Carme Fenoll es mira Teresa Mañà amb aquell amor pel mestre que ha deixat petja. Canta el currículum de la Doctora en Documentació, i ens diu que és una eminència de la història de les biblioteques populars i que la seva bibliografia és la Bíblia del gremi. “La democratització del coneixement” —endreçada, gens emfàtica, més aviat acadèmica— és la quarta conferència del cicle La biblioteca. Imaginari i història d’una idea, organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona i el Servei de biblioteques de la Generalitat.
El marc és clar: la biblioteca pública moderna es desplega entre el 1850 i el 1900 a Anglaterra i als Estats Units. Per Mañà tot comença amb la Public Library Act, la llei anglesa que permet als Ajuntaments de les ciutats de més de 10.000 habitants cobrar un impost per crear biblioteques. ¿Però quin era el problema? Que amb aquest impost no n’hi havia ni per començar, i que si no hagués estat pels mecenes encara aniríem a llegir a les estances reials. Només gràcies a Andrew Carnegie, abans del crac del 29, als USA van obrir-se 1600 biblioteques populars i a Anglaterra altres 600.
Sí que primer les biblioteques populars estaven pensades per allunyar els hòmens del whisky i de les barricades. Però aviat van passar a ser el que són ara: llocs per estudiar i per anar a lligar, perquè per primera vegada a la història també s’hi permetia l’accés a les dones. Ja no necessitaves cap carta de recomanació del prohom de torn per agafar un llibre i llegir. Podies agafar-los tu directament dels prestatges, on a més estaven agrupats per matèries. Hi tenien de tot —excepte novel·les d’amor, perquè els mecenes no volien pagar les fantasies de la plebs. Eren còmodes, perquè hi havia sales per a nens. Eren gratuïtes, perquè no et calia pagar matrícula ni quota al mes. I a més eren eficients, perquè treballaven en xarxa: tenien una central i unes sucursals repartides pel país amb les que compartien fons.
Tot això passava al nord, on la gent s’anava fent neta i noble i culta i rica i lliure. A Catalunya ens va costar més. A Barcelona bàsicament hi havia una biblioteca no privada: la de la Universitat, que a més també feia la funció de biblioteca provincial —per la qual cosa no disposàvem d’un biblioteca destinada al públic general com a les altres províncies espanyoles. Josep Pla deia que no era arcaica sinó prehistòrica, i que el material més fresc i universal que hi podies trobar eren Los Episodios Nacionales de Galdós.
Clar que hi havia les biblioteques dels ateneus populars i les dels ateneus burgesos. Fins i tot teníem dos mecenes: Rossend Arús, que va fundar la Biblioteca Arús, on en cent vint anys no hi ha corregut ni l’aire ni el temps, i Francesca Bonnemaison, que va fundar la biblioteca de la dona, la primera a Catalunya a oferir llibres en el préstec —que van ser un gran element alliberador. De fet hi tenien una estufa per desinfectar aquests llibres, per si havies estat llegint i torcant els mocs dels fills al mateix temps. Però per burgeses o proletàries o alliberadores que fossin, totes aquestes biblioteques no deixaven de ser de clubs particulars.
El panorama no donava més de si i l’any 1910 va esclatar una polèmica a la premsa: uns quants intel·lectuals, amb Lluís de Zulueta al capdavant, reclamaven biblioteques populars com les angleses i les americanes. Uns altres, comandats per Eugeni d’Ors, demanaven una gran biblioteca d’investigació que situés la cultura catalana al panorama europeu. Després de glosses i contraglosses, després de visites a mecenes i a polítics de tots els colors, s’imposa el projecte d’Ors i l’Ajuntament posa diners per construir l’actual Biblioteca de Catalunya. Un cop acabada, al juny del 1914, d’Ors es treu un as de la màniga: articula un sistema de biblioteques populars copiant el model anglosaxó —que tenia la flamant Biblioteca de Catalunya com nucli central de la xarxa. La Mancomunitat hi posava el personal i el fons, i l’Ajuntament de cada població havia de pagar el 10% d’aquest fons, el solar i el manteniment de la biblioteca.
Ors va marcar tres condicions. No volia que les bibliotecàries acceptessin donacions, perquè el catàleg era un instrument pedagògic, i perquè les sales no podien convertir-se en un estable. Volia que les treballadores fossin de l’Escola Superior de Bibliotecàries que ell mateix havia ideat —unes Missioneres de la Cultura entusiastes que sortien barates. Però a més, com que volia que les biblioteques fossin ‘plaents a l’ull’, feia construir edificis rocambolescos en solars amplis. Quan al juliol de 1918 van inaugurar-se les primeres biblioteques amb les primeres titulades —a Valls, Sallent, Olot i Les Borges Blanques— les nenes de casa bona que havien estudiat per bibliotecàries van trobar-se fent missió en edificis amb baluards i cúpules en mig del no-res.
Al 1920 relleven Eugeni d’Ors del seu càrrec i Jordi Rubió s’encarrega que els nous edificis siguin més sobris i més ben emplaçats. Llimades aquest parell d’extravagàncies, la xarxa de biblioteques populars va continuar funcionant amb normalitat fins a la dictadura de Primo de Rivera. En temps de la República es van ampliar, i al 1939 van tornar a disgregar-se i a dependre de les biblioteques provincials. Per tant, si tu vivies a Valls i a la biblioteca no hi havia el que buscaves, o et plantaves a Tarragona o ho deixaves córrer. Sí que van venir dècades d’anar enrera. Però com a mínim durant uns anys, segons exposa Teresa Mañà, aquí també van ser nets i cultes i lliures com nord enllà.