Festival FEM, bones vibracions: dia dos

19.07.2012

Els Surfing Sirles actuant al FEM festival | Foto: Fede Nieto.

Quan es crema el pis de sota on vius, i casa teva queda coberta d’una pols negra i enganxifosa, s’atura el temps i tard o d’hora -en aquest cas més aviat tard- pateixes la ressaca de quedar-te sense casa durant un temps indefinit. Suposo que per aquest motiu ens vam perdre, sense ni comentar-ho en veu alta, els dos primers concerts del segon dia de la primera edició del Festival FEM -ahir en parlàvem del primer.

Vam arribar a Arenys i sentíem de lluny els Inspira. Ja havíem perdut l’oportunitat d’escoltar el pop d’Anicent Lavodrama que ben aviat publicaran un disc gràcies al micromecenatge. No vam entrar a Inspira perquè els coneixem de sobres. El projecte musical liderat pel gros Jordi Lanuza és un dels teòrics “segons” de la nova onada de pop català. Amb “Cova Placenta” van passar quasi desapercebuts, però amb “Escapistes” han rodat per tot arreu, guanyant públic i obtenint cert reconeixement. De lluny sonaven bé, lineals i com sempre, humils.

Vam sentir els primers acords de Raydibaum a fora, i vam entrar perquè la seva és una proposta que sorprèn per la maduresa del projecte i l’execució en el directe. Són una de les altres bandes que no tenen el públic i el reconeixement que es mereixen, sobretot, perquè el seu és un pop lluminós, de fàcil digestió i que parla -amb veu pròpia- sobre els sentiments diaris lligats a l’amor i a la soledat. Compte! porten treballant des del 2000, van virar cap el català amb “Manual de gènere catastròfic” i fa poc han publicat “Per fi potser demà”…no són pas novells.

(Abans de seguir, petit parèntesi per destacar el teclista Guillem Caballero. El músic va ser capaç de fer, seguits, els tres darrers concerts del FEM. Execució precisa i situant-se en un segon pla però esdevenint necessari amb les tecles i segones veus. Simplement, brillant, admirable, i fins i tot, envejable…ningú s’ho va passar millor que ell!)

Una cervesa ràpida que em va permetre agafar perspectiva per adonar-me’n que estàvem vivint el moment de màxima expectació del festival. Sens dubte, Joan Colomo va ser la única proposta que va captar l’atenció de tot el gruix de públic (aquest segon dia, amb més gent). El perquè? Senzillament, la seva és una proposta de divertimento ben entès, capaç d’una crítica social lúcida i poc pamfletària, de mostrar un nihilisme artístico-vital autèntic i fabricant de cançons d’amor pels anti-Disney. Dalt l’escenari les seves cançons són dosis de somriure. Els canvis rítmics i la recerca de molts registres musicals es sumen a una veu curiosa, agradable. A Colomo li sobre la capacitat per captar l’atenció del públic, sembla que faci un concert mentre fa un monòleg o a l’inrevés. L’hiperactiu, singular i contemporani compositor ja ha publicat “Contra todo pronòstico”, els dos volums de “Producto Interior Bruto” i en directe és un juganer amb molta traça. Un plaer musical tenir-lo per aquestes terres i un encert programar-lo.

Després de Colomo costa tocar. Deixa el llistó -el cel en aquest cas- ben alt. I és per això que segurament als Amics del Bosc els va costar arrencar. Malgrat això, i reconeixent la debilitat d’un servidor per aquesta proposta, van demostrar dues coses. La primera, i ho fan de forma contundent, és que es pot fer rock en català sense cap complexe. La segona, ras i curt: els solos de guitarra i l’actitud silvestre són necessaris en la música popular de qualsevol país. Amb el directe de “Fluctucacions de l’Apòstol/Flam” s’hi intueix una evolució notòria per endavant. Rock, rock’n’roll, blues, psicodèlia i lletres d’una poètica minimalista, suggeridora. A seguir fent camí pel marge on es troben amb l’única esmena per la falta de connexió directa amb el públic.

Els Amics del Bosc | Foto: Fede Nieto.

I mentre Guillem Caballero es quedava dalt l’escenari i començava a tocar les tecles, els components dels grans Surfing Sirles anaven pujant i agafant els instruments, un a un, fins a construir una primera instrumental com a presentació. La banda de rock garatgero i lírica subterrània és, després del seu segon disc “Romaní, Semen i Sang”, una addició pels amants del so distorsionat, de la mesura desmesurada, de l’experiment amb el caos sonor. Amb un Martí Sales entregat a la causa, els germans Caballero com a fidels escuders i Xavi Gracia als tambors -per cert, aquest pujava a l’escenari per segon cop, havent tocat el contrabaix amb Joan Colomo- van oferir un directe sublim, incendiari, ideal per una setmana de convulsions en el món artístic i cultural (que aquest cop tampoc no es va salvar d’algun comentari gens innocent). Són els hereus directes de Budellam però amb la capacitat per colar-se en festivals i propostes que miren cap al pop ben educat. Llarga vida al desig de trencar totes les coses i l’actitud políticament incorrecta!

Semblava que el concert, i per tant, el festival havia acabat, però Oriol Caballero i Xavi Gracia no van deixar l’escenari i van començar a tocar junts. S’hi van afegir, l’incansable Guillem Caballero,  Martí Sales i més tard Eric Fuentes (havia tocat la nit abans). Després d’un intent quasi assolit de Jam, ara si, s’acabava la primer edició del Festival FEM.

Cal destacar que aquest FEM s’ha gestat gràcies al treball voluntari de molta gent, capaç d’encomanar la il·lusió a tots els grups que van oferir bons directes. Cap gran patrocinador ni cap subvenció. Rere la seva programació hi ha bona oïda, va ser equilibrada i amb capacitat per mostrar els vorals del que es cou al país. Només dues esmenes, els 3 euros per cervesa semblen excessius així com el preu de l’entrada d’un sol dia (això segon més excusable per la quantitat de grups). Aquests i altres petits detalls, com la moneda Europe, segurament seran motiu de reflexió per la organització.

Bon inici el d’aquest festival…Feu-ne més, que hi serem!

Llegiu el blog de Joan Gener, aquí.

Twitter: @En_Joan

 

 

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Bona crítica! Gairebé d’acord amb tot…només dues coses:

    3 euros per cervesa crec que és un preu prou assequible! A la majoria de festivals et demanen 5 euros per la mida petita.
    I d’altra banda, l’entrada d’un sol dia anticipada valia 12 euros (per 8 hores de música i 6/7 grups) crec que és un mooolt bon preu tenint en compte que molts concerts et costen entre 12/14 mínim per un sol grup. De totes maneres, si no la compraves anticipada 17 euros a taquilla em segueix semblant un preu molt ajustat ja!

    Gràcies a la gent que ha dedicat hores, amor, passió i molta voluntat per tirar això endavant sense el recolzament de ningú ni res! Endavant la gent amb empenta!