fa que s’omplin les sales de l’Auditori destinades habitualment a Sampler, ha de replantejar ser menys amable amb el públic del Sónar i arriscar-se amb el programa que sol caracteritzar l’interès de els que som fidels a les cites del Sampler. En aquesta proposta es va perdre una mica del millor del que sol oferir Sampler Sèries: no deixar a ningú indiferent, fer que l’oient surti dels concerts amb moltes preguntes i el seu compromís amb les noves propostes més trencadores.