Festival FLUX: l’art d’enfocar la càmera

17.12.2016

El Festival de vídeo d’autor Flux celebra la seva onzena edició a l’Arts Santa Mònica del 13 de desembre al 8 de gener. Joan Burdeus va visitar l’exposició el dia de la inauguració.

El cinema és una il·lusió: 24 fotogrames estàtics per segon, posats un darrere l’altre, que impacten sobre els nostres sentits i que el nostre cervell interpreta com a moviment real. A partir d’aquí, capes i més capes d’informació: banda sonora, textures que se sobreposen, text… les possibilitats d’expressió que ofereix el vídeo són infinites. L’audiovisual al qual estem acostumats imita la mirada humana, intentant reflectir a través de la càmera la manera normal de percebre la realitat. El FLUX us ofereix una experiència radicalment diferent: vídeos que trenquen la il·lusió de realitat, que reconeixen les capes de l’artifici cinematogràfic i les utilitzen per expressar un discurs o unes emocions. Si la saturació d’imatges convencionals us ha fet oblidar la màgia del vídeo, el pas pel Santa Mònica us pot tornar la fascinació per l’audiovisual.

Una visita al FLUX mereix dedicar-hi un temps. Mentre que una exposició de fotografies, textos o pintures es pot recórrer més o menys en diagonal si no aconsegueix seduir-nos amb la primera impressió, fins i tot les càpsules més breus d’aquesta exposició demanen una atenció sostinguda de més d’un minut per poder entrar en el món que ens proposen i valorar-les justament. També és important deixar de banda l’hipervincle i la connectivitat: no associem els vídeos a la mirada concentrada i contemplativa, però en això consisteix exactament la invitació del festival. Sou capaços de mirar una pantalla durant 5 minuts sense comprovar el mòbil?

Al marge de les diverses activitats puntuals que podreu consultar al calendari, el FLUX té dues seccions en exposició permanent. Al primer pis del museu, hi trobareu 10 petites capses fixades damunt dels respectius suports i acompanyades dels auriculars corresponents. Dins les capses hi ha una petita pantalla LCD que mostra un vídeo en loop: obres inèdites dels autors Vicent Arlandis,  Fernando  Baños,  Manel  Bayo,  Carolina  Cabrerizo,  Nuria  Canal,  Alba Corral  +  Dariusz  Makaruk,  Javier  Guerra  &  Olga  Ponoko,  Manel Muntaner,  Txalo Toloza i Zavan Films.

Les peces que integren la instal·lació col·lectiva del VIDEOCAPSA ens ofereixen un tast variat dels diferents àmbits en els quals els videocreadors experimenten, cadascun amb el seu llenguatge. Tres exemples triats amb un criteri rigorosament subjectiu: Petit Aldarull, de Manel Muntaner, genera un discurs polític in crescendo que passa de l’anècdota a la categoria, sobreposant les imatges de diferents nens que participen en manifestacions festives amb les demandes d’una escola en català a València; Nuria Canal s’apropia d’una seqüència de Carta d’una desconeguda, una pel·lícula de 1948 basada en un text d’Stefan Zweig, on veiem una parella de la Viena del 1900 flirtejant amb frases sobreimpreses extretes dels textos de presentació d’homes d’una web per troba parella;  Fernando Baños munta els silencis (respiracions, titubejos, ganyotes) dels discursos d’un grapat de líders polítics i ens enfronta a una locució composta exclusivament per llenguatge no verbal. Tres de les deu reflexions obertes a les quals us convida la instal·lació, on cada vídeo demana ser vist i reinterpretat més d’una vegada.

Toni Serra *) Abu Ali ‘ 7 contemplacions’

Toni Serra *) Abu Ali ‘ 7 contemplacions’

FLUX MUT és l’altra proposta del festival: una videoinstal·lació silenciosa encarregada  pel  festival  a Toni  Serra  *)  Abu  Ali,  que projecta sobre la paret blanca del fons de la sala la seva obra Set contemplacions. És, segurament, el tipus d’obra que tots esperem quan pensem en videoart. La peça comença amb una veu en italià extreta d’una pel·lícula que ens parla amb la pantalla en negre i engega la reflexió “Sento alguna cosa dins meu, però, si l’anomeno, desapareixerà”. La segueixen 7 plans fixos de paisatges naturals, pràcticament silents -es manté la remor de la pluja, el soroll blanc de l’aire-. Un recital poètic, amb la seva mètrica i els seus mecanismes retòrics propis, que fa servir el llenguatge de les imatges en moviment i les tècniques de muntatge en comptes de les paraules.

Finalment, gràcies a dues pantalles acompanyades d’un DVD i dues més amb ordinadors, en el que els responsables de l’exposició han batejat com a REFLUX, podreu veure el catàleg d’anteriors edicions i els autoretrats encarregats per a l’exposició d’enguany, realitzats expressament per Adolf Alcañiz Antoni  Muntadas i Rrose Present. Alcañiz i Present, que van ser presents a l’acte inaugural per acompanyar les projeccions d’un petit col·loqui, van mostrar dues maneres oposades d’aproximar-se a l’autoretrat: mentre que Alcañiz va decidir representar-se mostrant la seva mirada cap a l’exterior, Present va fer tot el contrari i va elaborar una peça a partir de les reflexions interiors del moment vital que travessava. En lloc de posar el focus en les diferències, els dos autors van estar completament d’acord amb una idea que sintetitza perfectament l’ànima del FLUX: el videocreador sempre es mostra a ell mateix, faci el que faci, en la manera com decideix enfocar la càmera.