Festival Inclús: cinema a l’abast de tothom

Des del passat dilluns i fins aquest diumenge (del 12 al 18 de desembre) el CaixaFòrum acull la quarta edició de l’Inclús, el festival internacional de cinema i discapacitat de Barcelona. Enguany el festival ha ampliat la seva programació a una setmana (en lloc dels 4 dies de l’edició anterior) per seguir apostant per la visibilitat de col·lectius de persones amb diversitat funcional a través del cinema i la cultura.

El film «100 metros» va donar el tret de sortida del festival, a la qual han seguit un munt de projeccions (32 en total), entre les quals destaca un dels fenòmens de cartellera del moment La Història de Jan, que es va projectar el passat dimecres i va comptar amb la presència del seu director.

«Què és Inclús?». Núvol va tenir la oportunitat de conversar sobre cultura, oci i discapacitat amb tres dels pilars del festival: les seves directores (ambdues periodistes i directores de Fish Muvi, la productora al capdavant del festival) i la coordinadora de l’equip de voluntariat del festival. Per a Marta de Muga (1988), «Inclús» és «un espai d’oci inclusiu i de sensibilització»; «cinema per a tothom», per a Adriana Pérez (1988); «oportunitat» per a Júlia Castelló (1990, esportista d’alt rendiment i campiona paralímpica en natació). «Inclús» és tot això i inclús molt més: 7 dies, 1 ciutat, 32 projeccions audiovisuals projectades i a l’abast de tothom, tallers, xerrades i espais com l’Inclús Pocket, l’Inclús Kids i l’Inclús Joves.

«Per què Inclús?». Segons Muga, co-directora del festival, «el nom té doble cara: en el sentit de fins i tot i en el d’inclusió». Per definició, «inclús» és una expressió d’èmfasis: per emfatitzar en l’extraordinarietat d’alguna acció. I enguany el festival, sota el lema de «Super-acció», gira al voltant de petites accions del dia a dia, emfatitzant en les accions extraordinàries de la quotidianitat. El festival ofereix un ampli nombre de projeccions d’arreu: la Selecció Oficial compta amb 23 peces (de les 311 presentades). A més a més, compta amb la presència i el suport de diverses entitats, les projeccions d’algunes de les quals s’han intercalat amb la Selecció Oficial durant el festival. La presència de les entitats en els actes del festival és de suma importància ja que són,en paraules de Muga, les qui «lluiten dia a dia i a peu de carrer per la inclusió social».

«Per què aquest festival?»: «Per necessitat. A cada nova edició ens fem la mateixa pregunta: trobarem pel·lícules sobre discapacitat? Aquest any, per exemple, ens han enviat 311 pel·lícules d’arreu del món, cosa que demostra que un festival com aquest és una necessitat», afirma De Muga, i Pérez (co-directora) afegeix «l’èxit de cada nova edició és el que ens empeny a continuar». El festival, doncs, pretén abordar de forma respectuosa i sense tabús ni estereotips algunes realitats del dia a dia que sovint en els marges del discurs cultural dominant. Cultura i acció social s’entrellacen. Segons Adriana Pérez, la seva tasca rau en «trobar la fórmula de fer veure a la gent que estan en un espai cultural: si t’agrada el cinema, t’agradarà el festival». La seva fita és «la sensibilització a través del cinema» i més enllà de les pantalles: neix en les petites accions (o super-accions), amb petits gestos com els que ens recorda Pérez, l’alta participació en una crida de voluntariat per a doblar les pel·lícules estrangeres o el fet d’oferir a tots els espectadors (amb o sense discapacitat) la possibilitat de veure les projeccions del festival amb àudio-descripció. Com podem «parlar de» l’altre, representar-lo sense despullar-nos de les nostres certeses, de la nostra realitat? La discapacitat és una realitat més, insisteix Júlia Castelló: «sense drames ni idealitzacions, que no deixen de ser formes d’amagar aquestes altres realitats, de disfressar-les». Visibilitzar altres realitats no és sinònim de donar-los veu ni de «parlar per» sinó d’obrir de bat a bat el calaix de sastre de la diversitat, per deixar-ne aflorar la seva polifonia i la seva heterogeneïtat.

Durant la gala inaugural Marcel Barrena (director de 100 metros), Bruno Bergonzini (un dels actors del film) i Judith Colell (directora de cinema, guionista i productora), van encetar diversos fils de debat, que serien represos al llarg de totes les activitats del festival. Quin paper tenen avui dia la cultura i l’art en la societat? Com es representa la diversitat en el discurs cultural homogeni, pres de tabús i imatges estereotipades? Barrera ens recorda que «si alguna cosa pot fer el cinema és donar visibilitat a altres realitats». Bergonzini, que pateix esclerosi múltiple, amb el seu «don’t be afraid» (del film i durant la taula rodona) ens encoratja a trencar tabús, a anar més enllà dels estereotips, dels rumors, de les pròpies pors (i les d’altri), dels encasellaments i les mirades alienes: «Más allá de las etiquetas que nos haya tocado, somos».