Estudi de la tribu barcelonina a la fresca

26.07.2017

Quan sentim a parlar d’etnologia, encara avui imaginem els intrèpids etnògrafs de principis de segle XX endinsant-se a l’Amazones per documentar les pràctiques caníbals de tribus exòtiques, corrent el risc d’acabar, o bé al fons d’una perola gegant, víctimes dels costums que ells mateixos volien estudiar, o bé coronats com a noves encarnació divina d’alguna profecia arcana, talment com li va passar a C-3PO quan va descobrir els ewoks. Però si l’etnologia és la comparació sistemàtica entre societats per extreure lleis generals sobre la naturalesa humana, també pot aplicar la seva mirada analítica a una tribu tan propera com la barcelonina.

Els jardins del Muse Etnològic de Barcelona durant una sessió del Doc’s Noctàmbuls

Per segon any consecutiu, el Museu Etnològic de Barcelona ofereix el cicle Doc’s Noctàmbuls, que porta el cinema a l’aire lliure dels Jardins de Laribal, just darrere el mateix museu. Presentades pel crític de cinema Carles Mir, el Doc’s ha programat quatre projeccions sobre diferents aspectes i moments de la història de Barcelona en consonància amb l’exposició Les cares de Barcelona que es pot veure aquests dies al museu. La filosofia d’aquesta iniciativa és convertir l’espectador en etnòleg amateur que aprengui a mirar els documentals exhibits com artefactes culturals gens objectius i gens imparcials, el significat dels quals es troba tant en el que mostren com en el que no. Aquest joc s’il·lustra perfectament en el contrast entre la primera sessió, “La Barcelona feliç de la dictadura”, i la segona, “La Barcelona amagada de la Barcelona feliç de la dictadura”. I és que els antropòlegs contemporanis no només recullen ganivets de sílex, també miren pel·lícules.

Divendres passat, vaig tenir el plaer d’assistir a la penúltima d’aquestes sessions i veure Barcelona, abans que el temps ho esborri, un documental dirigit per Mireia Ros que recorre la història de l’alta burgesia que va fer la Revolució industrial a Catalunya, vista mitjançant els records que en conserva un dels descendents d’aquelles famílies, Javier Baladia, i que Carles Mir va qualificar durant la presentació, amb tota justícia, com a masterpiece.

Construït a partir de la perspectiva estrictament personal d’en Javier, l’obra és un objecte ideal per a la mirada antropològica precisament perquè renuncia a qualsevol pretensió d’objectivitat. Alternant entre realitat, ficció, i realitat manipulada per ajudar la ficció; la pel·lícula s’estructura al voltant de l’intent d’en Javier de documentar el passat il·lustre de la seva família, un cognom que ho va ser tot a la Barcelona del segle XX i del qual ja no queda res. Explicada com una història dins d’una història, mecanisme honest per recordar a l’espectador la distància que necessita, els diferents objectes que el narrador ha pogut recuperar serveixen per teixir un relat i detonar els flashbacks. Cartes d’amor, fotografies i vídeos casolans dels Baladia s’alternen amb material d’arxiu, i la veu en off del Javier –d’un actor de doblatge que fa de Javier- repassa els fets alhora que els omple de valoracions personals plenes d’afecte però també de sentit de l’humor.

La història dels Baladia és tan increïble que només podria ser certa, i qualsevol de les 8 figures de la família que ens mostra el film podria tenir el seu propi documental. La Tia Ramona és la que ho comença tot: una d’aquestes figures amb una ambició tan gran que semblen impulsades pel motor de la història universal. Viuda, estèril i definida com “una empresària amargada amb molt mala llet”, la Ramona va aixecar un imperi industrial del no res a principis del segle XX, una època en la qual les dones ni tan sols podien votar. Si la severitat que projecten els seus ulls immortalitzats en un quadre de Ramon Casas no és suficient, en Javier explica com sempre duia un revòlver sota els enagos i tenia un rifle penjat del despatx que va fer servir en més d’una ocasió. La resta de magnats de l’època li deien “Calamity Jane” i els obrers de les seves fàbriques tèxtils, “amo”. Quan en Jaime Baladia, l’avi d’en Javier, va quedar-se orfe amb pocs mesos de vida, la Tia Ramona se’l va endur a Argentona per criar-lo com el seu hereu sense ni tan sols demanar permís.

Les dones de la família Baladia, en una imatge del documental “Barcelona, abnas que el temps ho esborri”, de Mireia Ros

Jaime Baladia, conegut com a Padrí, acaba esdevenint el centre neuràlgic del relat, un individu singular a través del qual es pot resseguir l’edat d’or de la burgesia catalana. Padrí va fer l’examen final de l’escola d’enginyers al costat dels seus amics Pompeu Fabra i Puig i Cadafalch, amb els quals ens ofereix un retrat dels feliços anys 20, en què la família Baladia es movia de tertúlia en tertúlia i de festa en festa. En una d’aquestes celebracions, Jaime coneixeria a Teresa Mestre –per a en Javier, l’àvia-, que acabaria definint l’ideal de bellesa de tota una generació. No és cap exageració: la llegendària elegància de la Teresa va captivar Ramón Casas, que la va pintar en un quadre que al seu temps va captivar a Eugeni d’Ors, que va escriure una  novel·la, La benplantada, la protagonista de la qual estava completament inspirada per la Teresa. El llibre va ser un best seller de l’època i, d’un dia per l’altre, les joves catalanes d’aquella generació volien imitar la manera de caminar, vestir i pentinar-se de l’àvia d’en Javier.

La història és molt més llarga, plena de deliciosos girs dignes de fulletó amb les transformacions i convulsions d’aquell període històric com a teló de fons, però amb aquestes instantànies queda capturada la força del documental i el perquè de la seva tria en un cicle etnològic. Fragments concrets i subjectius a partir dels quals construir una història més universal però que mai oblida la seva condició de relativa perquè, si amb alguna cosa es compromet l’antropologia, és a mantenir les oposicions i les dualitats sense reconèixer un punt de vista imparcial des d’on jutjar-les. A Barcelona, abans que el temps ho esborri, Mireia Ros fa d’etnòloga i demostra com, a vegades, un focus molt petit i molt personal pot abastar més veritat que la més panoràmica de les mirades.

Divendres vinent, podreu assistir a la darrera sessió del cicle, durant la qual es projectarà “Mònica del Raval” (Francesc Betriu, 2009). [110’] “Entre el documental i el film de creació, Francesc Betriu va retratar la Mònica, un personatge del Raval que de jove va arribar a Barcelona des de La Mancha i que va exercir la prostitució durant més de vint anys als carrers de la ciutat, de manera lliure i conscient.” Podeu consultar els detalls aquí.