Esteban Martínez. Carencias

5.02.2016

Carencias és un llibre de proses poètiques molt i molt cuidades, en què el poeta ha estat capaç d’escriure sobre temes que podríem considerar tabús, ometent els prejudicis i, amb ironia, tendresa i sobretot amb determinació, ha posat el lector cara a cara amb aquesta realitat que sustentem com a “vida normal”. Amb un llenguatge líric, ben travat, com una tela perfectament ordida, entre l’absurd, la ironia i la certesa, el poeta ens presenta el nostre entorn, des de l’anecdotari polític i social, fins a la filosofia i la poètica.

Esteban Martínez recitant

Esteban Martínez recitant

Esteban Martínez ens presenta un home prepotent que es creu Déu, que maltracta l’entorn, que abusa, que mata. Quisiste ejercer de Dios, levantar edenes a tu antojo, pero la Tierra te recordó que en su útero solo mandaba ella.  En contraposició, utilitza la figura femenina com a símbol de vida: la dona alleta el soldat malgrat que sigui traïdor, perquè la vida ha de continuar; la dona acull en els seus braços; la dona és mare en tota l’extensió de la paraula. La mujer se saca un pecho y acerca el fardo con el bebé cuando la bala viene rauda a amamantarse. Quan parla de l’Home ho fa en sentit genèric, i quan parla de la dona ho fa en sentit metafòric.

A la primera part, presentada per dues cites colpidores, la guerra se’ns fa present. Tot de conceptes bèl·lics, i el que signifiquen en tota la seva profunditat, ens són desvetllats. Una guerra que Déu consent. Una guerra que es manifestarà d’una manera o altra, ja que els homes destruïm allò que ens alimenta. Un Déu que bàsicament és Temps, que s’ha fet gran i que potser per això ha deixat que la humanitat prengués un poder que no li pertoca. ¡Encontrarme una becerra rojiza, o dos! Segons els estudiosos dels llibres sagrats, el ressorgiment d’un vedellet vermell es relaciona amb el patró establert pel Llibre del Levític, amb tot el seu sistema de sacrificis indispensables per a l’adveniment del Messies. Les referències bíbliques hi són constantment, a Carencias.

La segona part, també encapçalades per dues cites brillants, ens mostra una ciutat descrita des de totes les vessants. Una ciutat personificada, una ciutat de Galilea eterna, alerta, que espera. La Ciudad es como un buey enorme. Una ciutat que ofereix sacrificis en actes de promissió inútils. La Ciudad es un desguace. Una ciutat on cada bajante habla con voz propia, ens diu en un altre poema. Amb ironia i molta saviesa, l’autor descriu una ciutat que no ha canviat gens si la comparem amb la ciutat on van tallar el cap a Sant Joan Baptista, una ciutat on les Salomés traïdores caminen pels carrers impunement. Una ciutat que no es pot netejar ni tan sols oferint sacrificis a aquest Déu envellit que la protegeix. En definitiva, una ciutat destructora.

Aquesta segona part comença i acaba reflexionant sobre la poesia. Potser són les paraules les que confegeixen els nostres carrers i aixequen les nostres cases?

La tercera part, de nou encapçalada per dues cites encertadíssimes, s’endinsa de ple en la figura d’aquest Déu que el jo poètic dóna per cert, però que s’allunya molt del Déu que la nostra cultura ens mostra.  És fabulós com ens el descriu, poema a poema, tot utilitzant referències bíbliques, i el resultat és un Déu que no s’assembla gens al que coneixem. És un Déu gairebé humà, amb dificultats i entrebancs que ha de superar. Que reconeix els seus errors.

En el primer poema d’aquesta tercera part es reflexiona sobre el perquè de la poesia  com a herència de la desmesura divina: la desmesura d’un Déu que no s’ha contingut a l’hora de crear i crear, de pressa i corrents, en sis dies, enfebrat com el poeta. Tot seguit prenen la paraula peixos i arbres que increpen Déu perquè els menysté davant d’un home injust però preferit per ell. I el que és més genial, en uns altres poemes Déu respon: es defensa amb tanta poesia que jo, particularment, li ho he perdonat tot. I perdoneu-me el sacrilegi i la vanitat. La naturalesa tota torna a dirigir-se a Déu en un intent de fer-lo reflexionar.

Aquesta tercera part culmina amb un poema que torna a posar el focus en la poesia mateixa: La poesía es tan inútil como los jardines edénicos.

L’última part de Carencias es compon de dinou sentències, com píndoles que el lector agrairà, còmplice de l’autor.

Un poemari coherent, modern, d’un poeta que investiga en el llenguatge i les seves possibilitats poètiques. Un poemari que emociona, que et fa pensar, que crea bellesa estètica i et provoca. “I el verb es va fer carn…” (Joan 1, 14). Per a Esteban Martínez, poesia.

Etiquetes: