Eugeni d’Ors, actes de resistència

29.05.2015

La Institució de les Lletres Catalanes acaba de publicar Eugeni d’Ors: Potència i resistència, un recull de més trenta textos que aborden l’autor des de molts prismes. Com a complement al recull va celebrar-se ahir dijous 28 de maig, a l’Institut d’Estudis Catalans, una jornada amb tres taules rodones dedicades al seu pensament polític, al joc d’heterònims usats per l’autor i el conjunt de figures femenines a qui va dedicar els textos que més se citen. La jornada va comptar també amb una conferència d’Oriol Pi de Cabanyes sobre els últims anys d’Eugeni d’Ors a Catalunya i amb un vídeo que aplega el testimonis de diverses persones que van tenir-hi contacte.

Eugeni d'Ors

Eugeni d’Ors

Van obrir la jornada les autoritats políticoculturals del país. El conseller de cultura Ferran Mascarell va afirmar que ‘hem de mirar el passat sense ulleres correctives’. És a dir que no hem de llegir el passat des del present perquè les circumstàncies canvien. Mascarell va assenyalar que ‘No podem deslligar l’herència de la Mancomunitat de la figura d’Ors. Hem de tenir en compte els clarobscurs de la nostra història’. Segons Mascarell, aquests clarobscurs poden detectar-se a la biografia de l’autor però també a la seva pròpia obra. Sotmetre la voluntat a un ideal, com hauria propugnat Eugeni d’Ors, apuntaria ja a formes de polítiques autoritàries.

La directora de la Institució de les Lletres Catalanes Laura Borràs va explicar que Eugeni d’Ors era conscient del rebuig que generava. Sembla, però, que això no li hauria pres el son perquè, segons hauria dit el propi autor, ‘la simpatia no és l’única manera d’empatitzar amb el lector’.

A la primera taula rodona, que duia per nom Catalanisme, falangisme i altres ismes, Josep Murgades va explicar de quina manera ètica i l’estètica es fonien en l’autor. I com, per això, la corrupció de les arts seria per a ell la pitjor violència. Maximiliano Fuentes va constatar que en Eugeni d’Ors no hi ha cap trajectòria sinuosa, com sol dir-se. Més aviat al contrari: Eugeni d’Ors sempre s’hauria mirat el món partint del mateix esquema. En tota la seva obra hi haurien una força disgregadora i una força unificadora en combat permanent. L’enemic és la nació, perquè disgrega. L’amic és l’imperi, que unifica la diferència. Els actors que encarnen els dos principis variarien segons el context. El Kàiser era el nou Napoleó, sembla.

Al torn de preguntes, Josep Murgades va comentar que Ors no hauria estat un intel·lectual venut al poder sinó un home afí al poder. Per Murgadas, sempre que parlem de nacionalisme, hem de distingir entre un nacionalisme organicista –basat en l’arrelament, com seria el d’Enric Prat de la Riba, que se suposa que s’inspira en Herder- i un nacionalisme abstractiu, arbitrari –inspirat en l’obra de Renan i que tindria com a metàfora aquell España com a ‚unidad de destino hacia lo universal’.

La segona taula rodona va ser Identitats, miralls, màscares. Maria Rosell va explicar com Octavi de Romeu, l’heterònim orsià, hauria estat el mèdium que hauria canalitza l’egotisme d’Eugeni d’Ors, especialment durant els anys vint. Rosell va assenyalar les semblances i les diferències que tindrien els heteronims d’Eugeni d’Ors i de Fernando Pessoa i va apuntar a la influència de Valery Larbaud als dos autors.

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt va parlar de l’angeologia d’Ors. Per a Costa-Gramunt, Ors transforma la idea religiosa de l’àngel. La idea orsiana té a veure amb la psicologia transpersonal de Jung i amb el joc de pronoms de Martin Buber, el pare de la filosofia del diàleg. L’àngel seria la unió entre la consciència i la sobreconsciència, i implicaria, per tant, una relació dialogal. Va dir Costa-Gramaunt que els àngels són, en Ors, símbols de la potencialitat humana en la seva dimensió perfectiva. I alhora són allò que reuneix les parts de l’home, constitutivament dividit entre cos, esperit i ànima.

El matí va cloure amb una conferència de Joaquim Sala-Sanahuja sobre la relació entre d’Eugeni d’Ors i Fernando Pessoa i sobre els paral·lelismes en la influència política que haurien pogut exercir al seu temps. Sembla que les dues figures estarien unides pel ministre portugués António Ferro, que hauria donat un premi a Pessoa per Mensagem, el recull de poemes patriòtics, i que hauria escric Salazar: o homem e a sua obra, l’hagiografia del dictador que Eugeni d’Ors hauria prologat en la seva versió espanyola el 1934.