Fer visible l’invisible: les empremtes de l’arquitectura forense

16.06.2017

Fa uns mesos, Eyal Weizman (Haifa, 1970), director de l’agència d’investigació Forensic Architecture vistava Barcelona per inaugurar l’exposició homònima al MACBA. Dimecres passat (14 de juny) tornà a la ciutat per a participar a “Estètica investigativa, esdeveniment i empremta“, un seminari paral·lel i complementari a l’exposició. Aquesta vegada Weizman  no vingué sol sinó que l’acompanyaren alguns membres del col·lectiu: Susan Schuppli,  Hannah Meszaros  Martin i Matthew Fuller, tots ells procedents de la Universitat de Londres.

Eyal Weizman | © MACBA

Tots ells van reflexionar al voltant de la funció de l’arquitectura forense, una nova disciplina dedicada a la reconstrucció de fets més enllà de les versions oficials a partir d’arxius i proves. Segons Weizman, el propòsit del col·lectiu és capgirar la mirada forense, fins ara monopolitzada pel relat oficial i recuperar el sentit etimològic de l’adjectiu “forense”, que en l’original llatí té a veure amb l’estètica i l’art de fer parlar les coses. I certament, al seminari del passat dimecres els membres del col·lectiu Forensic Architecture van recuperar i reivindicar el sentit original de la seva disciplina posant en evidència la rellevància de l’art en la investigació.

Durant el seminari, diversos experts van abordar les metodologies dutes a terme pel grup d’estudi posant en evidència la rellevància de l’estètica d’investigació. En paraules de Ferran Barenblit, director del MACBA, l’arquitectura forense és una necessitat en un moment en què “la veritat és un camp de batalla”. Com fer front al territori fronterer i fonedís de la veritat, o més ben dit de la postveritat, on tot és vàlid?

El seminari “Estètica investigativa, esdeveniment i empremta” donà veu a diversos enfocaments, metodologies i disciplines dins de la mateixa arquitectura forense.  El seminari girà al voltant de tres conceptes clau per aquesta nova disciplina: el testimoni material, l’ecocidi i la possiblitat d’una estètica d’investigació. Diverses maneres d’afrontar la veritat i de fer visible l’invisible.

La primera en prendre la paraula fou Susan Schuppli, que va parlar de la necessitat dels testimonis materials que són els testimonis no humans, les proves que romanen amb el pas del temps i que moltes vegades s’ignoren o fins i tot s’esborren. Segons Schuppli aquests testimonis “exposen l’evidència de l’evidència” i són agents dobles, ja que contenen les proves directes dels esdeveniments i dels discursos que les han esborrat. Durant el seminari, l’experta en testimonis materials va presentar diversos exemples de projectes de les seves pròpies investigacions. Exemples de testimonis materials que han estat manipulats per les institucions: les fal·làcies al voltant de l’impacte de Fukushima o la tergiversació d’alguns testimonis inuits en un documental sobre el canvi climàtic. Moltes vegades, encara que hi hagi proves i testimonis que evidencïen certs fets, sense l’aval de la veritat oficial, no són legitimats. Schuppli, citant a la filòsofa del llenguatge Isabelle Stengers, en recorda que la història rau en el material mateix i no en nosaltres: “hauria de ser el material el que fes les preguntes perquè és qui té una història per explicar, que hem d’aprendre a desentranyar”. La història és un procés d’escriptura però també d’esborrament i una de les tasques de l’arquitectura forense és, segons Schuppli, la de resseguir i desenterrar aquestes petjades esborrades de la Història.

Hannah Meszaros Martin agafà el relleu a Schuppli per parlar d’ecocidi. Meszaros, experta en la criminalització de les formes de vida no humanes i la violència legitimada del medi ambient, partí de casos concrets d’esgotament mediambiental, com ara el de l’Amazones brasiler i la polèmica de Monsanto o la fumigació aèria de la regió de Putumayo a Colòmbia. Ens parlà, doncs, de l’esgotament del planeta com una forma de violència i una de les catàstrofes contemporànies. Mostrant-nos diverses imatges de diversos paisatges víctimes de l’ecocidi, Meszaros ens narrà l’evolució de la devastació i l’extinció: què restarà més enllà de la destrucció? quina serà la memòria històrica que sobreviurà del nostre pas per la Terra?

Finalment la vetllada conclogué amb la conversa entre el director del col·lectiu, Eyal Weizman i l’expert en Estudis Culturals. Matthew Fuller.  Weizman i Fuller van reflexionar al voltant de les possibilitats d’una estètica d’investigació així com les seves conseqüències. Una sèrie d’assassinats sense resoldre a Alemanya de joves d’origen turc fou el fil conductor de la conversa entre Weizman i Fuller: què és, realment, la investigació? Com pot convertir-se en una estètica? Amdós coincideixen a definir la investigació com una forma d’organització lligada al poder. Però, es pot seguir parlant d’investigació, en singular, avui en dia?

Més enllà de l’imaginari de la dicotomia entre investigadors policials i investigadors detectivescos sherlockians, afirma Fuller, hi ha moltes altres formes d’investigació, tantes com disciplines, investigadors i projectes. I l’arquitectura forense beu d’aquesta multiplicitat de disciplines. Una “meta-disciplina”, com suggereix Fuller, que busca constantment els límits i els propis límits, qüestionant-se constantment. L’arquitectura forense, des d’una multiplicitat de mirades, reivindica el retorn a la “micro-història” que defensava Carlo Ginzburg, desenterrant els oblits de la història. Weizman ens recorda que  “la desaparició és en si una evidència de la desaparició mateixa”. Qui escriu la història? Què perdura i què desapareix?

Vet aquí l’enregistrament complet del seminari complet que tingué lloc aquest dimecres a l’auditori del MACBA: