Festival Embarrat o una crònica lenta

3.06.2017

La quarta edició del festival de creació contemporània celebrat a la ciutat de Tàrrega proposa una reflexió sobre el ritme de les nostres vides a través de 32 propostes artístiques de creadors d’arreu del món. As slow as possible com a punt de partida. Una crònica lenta.

Un embarrat (paraula aguda, no plana, no apostrofada) és un sistema mecànic de transmissió proveït de politges i corretges que fa funcionar diverses màquines a través de només un sol motor central. La fàbrica modernista Trepat de Tàrrega, convertida en museu de la mecanització agrària, manté encara avui de manera intacta aquests artefactes bandera de l’esplendor industrial del segle XX. L’any 2014, Natàlia Lloreta i Jesús Vilamajó van rescatar amb enginy i originalitat aquest nom per batejar un nou festival de creació contemporània centrant en la generació de diàlegs entre el passat i la contemporaneïtat a través del llenguatge de les arts i el pensament. Des de llavors, més d’un centenar d’artistes catalans, espanyols i internacionals han desplegat la seva creativitat a les naus d’una fàbrica que viu en un pont constant entre el passat i el futur on l’ara i aquí es viu pràcticament com una anècdota que s’esmuny.

Concebo el festival Embarrat com una necessitat donada la radicalitat dels seus plantejaments: obrir la mirada a diverses formes de concebre la societat contemporània per desenvolupar la pluralitat discursiva i el sentit crític. Tot succeeix, a més, en un entorn de la perifèria geogràfica i cultural amb una marcada política d’accessibitat que s’explicita en la línia editorial del catàleg: “A l’Embarrat no volem fer res per satisfer exclusivament el sector de l’art contemporani. Volem que totes les persones hi tinguin cabuda i puguin gaudir de la seva programació”. Afegeixo: res pel sector, tot per tothom.

A voltes visc amb l’angoixa de visualitzar l’aïllament i la insalvable grupalització social en funció de les nostres escales socials, educacionals, econòmiques o culturals. A voltes albiro una tempesta perfecta que ens acosta a la descohesió i el fracàs social. A voltes concebo determinades iniciatives culturals i artístiques com a guerrilles de contesta a l’esdevenir políticament hostil.

El festival Embarrat també és un espai de trobada generacional. La infraestructura del Cal Trepat genera connexions inèdites: la fàbrica va ocupar a centenars de persones durant dècades que avui, ja a la seva vuitantena i amb l’excusa de revisitar, gaudeixen també d’un aparador de preguntes en forma de festival de creació contemporània. El Petit Embarrat, els tallers de creació adreçats a nens i nenes, tanquen el cercle dels acostament.

El festival Embarrat li costa un euro i vint cèntims a cada ciutadà de Tàrrega. Una inversió (qui pogués pagar més impostos destinats al que ens cal de debò) des de l’òptica local, un acte d’empatia i obertura vers els visitants.

En aquesta edició de 2017 el festival incorpora el perfil oxigenant de la comissària convidada, Alexandra Laudo (Heroínas de la cultura), amb la voluntat d’enriquir punts de vista de la curadoria. La temàtica proposada, una reflexió sobre la lentitud i la desacceleració enfront la immediatesa en les nostres vides en acosta a una reivindicació antiproductivista, quasi anticapitalista. Gaudint dels projectes exhibits se m’apareix (borrós, oníric) Paul Lafargue amb el seu Dret a la Peresa en mà recitant-me l’última frase del seu tractat: “Oh, Peresa, mare de les arts i de les nobles virtuts, sigues el bàlsam de les angoixes humanes!”.

Alexandra Laudo explica que l’any 1987, el compositor musical John Cage va compondre una peça titulada ASLSP que encriptava el que en català podríem traduir com tan a poc a poc a com sigui possible. Cage va concebre-la per a què fos interpretada amb un tempo imprecisament lent. Tanta indefinició com possibilitats (habilitat tècnica, instrument, etc.). Aquesta declaració d’intencions ha estat una simbòlica graella de sortida per als artistes participants a l’Embarrat 2017 que ha plantejat múltiples formes alternatives d’entendre el temps. Laudo escriu “El temps finit i comparativament limitat de l’home contrasta amb la vasta temporalitat del cosmos i d’altres elements naturals”.

Passejo i observo. Destaco la proposta Longest-lasting Translation d’Anna Irina Russell (Barcelona / Arenys de Mar), que apunta a la mecanització dels processos de traducció. Google rep 47.000 consultes cada segon i el seu traductor el línia arrasa en detriment del rigor i la riquesa lingüística. En rebel·lió, l’artista ens proposa un sistema de traducció revolucionari: traduirà els textos que nosaltres li sol·licitem en màquines d’escriure un cop hagi après la llengua demandada, ja sigui l’anglès, el birmà, el gujarati o el xosa. No importa la durada del procés, que podria ser eterna.

Passejo i observo. One hour drawings de Bel Fullana (Mallorca) és una exposició de 24 (grotescos) dibuixos a carbó. Dibuixats en tan sols una hora, és el mètode que s’ha autoimposat per posar a prova la seva capacitat de síntesi. Cal optimitzar el temps, ens serà recompensat.

Passejo i observo. Christina Schultz (Munich) exposa el Manifiesto del No Hacer com a resposta a l’exaltació del treball i l’autoexplotació:

La realidad laboral es un agujero negro.

Hay que dejar de trabajar.

Hay que dejar de trabajar.

Hay que trabajar el dejar.

Passejo i observo. Fermín Díez de Ulzurrun (Pamplona) comercialitza un kit anomenat Czech Hedgehog, un dispositiu de defensa que s’utilitzava durant la Segona Guerra Mundial fet de perfils d’acer en creu per aturar vehicles de tot tipus. Una metàfora conceptual de resistència i també una perversa i simpàtica arma de boicot físic. Compraré el kit tan bon punt en tingui l’oportunitat. En faré ús.

Passejo i observo. Laura Llaneli (Granada) interpreta la peça de piano Gnossienne número 1 d’Erik Satie alternant la durada de les figures musicals originals. La nova peça (nova? drets? SGAE?) és interpretada mantenint cada nota fins que el seu so s’extingeix definitivament per passar a executar la nota següent. Amb les mateixes notes executades però amb variacions de temps, es prolonga la peça dels tres minuts originals a les tres hores modificades. Deixo la instal·lació sonora i avanço passats tres minuts.

Descanso i descobreixo, a tall d’entremès, les propostes musicals d’Adriano Galante (Seward, dins la micro-programació Aterratge Konvent), Sky Gaze (hip hop, house, tecno), el live act de Nølah (electrónica) o la sessió les mollerussencs d’Ultrascene (new wave, post-punk, ambient).

Passejo i observo. La performance de Minja Gu (Janghang) documenta audiovisualment la seva participació en una marató on decideix desafiar l’esperit de superació a través de la lentitud política: s’esforça en sofrir el mínim impacte físic a través del caminar silenciós. Si aquestes setmanes hem vist com la ciència i la publicitat intenten desafiar el registre de Dennis Kimmetto (rècordman vigent de la distància) de dues hores, dos minuts i cinquanta-set segons, Minja Gu va fer-hi la seva petita aportació amb la realització de la distància maratoniana amb divuit hores. Run, Forrest, run !.

Passejo i observo. Olivia Vivanco (Ciutat de Mèxic) és l’autora de Los Días, un audiovisual on hi apareixen persones que esperen. Dretes, sense fer res. Són gravacions d’alguns dels 6.000 haitians que han quedat atrapats a la ciutat mexicana de Tijuana a la recerca d’asil als EUA. Esperar com a forma de vida; la vida en trànsit com a quotidianitat.

Acabo. La instal·lació HEXX del targarí David Giribet (glocal, glocal, glocal) es pregunta si somien els rellotges en el temps (¿sueñan los androides con ovejas eléctricas?). 14 hexàgons gegants disposats en paral·lel generen una profunditat que ens abraça a la immersió visual i sonora. Quin és el ritme del temps? Descansa el temps? Hi és sempre el temps? En què somien els rellotges? David Giribet ha ideat, finançat, construït i programat la instal·lació. Un meravellós Do it yourself de grans dimensions. El veurem als festivals més importants de l’àmbit multimèdia, tecnològic i digital. Temps al temps.