Robafaves, el dia després

28.07.2012

La llibreria Robafaves de Mataró | Foto de Pere Virgili

 

Aquesta setmana a Núvol hem dedicat un speaker’s corner a la crisi de la llibreria Robafaves i hem recollit impressions de dues persones que des de la seva talaia personal s’han posicionat clarament davant de la crida de la llibreria: Ramon Bassas i Hèctor Ruiz Domènech. Avui obrim aquest petit fòrum a la crisi del llibre en general, i recollim l’opinió sempre contundent de Biel Barnils, exllibreter, i de l’editor de Meteora, Jordi Fernando, que es riu de tots aquells que, com un servidor, han començat a  cantar abans d’hora les absoltes del llibre de paper.

La llibreria Robafaves de Mataró, una de les llibreries catalanes independents més emblemàtiques de la democràcia, es troba en situació crítica. Els socis de la llibreria han llançat un S.O.S. a través d’un manifest per demanar a la ciutadania un rescat de 250.000€, la quantitat mínima necessària per fer viable aquest projecte empresarial i cultural. Ahir era l’últim dia per formalitzar les donacions. A hores d’ara no sabem si s’han recaptat prou fons per tirar endavant la llibreria, però sigui quin sigui el resultat, és evident que cal repensar el model de negoci i les dimensions de la llibreria.

Més enllà dels errors de gestió que han portat a la situació actual -uns errors reconeguts pels mateixos socis de la llibreria-, Robafaves no ha estat immune a altres elements desestabilitzadors que amenacen altres llibreries de comarques, com ara La Tralla de Vic o La Gralla de Granollers. La cooperativa Abacus s’ha anat estenent per capitals de comarques, oferint llibres a uns preus més assequibles a tots els seus socis. En altres casos, com el de la llibreria El cau ple de lletres de Terrassa, davant l’arribada d’Abacus s’ha optat per traspassar el negoci a una cadena de llibreries. Es dóna la curiosa situació que la nova empresa es va afanyar a canviar la retolació del local per imposar la seva marca, Bertran primer i Casa del Libro després, però la gent de Terrassa quan hi va a comprar un llibre encara diu ‘Vaig al Cau ple de lletres’. És un acte reflex, esclar, perquè l’ànima del Cau i dels seus tres socis ja no hi és. El desmantellament d’aquest teixit de llibreries no és innocu. Cada vegada costa més trobar una taula de novetats pensada des del català i per al públic català. L’allau de supervendes en espanyol, amb tota la fanfàrria mediàtica que els acompanya, domina els espais de més visibilitat a les llibreries.

Està, doncs, en crisi un model de llibreria independent, catalana, d’arrels locals i extensió comarcal, i s’imposa a marxes forçades la gran superfície, l’adotzenament del supermercat saturat de novetats i sense fons. Només a Barcelona resisteixien La Central, Laie, Documenta, la Catalònia o Alibri, però el futur és incert. Les llibreries cada vegada vendran menys perquè al contrari del que molts voldríem creure, al nostre país ‘La cultura sí que es un luxe’, un luxe que molta gent no es vol o no es pot permetre. Avui el negoci del llibre són faves comptades.

N’hem parlat en una altra banda. Som a la Resclosa. L’entrada de l’ebook és lenta i ara mateix llastada per l’increment de l’IVA. Quan finalment s’imposi l’emancipació digital del llibre, però, la majoria de llibreries que avui coneixem hauran tancat o s’hauran reinventat en empreses de serveis culturals. Tal com està el pati, no serà el llibre digital qui desencadenarà el desmantellament d’un model de llibreria, sinó més aviat al revés. La destrucció dels punts de venda farà que la gent s’espavili a trobar els llibres per Internet, primer en paper, i després gradualment en format electrònic. Els editors digitals hem de fer tots els esforços perquè aquesta transició inevitable no ens obligui a passar un desert cultural, que no perdem bous i esquelles en aquesta llarga travessia d’un model a un altre.

@puigtobella