Estellés sota els llençols. 20 anys sense el poeta de Burjassot

Un dia com hui, 27 de març, de fa 20 anys, un vell poeta valencià va deixar les ulleres per sempre més a sobre de l’escriptori. Ahir mateix, vespra de la commemoració, l’edifici històric de la Nau de la Universitat de València va acollir un homenatge al poeta.

«Us deixaré, a la meua mort, una àmfora». Inevitablement, hem tornat a Estellés. I ho fem, com deia el Martí i Pol, no pas amb pena, sinó amb l’alegria de tenir-lo present (i ben present) vint anys després del seu adéu. Estellés torna, i mai no deixa de fer-ho, perquè, d’una manera o d’una altra, encara no ha marxat del tot. I els que l’hem llegit i hem aprés de les seues lectures el sentim tan a prop que, en realitat, no sabem si és viu o no, si ha viscut o si sempre ha estat latent, expectant, descobrint-nos aquella delícia quotidiana que desprenen, delicadament, cadascun dels seus versos…

Un dia com hui, 27 de març, de fa 20 anys, un vell poeta valencià va deixar les ulleres per sempre més a sobre de l’escriptori. Ahir mateix, vespra de la commemoració, l’edifici històric de la Nau de la Universitat de València va acollir un homenatge al poeta que va comptar amb les intervencions de Vicent Salvador, catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat Jaume I de Castelló; Ferran Carbó, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València i coordinador de la Càtedra Joan Fuster; i Carmina Andrés Lorente, filla del poeta. L’acte va estar dirigit i moderat per Antonio Ariño, vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València.

La taula rodona, presentada en realitat com un fòrum de debat, va voler recórrer els tres aspectes més destacables de l’autor: estil, vida i obra. Més concretament, el professor Vicent Salvador va destacar el tractament de l’erotisme i la sexualitat en l’obra d’Estellés, així com els trets característics que defineixen la seua manera de fer i entendre la poesia: la senzillesa en el llenguatge i la cerca de la poeticitat en allò quotidià, «dolorosament humà» que ens recorre i, en definitiva, forma part de la nostra vida i, per tant, de la nostra realitat. Per una altra banda, Ferran Carbó va fer un repàs important a la trajectòria literària i també periodística del poeta, i ha volgut destacar els valors i la transcendència que la figura d’Estellés ha anat adquirint al llarg dels anys a través d’iniciatives de caràcter literari, social i cultural. En aquest sentit, l’aportació més emotiva va ser potser la de Carmina Andrés, filla del poeta, qui va voler recordar amb els assistents els moments més entranyables que va viure en la infantesa amb el seu pare, així com els episodis més cruents de la València franquista del moment.

El fet cert és que, lluny de les convencions programàtiques que el titllen com a «poeta del poble», Estellés va molt més enllà, i es converteix no tant en el millor poeta de l’Europa occidental del segle XX (com vaig haver d’escoltar fa no res en un acte d’homenatge vestit de propaganda política), sinó, i d’ací la importància, en una sentida veu de supervivència que, amb la voluntat de fer país i, si ho voleu, de ser «per a sempre, poble», construïa una quotidianitat elegant i tèbia que fos caliu de la nostra orfandat. En aquest context, Estellés es convertia en una veu punyent, atrevida, compromesa; en un cèlebre «un entre tants» que, meravellosament, l’impregnava i l’explicava. És cert: Estellés és el poble; Estellés és la seua veu, la seua força, la seua voluntat, però també la seua manera de fer, d’entendre i d’estimar, molt més que una reivindicació social, un pamflet polític o una consigna fugissera… Davant d’una realitat frustrant com la de la postguerra, l’escriptura és, per al poeta de Burjassot, el seu refugi creatiu i, de retruc, també testimonial.

Estellés, en efecte, reaccionava contra un passat irrecuperable i, alhora, contra un present immediat, el del franquisme. I davant d’aquestes dues pèrdues, l’escriptura ―l’essència de la seua literatura― naix i floreix com a intent de projecció del primer món i com a testimoni fidel del segon.

Ha tornat, és cert; hem tornat. No hem deixat de fer-ho mai. I així és com coneixem el bell miratge d’una València grisa, la tendresa dels anys d’amor, l’estima des del cor i des de l’ànima senzilla, els vols impossibles de la roba estesa, la complicitat d’una fosca escaleta, el silenci pres i obligadament callat, el dol constant, l’himne, l’homenatge i, és clar, el goig de menjar un pimentó torrat…