Fernando Vijande reviu a la Fundació Suñol

15.12.2016

Un dels objectius principals de la Fundació Suñol és treballar entorn a les obres que formen part de la Col·lecció Josep Suñol, amb exposicions que sorgeixen de la relectura dels fons propis i l’elaboració de nous discursos que permeten oferir-ne relats actualitzats. Aquesta és la línia que han seguit durant els últims anys i la que mantenen per aquest 2017: “Continuem treballant amb el fons de la nostra col·lecció”, ha matisat el director de l’entitat, Sergi Aguilar, durant la presentació de la programació.

FERNANDO VIJANDE i 51 ARTISTES Entrada a la Galeria Fernando Vijande, Madrid, 1981. Plataforma dissenyada per José Luis Alexanco

FERNANDO VIJANDE i 51 ARTISTES
Entrada a la Galeria Fernando Vijande, Madrid, 1981. Plataforma dissenyada per José Luis Alexanco

Oriol Vilapuig i Antoni Miralda obren la programació del 2017

Les exposicions que estan previstes per a l’any 2017 tenen com a protagonistes els artistes Fernando Vijande, Antoni Miralda, Oriol Vilapuig, la revista Ajoblanco i artistes escultòrics, com Jordi Mitjà, Marc Larré i Mònica Planes. La nit sexual d’Oriol Vilapuig donarà el tret de sortida a l’any el 23 de març: inspirada en el títol del llibre homònim de Pascal Quignard, Vilapuig ens ofereix una mostra de trenta obres que, d’una banda, aborda les formes de resistència i supervivència que incideixen sobre certs sentiments de pèrdua i por i, de l’altra, proposa un recorregut al voltant dels treballs de l’erotisme entès com una forma de desbordament entre una voluptuositat extrema, el pudor i l’espant. D’aquesta exposició Xavier de Luca, adjunt de direcció, ha volgut destacar com l’artista “és capaç de fer servir el llenguatge i com el vincula a la capacitat de construir imaginaris”.

Durant el mes de maig, Antoni Miralda serà el protagonista del cicle “Camins encontrats”, dissenyat per Enric Franch, un projecte en el qual es pretén reflexionar entorn a la pràctica de l’art a través de les obres, que “fan de catalitzadores per a una experiència perceptiva, comprensiva i receptiva que involucra el conjunt de treballs, l’artista, la peça concreta i la col·lecció mateixa”. Fest für Leda (1977) i Quaranta-cinc cossos (2003-2007) d’Antoni Miralda dialogaran i es confrontaran en el cicle per reproduir els contextos en què va ser creada l’obra: “Es tracta que l’espectador no es quedi només amb l’obra, sinó que li serveixi de punt de partida perquè pugui entendre’n el context des del punt de vista econòmic, social i cultural”, apunta De Luca. Les dues obres estan complementades amb materials audiovisuals, com entrevistes, testimonis, que serveixin per fer més comprensible les obres i inscriure-les en el seu context.

L’escultura i ‘Ajoblanco’, apostes del Nivell Zero

L’escultura serà una de les protagonistes del Nivell Zero de la Fundació Suñol amb tres monografies de Jordi Mitjà, Marc Larré i Mònica Planes, aquesta última en col·laboració amb la Fundació Han Nefkens i el Màster en Producció i Creació Artística de la Universitat de Barcelona. “Són artistes que ja tenen una trajectòria consolidada”, ha subratllat Patrícia Marqués, coordinadora d’exposicions i projectes educatius. La programació continuarà amb una exposició dedicada a la revista Ajoblanco, en què es fa una relectura des del present dels temes dissidents, lúdics i llibertaris que va tractar fa 40 anys.

A Acte 36. L’escultura no és important, Jordi Mitjà presenta un treball realitzat amb ferro, que fa referència a l’ofici de ferrer del seu pare i avi. “L’escultura no és important, sinó la reivindicació de l’artesania”, assegura Marqués en relació amb el títol desmitificador de la seva exposició. Mitjà treballa les possibilitats plàstiques i simbòliques de l’objecte trobat: “L’obra de Jordi Mitjà planteja l’apropiació de diferents contextos que l’artista porta al seu terreny a partir d’una alta complicitat emocional amb els referents i punts de partida que escull”.

A Acte 37, Marc Larré treballa la contaminació de camps semàntics entre fotografia i escultura, és a dir, treballa la fotografia com si fos escultura i l’escultura com si fos fotografia: “Si el concepte que associem a la fotografia és la noció de temps, això ho aplica a l’escultura”, aclareix Patrícia Marqués. Larré, en aquesta exposició, va més enllà d’entendre la fotografia com a document de representació per destacar-ne el caràcter irònic, objectual o espacial, i aplica els conceptes que són propis d’un llenguatge a l’altre.

A Acte 38, Mònica Planes, que ha estat guardonada amb la beca Han Nefkens – Postgraduats UB al 2016, “parteix d’una vivència personal dels espais i investiga una forma de relació amb l’espai quotidià alliberada i depurada de les estructures predeterminades que condicionen la manera d’habitar-lo”. El seu treball és una apropiació de l’entorn a partir del joc amb el paisatge i d’una percepció particular dels elements que el conformen i que cristal·litza en el procés de moblar el que l’artista anomena “l’espai del no-res”, un espai subjectiu que Planes contraposa al quotidià.

Finalment, l’exposició sobre Ajoblanco vol servir per celebrar els 40 anys de la publicació, si bé també hi ha una intenció de relectura dels moments històrics d’aquell moment, ja que el 1977 va ser clau per al procés de transformació cultural i política d’Espanya: “Barcelona va tenir un protagonisme radical i llibertari que no sempre s’ha visibilitzat. No obstant això, aquelles vagues, accions i convulsions socials van canviar per sempre la mentalitat i la vida quotidiana de milers de ciutadans”. Després de 40 anys, la Fundació Suñol ens proposa de rellegir les publicacions del moment a través d’una exposició que comptarà també amb unes sessions de debat.

La Suñol reivindica el galerista Fernando Vijande

Una de les peces centrals de la programació del 2017 serà l’exposició dedicada a Fernando Vijande, marxant i galerista català instal·lat als anys setanta i vuitanta a Madrid. Encara no té un títol definit però el que sí que té clar Aguilar és que no l’entén com un homenatge, terme que volen evitar: “Volem parlar de la figura de Fernando Vijande”, ha remarcat el director de la Fundació, que ha volgut destacar l’amistat entre el galerista i el col·leccionista Josep Suñol, fet que “va fer sorgir una de les relacions entre el col·leccionisme i galerisme més interessants a Espanya”.

Fernando Vijande va ser un dels galeristes d’art més importants de la dècada dels setanta i vuitanta. Tal com explica El País en un article d’hemeroteca del 1986, “Fernando Vijande, impulsor del arte moderno en España, falleció en Madrid”, va obrir la seva primera galeria, la Galeria Vandrés, durant la dècada del 1970 juntament amb Gloria Kirby, i ho va fer amb l’exposició “Eros i l’art actual a Espanya”, que va ser denunciada de manera anònima a la policia franquista, que va censurar algunes de les obres que s’hi havien penjat. “En lloc d’espaiar les més de 100 obres que seguien penjades, Vijande va decidir deixar l’espai buit i posar-hi un cartell on deia: ‘Aquest quadre ha estat retirat per ordre de l’autoritat governativa’. La policia hi va tornar l’endemà i va retirar sis quadres més, i va seguir fent-ho durant els dies següents. Finalment, Vijande va ser processat per atemptar a la moral, i la seva galeria, clausurada”, explicava José María Martí Font.

Atesa la rellevància en el món de l’art de la trajectòria de Vijande l’exposició, que s’inaugurarà a final de setembre del 2017 i s’allargarà fins al març del 2018, ocuparà totes les sales de què disposa la fundació, fins i tot el Nivell Zero: “És la primera vegada que fem servir totes les sales de l’entitat per a una sola exposició”, destaca Aguilar. En aquest recorregut transversal sobre la seva figura hi participaran un total de 51 artistes de l’entorn de Vijande, als quals va donar suport i va visibilitzar l’obra de tots els que van exposar des dels principis dels setanta fins al 1986, any de la seva mort, a la Galeria Vijande. “S’hi retratarà el clima de la Barcelona i el Madrid dels vuitanta”, apunta el director de la fundació.

L’exposició dedicada a Fernando Vijande pretén no només ser una recopilació d’obres, sinó també ampliar la seva biografia amb documents, com materials de premsa, entrevistes, testimonis, etc. Les obres es penjaran de manera que l’espectador ho pugui llegir com un conjunt, com si fos una novel·la ben narrada, tal com ha descrit Aguilar. “Servirà per enriquir la visió i per reproduir un moment concret de la història per entendre les claus de l’art contemporani”, ha conclòs De Luca.