Escriure el trasbals. El trèmolo de Biel Mesquida

3.12.2015

 D’aquest’ amor les demés gents tremolen

 Ausiàs March

 

Dilluns passat, dia 30 de novembre, va tenir lloc la presentació del darrer llibre de Biel Mesquida: Trèmolo, publicat per l’Editorial Empúries. Aquesta festa per al llibre va tenir lloc al Centre Cultural Contemporani Pelaires de Palma i l’acte va anar a càrrec de Carme Riera, Maria del Mar Bonet, Catalina Solivelles i la música de Toni Cobretti.

Biel Mesquida amb Carme Riera, Maria del Mar Bonet, Catalina Solivelles|Foto: Cathy Sweeney

Biel Mesquida amb Carme Riera, Maria del Mar Bonet, Catalina Solivelles|Foto: Cathy Sweeney

Biel Mesquida va exercir alhora d’autor del llibre i de mestre de cerimònies, quan va donar la paraula a les seves tres dames protectores i quan va encetar la presentació agraint la presència a les dues-centes persones que va convocar l’acte. Sobretot, va dir, quan aquest afalac de gent es produeix en uns moments en què la cultura sembla viure en les catacumbes. Perquè ja és ben hora de deixar de ser part de les galeries subterrànies i fer de les arts i de les lletres un dels eixos vertebradors del present excitant que ens esperona.

I va ser Catalina Solivellas que va començar amb la lectura d’una de les narracions de Trèmolo: Per dir molt fluixet. Un conte des del qual Mesquida reclama l’herència de Maupassant i les seves exigències a l’hora de confegir la narració breu com cal: la imaginació, l’observació i el color. I no debades va triar aquest text cornucòpia, una veu que debana, una llista vertiginosa que reclama diàleg sense aturall: Parla’m de l’estiu i de les seves grans absències. Parla’m del pes de les roses. Parla’m d’aquells que no saben fer ús dels mots,… I així, fins al final. Sense alè. Una enumeració, un inventari, una lletania expansiva cap a l’etcètera infinit, on es fan ben present els aspectes jubilatoris, d’alegria expansiva, els efectes rítmics, la dinàmica combinatòria de sèries i agregats o la performance retòrica capaç de definir i ser emblema de l’obra mesquidiana.

Immediatament després, just quan repreníem la respiració, va ser Maria del Mar Bonet qui va llegir una altra peça clau del llibre: Cua de peix. Aquí, Mesquida reivindica l’el·lipsi, els elements dispersos i fins i tot secundaris, les associacions il·luminadores, el fotimer de trastos, els detalls i les coses que es dejecten per tal de confegir el conte epifànic. Escriure amb allò que volem fer desaparèixer i mostrar la gràcia misteriosa entre dues tenebres. I al bell mig del text, com si es tractàs de desfer un nus de ficcions, que agafa textures llimoses i enfiladisses, la llampada d’un secret que s’obre entre les flamarades d’un amour fou. I un finale capriccioso amb un peix que pega bots fora de l’aigua. Perquè no pot ésser d’una altra manera, perquè Mesquida, en la seva literatura, sempre ens convoca fora de lloc. Després de la lectura, Maria del Mar Bonet va alçar la veu indiscutible i diamantina amb una sèrie de les seves gloses tremoloses que acabaren amb una mena de declaració d’amor: i si tu fossis un peix/ de tu me n’enamoraria. Com si només el cant fos capaç de dir la reverberació de les lletres de l’autor de Trèmolo.

Aleshores va prendre la paraula Carme Riera. Va destacar la capacitat de Mesquida a l’hora de treballar amb la ruptura de gèneres i la seva recerca lingüística. La literatura ja és això: tenir esment dels mots. Perquè és essencialment exercitar-se en la llengua, jugar amb les paraules, aplicar liftings al verb, estirar els noms, barrejar registres. Va recordar Valle-Inclán quan deia que escriure era aplegar dues paraules que mai no han estat juntes i que d’aquesta operació, en surt la millor literatura. I del vell, dels mots de la tribu, treure’n la novetat. En definitiva, que Mesquida és bàsicament la seva voluntat d’estil, que abasta realitats i sentiments, emocions i universos que tenen la capacitat d’arribar al cor del lector, de fer-lo vibrar. Amb tot això, Mesquida és capaç d’oferir una música pròpia. Aquesta és la seva originalitat: amb les paraules oferir una visió i una sensació molt viva dels fets i de les coses. També va destacar la transformació que pateixen els textos quan passen del seu origen, el diari on es publiquen, al llibre, del qual també va destacar la portada de Pep-Maür Serra, que, amb el seu picadís incendiat, és el pòrtic capaç de fer visibles les coloracions viscerals del text. Dels diumenges del Diario de Mallorca al Trèmolo d’Empúries han patit una metamorfosi: es tracta d’una veritable intervenció que modifica el sentit de tot plegat que conforma un cos textual nou, on les històries es trunyellen i es modifiquen per contacte i contrast, i s’obren a nous significats que no podíem sospitar quan els contes anaven a lloure. I va tancar la seva intervenció amb una pregunta i una demanda que repetim aquí, també mol fluixet: quan podrem llegir la novel·la de Biel Mesquida? Les mamballetes varen ser el refugi d’un Mesquida que, amb un somriure anfractuós, feia el sord.

Va ser aleshores quan l’autor de Trèmolo va parlar de les cinquanta-sis peces narratives del llibre, que va qualificar com si fossin les seves 1001 nits. La literatura que permet escapar de la mort, que evita que tallin el coll a Xahrazad. Perquè la pretensió és que la seva narrativa, la seva literatura, salvi. Com si es tractàs d’una tasca relacionada amb la preservació, en la qual el lector pugui fer-se escàpol i esquiu, un espai on alliberar-se. Cada llibre, per a Mesquida, és una aventura, una exploració. I un aprenentatge, lluny de totes les seguretats. Noves maneres d’escriure on ressuscitar-me, va afirmar. Un llibre en què ha volgut donar la paraula als oblidats, als no-resers amb veus gustoses i delirants, fins i tot les més sordes. També va insistir en la idea de no tenir res a veure amb l’eloqüència espontània, que bona part de la feina del taller de Mesquida es concentra en la reescriptura i en la relectura, en aquest text inacabable on es troben música i sentit, que l’autor ha d’abandonar en un punt, quan considera que ja no hi pot intervenir més. Quan ja creu que ha sucat la lletra que serà capaç de fer tremolar el lector, que la literatura ja és aquesta agitació, una eina que ens fa veure coses mai vistes, que ens fa pensar, que fa preguntes. Perquè llegir és un veritable acte de llibertat. Sobretot, quan encara la literatura és l’espai on cal lluitar contra les tenebres, l’espai on ell vol afuar els seus animals narratius, on vol encendre una foguera incandescent per tal de deixar ben a la vista la barbàrie del pensament únic que ens vol acoquinar. Perquè només la diversitat garanteix les llibertats. I va alçar la veu per tal de denunciar la literatura en perill, quan seguit seguit tanquen llibreries i biblioteques, quan les grans editorials semblen embadalides davant les cinquanta ombres addictives que engreixen el mercat i els poders deixen de banda la literatura i la cultura.

I va tancar la festa amb la lectura d’un text en què reclama viure completament la contradicció del meu temps, que pot fer d’un sarcasme la condició de la veritat. Mentre l’acompanyava la música elèctrica de Toni Cobretti. Una guitarra sola, nua, una veritable caixa de ressonància, com un remoreig que amplificava amb el so de les cordes la vibració dels mots, com si fos una palanca de trèmolo que s’acoblàs a la veu de Mesquida. Una mena de basso ostinato, que s’enfilava a les frases i als canvis de to del lector, en un seguit de variacions, que perseguien la fluctuació de la intensitat de la veu, i on s’alliberaven emocions i sentiments que ens rapinyaven l’ànima. I acabava l’acte, com si volgués amansir les feres que sempre ens assetgen a dots dits de l’impossible, amb un noninó. Perquè sap que allò que s’aprèn al bressol, no es deixa sinó amb la mortalla.