Moby Dick, un viatge al ventre de la balena

El passat 14 de gener el Teatre Lliure va reestrenar Moby Dick, un viatge pel teatre, el muntatge amb dramatúrgia de Marc Artigau i direcció de Juan Carlos Martel Bayod que va rebre el Premi Butaca 2014 a l’Espectacle per a Públic Familiar. Els integrants de la renovada Kompanyia Lliure fan tots els papers de l’auca en un muntatge mòbil, itinerant i molt dinàmic. Ideal per a tota la família.

La idea de partida de l’espectacle és molt encertada, perquè així els espectadors més petits aprenen que al teatre hi treballen moltes altres persones, a part dels actors i les actrius: acomodadors, tècnics, regidors… I fins i tot hi ha una directora! És força significatiu que la primera directora de la història del Teatre Lliure sigui Andrea Ros, que aquí substitueix a Lluís Pasqual (a la ficció i durant una hora, no fos cas). Dos simpàtics i diligents acomodadors (amb el polo vermell marca de la casa) ens reben i ens fan deixar abrics i bosses en un penjarobes al vestíbul del teatre, i el regidor ens comunica una tràgica notícia: els actors de la Companyia Melville no han pogut venir, per tant es cancel·la la representació. Vaig assistir a una funció escolar, amb un grup de nens d’uns sis anys, i s’ha de dir que la seva decepció va ser autèntica. Els espectadors més petits són els crítics més despietats, ja ho sabem, i després de veure amb ells Moby Dick, un viatge pel teatre, puc assegurar que en van sortir encantats.

Degut al contratemps que fa que la funció no pugui tenir lloc, són els treballadors del Lliure (els vuit membres de la Kompanyia jove) els que decideixen repartir-se els papers de la història i representar-la davant dels nens. Comença així un espectacle itinerant, que aprofita espais com el vestíbul, l’antiga llibreria de La Central del Lliure (recorden, aquella època en què els teatres tenien llibreria?), les escales, els camerinos o els passadissos de darrere de la Sala Fabià Puigserver. El responsable de la imatge i l’escenografia de Moby Dick és Frederic Amat, artista amic de la casa, que resol en dues dimensions i amb eficàcia els diferents escenaris per on transcorre la història.

És difícil (i, certament innecessari) destacar algun dels membres de la Kompanyia Lliure en aquest muntatge, ja que tots fan els seus papers amb entusiasme i molt encert. Júlia Truyol és un Ismael valent i decidit, Quim Àvila un indi Queequeg elegant i graciós i Joan Solé un capellà que es posa els nens a la butxaca amb el seu monòleg. Joan Amargós i Raquel Ferri protagonitzen una gran escena bilingüe, amb rap (que no lluç) inclòs, Clàudia Benito és un mariner entusiasta i Eduardo Lloveras un Capità Ahab imponent. Un altre dels encerts del muntatge és la seva interacció amb el públic, ja sigui amb preguntes directes o havent de realitzar petites accions, i també és un gran idea que els espectadors surtin de l’espectacle amb un mapa (amb il·lustracions de Frederic Amat) i no amb un programa de mà a l’ús que, segurament, tan bon punt arribessin a casa acabaria a la brossa.

Com a únic però del muntatge he d’esmentar el seu final, i no per on i de quina manera té lloc, sinó per la importància que prenen les projeccions en un moment tan vital com aquest. Hem vist un espectacle fet amb inventiva i pocs mitjans (les resolutives escenografies planes d’Amat) i relegar l’aparició de la gran balena blanca al format videogràfic és realment una pena quan, i ara estic imaginant, si aparagués un gran inflable a la Sala Fabià Puigserver de ben segur els espectadors (petits i grans) es quedarien bocabadats. Així com al imatge de l’espectacle –una bossa de plàstic convertida en balena– funciona a la perfecció per la seva bellesa i el seu enginy, confiar en el poder de la imatge projectada és no conèixer massa bé els nens d’avui en dia. Acostumats a interactuar amb pantalles tot el dia, amb el que realment flipen de debò és amb tot allò analògic. Del món digital ja n’estan ben tips.