Fadwa Souleimane: “Les paraules maten… però també salven”

17.07.2017

Un any més Caldes d’Estrac s’ha omplert de paraules, paraules d’aquí i d’allà, paraules que maten i paraules que salven. En el marc del Festival Poesia i +, fa dies que les paraules ballen nues per la Fundació Palau i Fabre i aquest dijous les paraules de Fadwa Souleimane ens van dur fins a Síria.

Fadwa Souleimane | © Pol Alfageme , Clack

“La veu de la revolució”. És així com aquest dijous la periodista internacional Cristina Rivas ens presentava l’actriu i activista siriana, poetessa des del seu exili a París. L’idíl·lic jardí de la Fundació Palau i Fabre es va convertir en el teló de fons de les reflexions i divagacions de Souleimane i Rivas i del seu joc de paraules, emocions i records.

“Què és per a tu la revolució?”, preguntà Rivas. Dignitat. “I la por?” El primer pas abans de la lluita, respongué Souleimane explicant els seus inicis en l’activisme contra el règim de Bashar al-Assad. “I la ciutat d’Homs?” El cor de Síria i de la revolució, la barreja (“melange“, en francès). “I París?” Exili i escriptura. No calgueren més presentacions: les paraules de Souleimane, tan plenes de vida i de mort, parlaven per si soles.

El diàleg entre Souleimane i Rivas donà pas a la lectura a dues veus (acompanyada per la poetessa catalana Odile Arqué) d’un fragment de Le passage (una peça teatral escrita per la poetessa siriana) seguit d’alguns dels seus poemes. Arqué i Souleimane, amb les seves paraules punyents i esfereïdores, van emprendre el seu passeig (el seu “passage“) per repensar el món.

Fadwa Souleimane i Odile Arqué | © Pol Alfageme , Clack

“Comencem per Síria i repensem el món”, clamava Souleimane. Per canviar el món, hem de començar per l’endins i després repensar l’enfora. Souleimane creu aferrissadament en el poder guaridor de les paraules: traspassen els límits del temps i de l’espai. Les seves paraules foren les ales de la lluita i la revolució siriana, una de les primeres veus dissidents i ara són la veu de l’exili. La veu de la llibertat? O meres ombres? Les seves paraules ens abracen ben fort i se’ns claven com punyelades, deixant-nos sense alè ni respiració: “què els passarà als que no se’n poden anar? Han de morir perquè jo visqui?” “I nosaltres, quina és la nostra tria?”.

Les paraules li han ensenyat a enterrar les imatges que la retina no ha aconseguit esborrar, a enterrar-les per donar-los ales, donar-los una nova vida. “Són bombes que es posen a les teulades / no pas coloms”. Les seves paraules, els seus versos, les seves veus, en català i àrab, s’entrellacen, es trepitgen, s’abracen i es fonen fins a acabar-nos despullant, deixant-nos atònits, sense vels ni cuirasses, orfes davant la vida i la mort. Les paraules maten… però també salven, clamava la poetessa. I les de Souleimane, ens deixen sense alè.