Europa no existeix

30.10.2016

Dijous passat, el D.O. Europa va servir el plat fort de l’edició d’enguany: una conversa sobre l’impacte que la crisi dels refugiats ha suposat per a la identitat europea entre Sami Naïr, politòleg francès especialista en moviments migratoris, i Loretta Napoleoni, economista i periodista experta en el finançament del terrorisme. Amb la sala d’actes del Born CCM plena fins a dalt, Mònica Terribas va conduir la reflexió de dues de les veus més importants del progressisme actualment a Europa. L’acte va estar a l’altura de les expectatives: dues hores imperdibles durant les quals els ponents van exhibir un coneixement impressionant sobre la situació que viu Europa, com hem arribat fins aquí i quines conseqüències està tenint la crisi migratòria.

Sami Naïr, Loretta Napoleoni i Mònica Terribas

Sami Naïr, Loretta Napoleoni i Mònica Terribas

Iraq, amb tu va començar tot

Hi havia un punt en què els dos experts de seguida es van posar d’acord: l’onze de setembre del 2001 és l’origen del problema actual. Napoleoni, que publicarà aquesta tardor un llibre sobre el tema, va explicar detalladament com la resposta política i militar de l’administració de George Bush als atemptats de les Torres Bessones va ser la primera peça a caure d’un terrible dòmino que acabaria duent fins a la crisi dels refugiats. El procés és enrevessat i la feina periodística de Napoleoni, espaterrant. Com a la sèrie The Wire, es demostra que, per comprendre les situacions complexes, hi ha una clau infal·lible: seguir els diners.

La PATRIOT Act, un text legal aprovat un mes després dels atemptats per tal de dotar el govern estatunidenc de més recursos contra el terrorisme, va posar fi a la ruta de blanqueig de diners que el càrtel colombià havia fet servir fins aleshores. Per tal de superar aquest entrebanc, el càrtel va girar els seus ulls cap als grups criminals jihadistes que havien lluitat a Afganistan durant els vuitanta. Aquests grupuscles havien desenvolupat una estructura econòmica i geogràfica per al contraban de tabac a través del desert del Sahel, i els narcos van veure una oportunitat per aprofitar aquella infraestructura per al negoci de la cocaïna, molt més lucratiu.

La creació d’una nova fornada de criminals que aprofitaven aquesta situació va portar al boom d’un altre negoci: el segrest d’occidentals. La desestabilització de Síria i l’Iraq, juntament amb l’auge d’Estat Islàmic, els va oferir encara més oportunitats per enriquir-se, des de la venda d’ostatges occidentals als grups jihadistes, fins al tràfic de refugiats que es compten per milions. Els governs sempre paguen i els diners dels rescats van servir per crear una organització del tot inexistent fins aleshores: Al-Qaida del Magrib. Les rutes del tràfic de drogues d’ahir són els camins per on passen els refugiats avui.

Naïr, que també acaba de publicar un llibre sobre la crisi migratòria, va donar context històric a la situació. Per al catedràtic francès, 3 punts expliquen el problema. En primer lloc, el procés de radicalització religiós iniciat a l’Aràbia Saudita des del 45 amb l’auge del wahhabisme, l’arrel del fonamentalisme islàmic en el qual es basa Daesh. En segon lloc, la decisió estratègica dels neoconservadors americans, especialment Dick Cheney i Donald Rumsfeld, de destruir els estats nació d’Orient Mitjà, sobretot els laics. Finalment, la gestió nord-americana d’Iraq després d’enfonsar-lo, convertint el que havia estat un país laic en un estat islamista després d’haver eliminat el principal rival d’Al-Qaida: Saddam Hussein.

Els dos ponents van estar d’acord que la destrucció d’Iraq i la incompetència dels Estats Units per administrar les seqüeles de la seva guerra van ser els detonants del caos que actualment viu la zona. Tres milions de refugiats entre 2003 i 2010 i, amb la desfeta posterior de Síria, set milions més. Mentrestant, a l’altra vorera del Mediterrani, Europa no estava preparada.

Les misèries d’Europa

Turquia és el país del món que més refugiats acull: 10 milions. Pakistan, un dels més pobres del planeta, n’acull 8,5. La Unió Europea té una població de 500 milions i ha decidit rebre un total de 160.000 refugiats, dels quals han arribat 12.000. Seguint el ritme actual, hauran de passar 43 anys per complir amb les xifres acordades però, de tota manera, s’ha pactat amb els turcs perquè tanquin fronteres a canvi de diners. Periòdicament, dirigents com Alexis Tsipras fan declaracions exigint que la Unió talli els fons estructurals als països que es neguen a acollir refugiats, però això fa anys que es diu i no s’ha mogut ni un sol dit en aquesta direcció. Davant d’aquest quadre, Napoleoni sentencia amargament que Europa, o més aviat la idea ensucrada que se’ns ha venut d’allò que som, no existeix.

Naïr va explicar com el pacte amb Turquia va molt més enllà de la retòrica habitual de la pèrdua de valors d’Europa: es tracta d’una violació flagrant del dret internacional. En concret, de la Convenció de 1951 relativa a l’estatut dels refugiats que defineix qui és un refugiat i determina els drets dels individus als quals es garanteix el dret d’asil i les responsabilitats de les nacions que hi responen. La traïció d’Europa als seus suposats valors, doncs, no és una qüestió ni tan sols moral, sinó una vulneració dels compromisos legals als quals els estats europeus s’havien sotmès. Naïr posa el focus sobre l’aspecte més ignominiós de l’acord amb Turquia: el redactat decideix, per obra i gràcia de la manipulació semàntica, que la gent amuntegada als camps no són refugiats, sinó immigrants econòmics clandestins i que, per tant, Europa se’n pot rentar les mans.

Amb el retrat d’una Europa que, més que cínica, es pot titllar obertament de criminal, l’anàlisi dels dos ponents va arribar al clímax de la indignació i el pessimisme. Els fets no admetien cap altra interpretació i una barreja entre ràbia i vergonya surava a l’ambient, quan Mònica Terribas va fer l’única pregunta possible davant del panorama que s’havia dibuixat: es pot fer alguna cosa? Tots dos conferenciants van saber conservar el realisme i la capacitat analítica que havien demostrat fins ara i van evitar caure ni en catastrofismes ni en brindis al sol.D.O. Europa

Ras i curt, Naïr va dir que calia tornar a la llei, respectar el dret internacional i obeir al Secretari General de l’ONU. Cal aturar les expulsions col·lectives prohibides. Cal deixar d’enviar els refugiats dels camps dins d’Europa al país que determinin les autoritats i atorgar-los un permís de lliure circulació dins de la UE. Aquesta va ser la solució que es va aplicar l’any 1922 amb la creació dels Passaports Nansen, documents pensats per garantir el reconeixement legal dels refugiats russos després de la Primera Guerra Mundial. Segons Naïr, cal aplicar una solució semblant i permetre que els refugiats actuals es moguin lliurement, sense imposicions, perquè ells mateixos puguin veure si tenen possibilitats d’integrar-se i, en cas afirmatiu, en quines condicions.

El torn de preguntes del públic va apuntar cap a la importància d’una identitat europea col·lectiva per tal d’enfortir els llaços de solidaritat que permetrien reconduir la crisi, però els ponents es van mostrar escèptics i van seguir defensant solucions de mínims. Tant Napoleoni com Naïr van estar d’acord que, ara com ara, manquen molts segles de construcció nacional per poder parlar d’identitat a Europa i que, per tant, s’ha d’abandonar la idea de la federació i anar cap a una Unió Europea confederal. En la mateixa línia, Napoleoni va defensar que l’única manera d’arribar a una política econòmica comuna és a través d’un sistema de representació radicalment oposat a l’opacitat del Parlament Europeu actual. El camí de futur que la periodista italiana troba més raonable és el d’una Europa sui generis on s’accepti posar en comú un seguit de polítiques essencials i es permeti que, per a tota la resta, cadascú vagi a la seva.

Després de dues hores intenses plenes de dades colpidores que van posar l’orgull europeu del públic davant d’un mirall que no els tornava una imatge agradable, el realisme i la claredat dels ponents va ser el colofó necessari per a la sessió. El rigor de Naïr i Napoleoni demostra perquè són dos dels progressistes més influents en el pensament polític actual. Sembla que la crisi dels refugiats ha servit per ensenyar a la Unió Europea les seves misèries i que qualsevol discurs creïble sobre el futur del projecte europeu haurà de partir de la sobrietat que es va veure en aquesta sessió del D.O. Europa. Ara que el somni de la superioritat moral d’Europa s’ha fet miques, calen referents com Sami Naïr i Loretta Napoleoni per construir-ne un de nou sobre les ruïnes de la il·lusió perduda.