De com el hashtag #Etsundesgraciat arriba a ser trending topic local

Anna Codina explica com va aconseguir fer que el hashtag #Etsundesgraciat fos trending topic local, quan va compartir amb la comunitat virtual la seva indignació per un fet que acabava de presenciar.

Aquest passat dissabte conduïa per l’AP-7 en direcció a Lliçà de Vall des de Girona per sopar a casa uns amics. Passada l’alçada de Maçanet de la Selva, em vaig fixar en que el conductor del cotxe de davant, un BMW X6 de color negre, llençava una burilla encesa per la finestra. Tot i que va passar molt de pressa, m’en vaig adonar de seguida per un seguit de coincidències poc habituals: conduïa jo, que no acostumo a fer-ho perquè no m’agrada massa, i m’estava fixant en que el cotxe del davant era un X6, perquè fa uns anys vaig pujar en un i feia temps que no n’havia vist cap (podria comptar amb els dits de les mans els models i marques de cotxe que sé reconèixer a primera vista). Vaig dir-li al meu home “Mira, un X6! No se’n veuen molts, oi?”. I pam, en aquell moment, de la seva finestra surt una burilla encesa, cremant ben vermella, que rebota davant meu i desapareix volant.”Oh! Ho has vist!”, com a catalana ben informada, em vaig indignar. Vaig intentar adelantar-lo per l’esquerra però només vaig arribar a veure que era un home jove (“home havia de ser”, que dic jo) i que tenia el mòbil enganxat a l’orella esquerra. Fantàstic. El ciutadà model, com no podia ser menys, va apretar l’accelerador i em va passar pel costat a tota velocitat fins posar-se un altre cop davant meu. Vaig intentar pensar ràpid, com faria un personatge interpretat per en Liam Neeson, sempre amb la fixació de repartir justícia. “Apunta’t la matrícula!”, em vaig dir.

Sóc més aviat de memòria fotogràfica i no estic gaire acostumada a memoritzar xifres. De fet, com alguns responsables de parkings privats o taller mecànics poden constatar, amb prou feines em sé la meva pròpia matrícula. Però això no em va aturar. 47. Quaranta set. Fàcil, el meu telèfon fixe quan era petita incloïa aquesta xifra, apuntat. 69. Seixanta nou. No sé perquè, però aquesta no va ser difícil de recordar. I les lletres. GLR. “Són les consonants de GaLeRia”, vaig pensar, desplegant unes habilitats mnemotècniques que no recordava tenir. Missió acomplerta. L’M estaria orgullosa de mi.

Després de repetir-me la matrícula diverses vegades (i en veu alta) per recordar-la, vaig preguntar al meu copilot: “No deien que es podia denunciar això?”. Després del foc a l’Empordà de fa unes setmanes i alguns més petits, com el de Madremanya d’aquell mateix dia, el tema de les burilles, l’alt risc d’incendi i la polèmica de la vigilància ciutadana han estat una mica per tot arreu. Ell, que pel que sembla havia vist tweets del mateix estil aquesta setmana, em va respondre: “Ho podries posar a Twitter”. Al contrari que el món del motor i la carretera, el món de les xarxes socials el conec una mica i m’agrada bastant més. Vaig pensar que podria ser una manera d’humiliar el criminal més o menys públicament i, si més no, de desfogar-me. Tinc la costum d’atrapar pensaments que em creuen la closca en format piulada i semblava la opció més lògica.

Així que, arribats al lloc de sopar, mentre els amfitrions preparaven les brases de la barbacoa, vaig agafar el telèfon i vaig escriure: “A l’imbècil de l’X6 matrícula 4769GLR i que ha llançat una burilla encesa per l’AP7 parlant pel mòbil: #etsundesgraciat. Vaig posar aquesta darrera expressió amb format hashtag sense pensar-hi gaire, amb la costum de reduïr-ho tot a 140 caràcters és una mania que tinc a vegades. Si ho arribo a saber…

Al llarg del sopar em vaig adonar que el mòbil anava com boig amb alertes. Un parell de dies més tard, el missatge ja porta més de 1.400 retweets i no han parat encara. Em vaig començar a espantar quan vaig veure que, a banda dels habituals amics i coneguts, l’havien retwittejat en Quim Monzó, en Xavier Sala Martín, un partit polític, una actriu d’ElTerrat, diverses organitzacions i un exèrcit de twittaires que compartien la seva indignació amb mi i amb els perfils de diputats, dels Estopa i de la policia. Vaig ser a temps de respondre a les primeres mencions però aviat ja no vaig donar a l’abast. Era un petit allau de missatges i no volia quedar malament amb els companys d’àpat, així que vaig anar veient de cua d’ull com #etsundesgraciat es convertia en trending topic local mentre evitava que es refredés el sopar i la conversa.

Amb la perspectiva de les hores que han passat, de tot plegat n’he intentat extreure alguna lliçó vital rellevant o, si més no, algun consell pràctic per a community managers i piulaires aficionats. El primer de tots és, com no, pensa sempre abans de piular. No me’n penedeixo del tweet, si el desgraciat en qüestió ha rebut un toc d’atenció per algun conegut que l’ha pogut llegir, n’estaré més que satisfeta. Però admeto que, com que no hagués imaginat per res el rebombori que en resultaria, dono gràcies d’haver mesurat relativament les paraules que vaig escriure. Per exemple, vaig decidir-me per aquest hashtag en comptes d’altres més incendiaris com #filldelagran… o #malpa… El meu pare estarà satisfet de la meva contenció. I sort que el meu avi no sap que és Twitter. Però en resum, vigila què dius que després no ho pots tirar enrera i quedes retratat.

La segona lliçó és que a Twitter, com a la vida, hi ha gent per a tot. I que aquesta eina et deixa a una distància mínima de qualsevol comentari, opinió i paranoia. Molts em van escriure per indignar-se al seu torn i els més pràctics em recomanaven que ho denunciés, però també em vaig topar amb algun exaltat que em va acusar d'”estar-me al sofà” i no fer res per salvar els nostres boscos o d’utilitzar les burilles com a cortina de fum quan les veritables culpables són les retallades. Ara tinc més respecte per a qualsevol persona més o menys coneguda que tingui la paciència d’utilitzar Twitter i interactuar amb un gran nombre de seguidors armats amb teclats. I estic més convençuda si cal que no em dedicaré mai a la política. Ni a la faràndula.

Com que realment no tinc cap prova del que va passar (encara que hagués fet una foto de la matrícula, no hagués enganxat la infracció quan succeïa), és complicat de denunciar. Ho estic consultant amb gent que hi entén i si serveix, ho faré formalment i signant amb nom i cognom, tot i que em temo que al final es tractarà de la meva paraula contra la seva. En el fons tampoc em sento molt còmoda amb aquesta mentalitat de vigilantisme i penso que, com que per sort no hem de lamentar un altre incendi a Maçanet, segurament els Mossos tenen altres prioritats. Per res vull treure importància al que va fer el senyor de l’X6. Com hem pogut veure, quan hi ha foc de vegades moren persones i sovint d’altres ho perden tot. Però també és homicida conduïr a 180 i no ens posem tots a fer de radars humans per denunciar-los. De fet, encara són molts els que ho consideren socialment acceptable i se n’enorgulleixen. El món és ple de desgraciats, sí, però si els tanquessim a tots, no hi cabríem.

Com a punt positiu d’aquesta anècdota em quedo amb alguns dels avantatges de la xarxa que hi he vist entrar en joc. D’una banda, la transparència que amenaça a tots els desgraciats del món quan vulguin fer de les seves, rodejats de milions d’ulls, boques i orelles que observaran i cridaran l’atenció als comportaments reprobables. De l’altra, haver pogut constatar la potència de difusió que tenen les informacions quan ressonen amb una majoria que les troba interessants. Tot i que no tenia inicialment una intenció tan noble, m’agradaria creure que després de llegir el meu tweet, més d’un s’ho pensarà dos cops abans d’abaixar la finestra, burilla en mà. Gràcies a tots pels RT! Ja em sap greu no poder-vos ho dir per Twitter un per un.

Blog d’Anna Codina: Betes i Clicks.       Twitter: @betesiclicks