Festival Cara B: trap a dojo i bacallà venós

20.02.2017

Amb una lectura ràpida del cartell del festival se’n deduïa una ànima desdoblada. El Festival Cara B, celebrat aquest cap de setmana a la Fabra i Coats, ha passat els dos dies —divendres i dissabte— amb la mà esquerra allunyada del palmell dret. És la separació que hi ha, per exemple, entre Bad Gyal i Koskoshca. La base ideològica ha estat reunir artistes independents i underground nascuts a la xarxa o propulsats per ella. Condició compartida i admesa col·lectivament en escales variables. Ara bé, a partir d’aquí i centrant-nos exclusivament en el tronc musical, la fotografia del festival ha quedat partida. Una imatge volgudament grupal però dividida en dues làmines.

Joe Crepusculo | Foto: Festival Cara B

De fet, el desdoblament es va arribar a percebre, fins i tot, en una mateixa jornada. “Mira tota aquesta gent que tenim aquí al davant. El següent grup farà el ridícul”, opinava contundent un dels assistents a la primera tongada del festival. Ho comentava durant el descans que va sobrar entre els concerts d’Agorazein —trap: rap endolcit amb soul i retro— i 7 notas 7 colores —hip hop assaonat—. La gent referenciada era el públic joveníssim que acabava d’escoltar la flegma taquicàrdica, distorsionada i torrencial de C. Tangana i companyia (Sticky M.A., Jerv. Agz. i Fabianni). Diríem que els seguidors que va congregar Agorazein eren la novíssima generació. La que paeix les hores a Youtube. Adolescents i preadolescents que, quan giren el cap per mirar enrere i remenar entre els antecedents musicals, fan un flashback de no gaire més de cinc anys. El que els va oferir Agorazein, els grans beneficiats de la nit de divendres, va ser una irrupció infatigable de versos plens d’angoixa púber: amors recelosos i fugissers i un futur impredictible per ruïnós. El desordre emocional (“la paranoia follando conmigo”) i l’explotació de l’egolatria. De fet, Agorazein promou això últim: actuacions messiàniques. El capità del vaixell, C. Tangana, dialogava amb Sticky M.A. i Fabianni a primeríssima línia de l’escenari avivant un clima intens que no va perdre gas durant gairebé una hora. Ho van aconseguir escopint lletres deutores del que en un inici —l’embrió del trap— van ser els planys i neguits de la classe popular nord-americana, la més colpejada per la crisi econòmica, però que a Sant Andreu eren ovacionades per una parròquia que vesteix una indumentària esportiva caríssima.

Una parròquia que pràcticament va obviar 7 notas 7 colores. La notable variació del perfil del públic ho certificava. Sigui per desconeixement o desaire a tot allò que duu el segell de clàssic, el fet és que aquest canvi era l’indici que els integrants del cosmos youtuber han assentat les bases del seu planeta a la velocitat de la llum i que ho han fet en una pantalla que els situa als afores de la realitat terrenal. Aquella realitat on encara passegen els precursors. ¿Els deuen molt Bad Gyal, figura prominent d’un anòmal però fascinant trap xerrat en català (Indapanden n’és l’exemple més clar), o Bejo als autors del genètic Hecho, es simple? Només cal subratllar que la intervenció dels de Mucho Muchacho va ser una impecable lliçó de hip hop amb paradigmes del gènere com Buah! i Dejándonos caer.

El dissabte va ser el torn de l’altra cara musical del festival. La cara més pop, és a dir, la més abastable. Els artistes del primer dia requerien certa tolerància auditiva, que no és res desfavorable. La segona jornada, doncs, va convocar grups i solistes de perfil diagonal i festiu. Las Rosas, de Brooklyn, van escalfar el vespre amb un rock rubinós i espavilat. Dotats d’un so de guitarres paral·lel al que esbandien els The Kinks de Face to face o els primers BB Brunes. També va ajudar-los una actitud nítida i seductora que no va deixar-los desencaixats dins de la programació. No eren el grup de major crida però com a entremès van saber arreplegar i retenir un públic a l’espera de les grans peces del trencaclosques. Kokoshca, va ser la primera a ajustar-se a l’escenari. Els navarresos van separar el concert en dues parts: un primer tram fugaç amb les composicions cantades per la veu dolguda d’Amaia Tirapu, i una segona part, llarga i categòrica, amb les cançons entonades per Iñaki López. Kokoshca contenen un rock més aspre i tenaç que, per exemple, el precedent de Las Rosas. Un estil que combinen amb píndoles d’electrònica que els fa recordar els grups nord-americans dels anys noranta. De fet, el que fan López, Tirapu i la resta de la formació és una combinació de subgèneres adjacents —garage, punk, urbana; pinzellades de flamenc, inclús—perfectament integrats en un únic producte. Els autors d’Algo real, el seu darrer treball, van brillar especialment amb Yo nací, himne polític grandiós i versió de The Make-Up, Corazón caliente i La fuerza, el seu hit indiscutible. Aquesta heterogeneïtat de Kokoshca no va transcendir —ni va caldre— a la sessió de Joe Crepúsculo, encara precedit per Nueva Vulcano, pop i esperitualitat de traç gruixut i honestament mercantil.

Agorazein | Foto: Festival Cara B

La nit la cordava el de Sant Joan Despí amb una maquinació que li va resultar altament victoriosa. El pla de Crepus no va passar per presentar íntegrament el seu últim disc, el formidable Disco Duro, sinó que el comés era esgotar físicament el públic oferint bacallà a dojo. Bakalao suau escollit amb mestria d’allà on calgués. Són gairebé deu anys d’una trajectòria genuïna, fresca i hedonista. Hi havia, doncs, prou material per engreixar el sarau. Les primeres proves d’efusió les va fer aparèixer amb Nuevo amanecer, Te voy a pinchar i Corazón de colmillo, els temes que obren els seus tres últims treballs. Era una evident demostració de la festivitat que ell serveix, la que descansa en sintetitzadors potentíssims. Ja tenia el públic a la butxaca. Ben amassat en un sol bloc que no aturava el ball. La festa creixia progressivament en escalfor i frenesí. Però en el moment on semblava que arribaria el primer punt àlgid de la nit, Música para adultos, un dels seus últims tresors, va sonar poc emprovada. Una llàstima, la veritat. El cos a cos amb Aaron Tux, el seu únic músic, va resoldre aquesta decepció mínima recuperant dos clàssics: Baraja de cuchillos i Tus cosas buenas. La traca final va ser de medalla d’or. Seria difícil dir quin dels tres últims bombons (Suena brillante, La verdad i Mi fábrica de baile) va ser mastegat amb menys delit perquè tots eren ballats intensament per una sala pleníssima i lliurada als peus de Joël Iriarte. De fet, el cineasta Nacho Vigalondo va acabar de ballarí a dalt de l’escenari. Crepus va tancar amb Maricas, versió de Los Punsetes i cloenda immillorable a un directe bestial.