Evocacions del Segle d’Or valencià

2.12.2016

Avui ens traslladem al segle XV, a les portes del Renaixement i de les grans exploracions marítimes, però no anem ni a Florència ni a Flandes ni a la futura Amèrica Llatina, sinó a la València de Bernat Metge, Joanot Martorell, Ausiàs March, Isabel de Villena i altres prodigis literaris del més potent dels territoris de llengua catalana de l’època. Sobretot culturalment. Com han canviat les coses.

bats-164210_960_720

Hauríem de fer servir el passat com a trampolí i no com a sofà, va dir el polític Harold MacMillan, potser sense tenir en compte que allò que fem sovint és saltar sobre el trampolí i deixar-nos caure damunt el sofà. Un dels pretextos que excusaria aquest impuls per ajeure’ns, però, podria ser la lectura, i aprofitant l’avinentesa, la lectura de clàssics del segle quinzè, encara que estigueu (mai més ben dit) a la lluna de València: Curial e Güelfa, Espill, Llir entre cards, Vita Christi… l’únic pecat seria llegir els papers del cas Gurtel. I dic pecat perquè aquest és un article sobre la Bíblia en la literatura catalana.

L’última xerrada del cicle de converses de La Pedrera d’aquesta tardor, organitzat per la Fundació Carulla, ha reunit els filòlegs medievalistes Jaume Torró i Joan Curbet i el filòsof Pere Lluís Font, embolcallats per dues intervencions musicals de la Formació de Música Antiga de l’ESMUC. Moderats pel filòsof, Torró i Curbet ens han introduït en el cosmos valencià, literari i bíblic d’Ausiàs March i Isabel de Villena, en aquest esponerós regne de València a les acaballes de l’Edat Mitjana.

 

Ausiàs March i la reformulació de l’amor cortès

Parlar de March és parlar, sens dubte, d’un dels grans poetes –europeus– de l’època: pel seu coneixement i les seves capacitats com a creador, d’una banda, i per la seva enorme influència literària, de l’altra. El poeta del Llir entre cards era un bon coneixedor de les sagrades escriptures, la qual cosa podem constatar detectant la influència de nombrosos passatges bíblics en les seves obres, des d’Adam i el pecat original fins al Rei David passat per diversos apòstols i pel mateix fill de Déu.

Ausiàs March

Ausiàs March

Tant el Cant Espiritual com el seu prolífic cançoner amorós estan impregnats de referències als evangelis. Llir entre cards i Plena de seny són, probablement, dues de les poesies que millor sintetitzen el sentit i la dimensió bíbliques de l’obra de March; el primer, de caràcter marià, “sosté l’amor en la mística” inspirat en el Càntic dels Càntics, i el segon “sosté l’amor en la raó” de les verges assenyades, tal com s’hi ha referit Torró. El gran valor del poeta valencià, en essència, és la reformulació de l’amor cortès (trobadoresc) des de la caritas. Entre l’amor i la litúrgia, amb la simbologia del cérvol ferit anhelós de sadollar-se que ens remet al baptisme (tot recordant Cerverí de Girona). Segons Torró, la Bíblia és per a March un vehicle d’expressió del jo. Un vehicle que podríem jutjar perfectament indispensable.

 

Isabel de Villena i la meditació afectiva   

El cas d’Isabel de Villena és igualment il·lustratiu pel que fa a la potència cultural valenciana del segle XV. Curbet ha explicat que la seva literatura es troba “al llindar entre les tradicions medievals místiques i les de l’acostament a l’experiència de meditació”, aquesta darrera lligada a alguns referents franciscans o a les meditacions de Bernat de Claravall. La contemplació de Crist com a apunt focal de la pràctica meditativa explica quina és la idea d’Isabel sobre la interpretació del missatge bíblic. Una contemplació, per ser exactes, del Crist corporal, és a dir, des d’un punt de vista que engloba el conjunt de la humanitat.

Isabel de Villena

Isabel de Villena

No podem passar per alt la seva condició aristocràtica al capdavant del monestir de la Santíssima Trinitat de València, sobretot en relació amb la recepció de la seva obra, ja que el gruix lector el constituïen les monges clarisses del monestir. Hi ha qui considera que Isabel té un feminisme de base bíblica, però Curbet ha aclarit que, en tot cas, hauríem de parlar de “protofeminisme”. Més enllà d’això, les cites extretes dels evangelis i també de l’Antic Testament que integren Vita Christi reflecteixen el paper de la paraula bíblica “com a paraula en el temps”, de la mateixa manera que la concebien Eiximenis o Sant Agustí: la paraula com a punt de partida i d’arribada. El Càntic dels Càntics, la Fugida a Egipte, el profeta Jeremies o l’Evangeli de Lluc, entre d’altres, donen substància a un text “de gran bellesa i plasticitat, amb gran intel·ligència bíblica i literària”; una Vita Christi que s’inscriu en la tradició europea de la meditació afectiva mitjançant els lligams entre la sensibilitat física (la importància del gest) i l’experiència del pensament.

 

Un futur sense Bíblia?

Fent un cop d’ull a la resta de converses d’aquest cicle de tardor, la conclusió és clara: l’Edat Mitjana és l’època de consolidació, en primer lloc, del català com a llengua literària, i en segon lloc, de la influència de la sagrada escriptura en els textos dels nostres autors. Partint de l’apocalíptic Catalunya serà cristiana o no serà, avui podríem dir que els territoris de parla catalana i la seva literatura han estat cristians, i que és en aquest vint-i-unè segle quan afronten el seu particular apocalipsi, Verge Santa, que es tradueix en la rellevància i la presència cada vegada més escassa dels escrits evangèlics en la literatura –si més no catalana– dels nostres dies. Ni tan sols Déu pot canviar el passat.