Estrelles a la Casa Elizalde

Sota el nom de “L’Europa de finals del segle XIX i principis del XX”, Lana Trotovsek (violí) i Maria Canyigueral (piano) van oferir, a la Casa Elizalde, una lliçó magistral de com ha de sonar un grup de cambra, amb obres de Finzi, Škerjanc, Granados i Franck.

Tot i ser un centre cívic, la Casa Elizalde presenta un programa musical notable. En aquesta ocasió, el nivell de les intèrprets va ser, ens atreviríem a dir, excel·lent. El Duet Trotovsek –Canyigueral va aconseguir un so compacte, vellutat però d’una claredat esfereïdora, que donava la impressió de sonar com un sol instrument, en una sala d’acústica poc amable. La violinista Trotovsek ha tocat a sales com la Konzerthaus de Viena o a la Fenice de Venècia i a la Xina, la Península Aràbiga i els Estats Units i resideix a Londres, on també viu Canyigueral, que ha estat finalista al prestigiós concurs Internacional de piano d’Ille de France i ha enregistrat per Catalunya Música i altres ràdios europees. Les pinzellades del currículum de les integrants del duo no són sobreres: demostren que ens trobàvem davant de dos grans solistes que van ser capaces de guardar el seu ego i donar-ho tot per fer lluir les peces l’una al costat de l’altra.

El repertori era estèticament conservador, amb autors com Finzi, Granados, Škerjanc i Franck, que es mouen en el tardoromanticisme. Una música efectista, d’una gran capacitat emotiva i fàcilment païble, que va despertar entusiasme. Era un repertori que el duo tenia molt interioritzat, justament, potser, perquè l’estan convertint en un disc que sortirà a la tardor.

La primera peça, l’Elegy per violí i piano de G. Finzi (1901-1956) era una clara hereva d’Elgar i Vaughan Williams, amb un final de gran subtilesa musical. Des de la primera nota, que el duo va desplegar el seu talent amb desimboltura. Analitzades individualment, ens trobàvem davant de dues grans intèrprets. Trotovsek té un domini de la tècnica exquisit, la seva afinació és impol·luta i el so que extreu és embolcallador, recollit, però de gran potència. Canyigueral, per la seva banda, treia un so brillant al piano, modulava amb maestria la intensitat de les seves intervencions i repartia bé el pes dels seus moments de solo o coprotagonista i els d’acompanyament, dificultat gens fàcil d’abordar, a la qual s’ha d’enfrontar qualsevol pianista que faci cambra.

Tot seguit arribà l’Intermezzo Romantique de Lucijan Marija Škerjanc, una obra més virtuosística i que arrenca amb gran potència, un efecte que va ser transmès amb molta vigorositat pel duo. I llavors arribà Granados. La Sonata per violí i piano contrastava amb l’anterior per la seva calma, per la serenor que desprenien els instruments, que es lluïen en els passatges més lírics. El duo va saber trobar el punt just entre la individualitat i el treball cooperatiu, i s’anava repartint el pes de l’obra, per exemple, en passatges com en el que el violí desplega una melodia ornamentada que contrasta amb l’estaticitat del piano.

Finalment, la Sonata per violí i piano de César Franck ens va regalar les oïdes. Cadascuna de les notes estava molt ben explicada, tenia el pes i el caràcter que demana la peça i l’emoció es va contagiar per tota la sala.

Aquesta primavera encara ens queden per sentir, sempre en dilluns a les 20.30h, “Scarlatti i Liszt”, amb Carmen Montero (11 de maig), “Concert poètic en homenatge a Marga Gil Roësset”, per part de Marga Clark, poesia, i Jordi Claret, violoncel (18 de maig), “Fragments operístics i un gran trio”, amb Jaume Ivorra, clarinet, Juan Songel, piano, Pablo Kirschner, violí, Marta Bonet soprano i Daniela Fernández, soprano (25 de maig), “De Bach al Jazz”, per Oriol Romaní, clarinet, i Elena Lasco, piano (8 de juny) i “Colors”, amb l’Heliquartet (15 de juny). Una programació gustosa que invita a gaudir de diverses músiques en un ambient molt agradable.