Escriure mares: tres mares diferents i ben reals

L’última conversa del MOT 2016 a Girona va començar deu minuts tard, els deu minuts que em van faltar a l’anterior dels pares. Aquest cop, una mica més endavant ja podia veure perfectament els rostres de les escriptores: Imma Monsó, Najat El Hachmi i Stefanie Kremser.

Després de la presentació de la Mita Casacuberta, ella mateixa va començar les preguntes que anirien teixint una conversa interessant, reflexiva i reveladora no només per al públic, sinó per a les mateixes escriptores. La Mita va trencar el gel amb la primera pregunta: “Per què la mare i com s’escriu, la mare?”.

La primera en obrir la conversa va ser l’Imma Monsó, qui, de la mateixa manera que l’escriptor Vicenç Villatoro en la conversa anterior, va agrair que el MOT 2016 li havia fet veure qüestions de la seva novel·la, Tot un caràcter, que ella encara no havia vist. Han dit que és una novel·la que fuig de la típica mare idíl·lica i del conflicte intergeneracional; les dues coses les he vist a posteriori, no les havia planejat. Responent a la pregunta plantejada per la comissària, l’escriptora va dir que és una mena de força inconscient la que la impulsa a escriure. Tot just, intervé l’escriptora Najat El Hachmi, per primer de tot aclarir que la seva novel·la, La filla estrangera, no parla de la mare pròpiament, sinó més aviat del vincle afectiu i emocional entre la mare i la filla. Seguidament, va anunciar que és la seva propera novel·la –encara en procés d’elaboració– la que tractarà més en profunditat la figura de la mare. En aquest cas, ella considera que escriure sobre la mare no ha estat una cosa deliberada i de manera conscient, sinó que amb el pas del temps s’ha adonat que com més escriu, més escriu sobre la mare.

Finalment, acaba aquesta primera ronda de respostes i reflexions l’escriptora  Stefanie Kremser, que va respondre que va ser una amiga que acostuma a llegir els seus manuscrits qui la va fer veure que els pares eren absents a les seves novel·les. Els teus pares han de ser morts o molts absents a la teva vida, va dir Kremser, recordant les paraules de la seva amiga. En la seva novel·la, El dia que vaig aprendre a volar, l’autora vol ressaltar la reflexió següent: què hi ha de la mare en la filla si aquesta no l’ha conegut. Es crea una petita pausa que ràpidament és interrompuda per la Najat El Hachmi, que confessa que mai s’havia plantejat aquesta qüestió i que, en canvi, li sembla molt interessant.

Després de la reflexió de la Najat i, silenciadament conjunta també per part del públic, la Mita llença l’altra pregunta: “En quin moment teniu la necessitat d’escriure sobre les mares?”. En el meu, cas sabia que algun dia trauria el tema perquè la meva mare és un personatge molt fort. La meva família era matriarcal, per tant, he crescut en un ambient amb dones de molt de caràcter, i de sobte un dia va aflorar el tema. Cada etapa de la vida dóna fruit a una novel·la i aquella va ser la de la mare, va respondre l’Imma Monsó fent referència a la seva novel·la Tot un caràcter.

La Najat, en canvi, no ho tenia tan clar. Ella pensa que hi ha un moment a la vida que vols fugir de la mare o que, al contrari, hi estàs molt enganxada. En el seu cas, afirma, va ser una cosa gradual. No va ser un moment concret, però és cert que la seva infància hi té molt a veure. L’escriptora va explicar que on ella es va criar –el Marroc– es feia un esforç enorme perquè les dones quedessin invisibilitzades. Amb petits gestos, però d’enorme significat. A tall d’exemple, va explicar dues anècdotes. La primera feia referència a com es pregunta per la família en general, per no haver de dir el nom de la dona per qui es volia preguntar en concret. Sembla que si dius com està la família ja inclou la dona i així no cal dir el seu nom. La segona, tractava d’un grup de noies que estaven a casa i van posar música amb la casualitat que a fora hi havia uns homes fent obres; ràpidament se’ls va manar treure la música perquè allò era un indici que allà hi havia dones. I, és clar, no era ben vist. Com diu l’autora, hi havia tota una sèrie de mesures perquè no se sabés res d’elles. Llavors, quan escric tinc una sensació de venjança, d’escriure de les dones amb totes les seves intimitats. Amb la mare, en concret, aquesta sensació és més forta, conclou.

L’Stefanie Kremser posa un toc d’humor amb la seva intervenció fent explícita la diferència entre la mare de la novel·la de Najat El Hachmi i la de la seva novel·la. La mare del meu llibre fa tot el que vol. La del teu llibre ho fa tot tan bé que desapareix; la meva ho fa tot tan malament que també desapareix. 

Finalment, és una aportació per part del públic allò que posa la cirereta del pastís. Una don, dubtosa sobre si la seva aportació era més una reflexió que una aportació, va apuntar que a la xerrada anterior, sobre pares, els escriptors parlaven dels seus pares com a herois i, en canvi, a la xerrada de les mares, les escriptores no només no parlaven de les dones com a heroïnes, sinó que pràcticament només es parla des del punt de vista dels sentiments. Vol dir això que els rols estan tan assumits que estan condicionades a l’hora d’escriure? Les tres escriptores van respondre que no, que si elles parlaven dels sentiments de la mare era perquè aquest era el tema que els interessava i no pas les accions d’aquests mares. Sense més temps per continuar debatent sobre el tema i amb la pregunta-reflexió als caps dels assistents, l’edició del MOT 2016 a Girona va finalitzar.  Un any més, enriquint la ment del públic.