Escriptura en evolució

Des de la invenció de l’escriptura, la Humanitat va haver de fer grans passes endavant, en una història cada cop més fascinant i astoradora: nous i increïbles materials que durarien mil·lennis, el sorgiment de les grans biblioteques de l’Antiguitat –i de la rivalitat entre elles–, la transmissió de les grans obres clàssiques…

Havíem parlat de la primera escriptura. Però les tauletes d’argila, el suport universal en aquells temps inicials, eren pesades, fràgils, incòmodes, i s’havien d’assecar o coure un cop escrites. I ocupaven molt d’espai. Aquell invent ja durava massa. A la humanitat li calia un material més lleuger, més subtil, més aeri per a l’escriptura. Havia arribat l’hora dels egipcis; i després…

Els egipcis, un poble que destacava per la seva imaginació. Mireu si no els dibuixos que feien, els seus monuments, les seves divinitats. S’ha de tenir imaginació per venerar un home amb cap de xacal o un ésser femení hipopòtam-cocodril-lleonaci, o per concebre una immensa piràmide o un obelisc. Doncs bé, el papir, anomenat Cyperus papyrus per Linneu, és un jonc palustre comú a molts llocs de la Mediterrània, sobretot a Egipte. Allà es va fer servir com a base per a l’escriptura. Com s’ho van empescar ho desconec, però realment feia falta imaginació, calia ser egipci, o sumeri. Calia veure en un jonc una pàgina. Tal com explica Plini a la Història Natural (XIII, 21), la medula de les tiges de la planta es tallava en vertical, formant cintes que després es col·locaven unes al cantó d’altres. Així s’obtenia una fulla, a la què s’adheria una altra fulla contraplacada, amb les cintes perpendiculars a les de la primera. Aquestes dues capes eren martellejades per unir-les; després es deixaven assecar. Finalment el producte es tallava en la forma desitjada. Una elaboració complexa per a un material d’una simplicitat exquisida. Per escriure-hi es feia servir un càlam i tinta –un invent tan gran com el del papir– feta amb aigua, cola, oli de cedre i sutge.

Recordem la famosa escultura de l’escriba assegut: amb posat d’intel·ligent bonhomia, sosté a les mans una làmina de papir que ha desenrotllat d’un cilindre. Perquè els fulls de papir s’enganxaven un al cantó de l’altre en llargues làmines d’uns quants metres (fins a 40), que s’enrotllaven a un rodet. El paper era fàcil de desplegar per tal d’escriure o de llegir. Era un sistema igual que el del nostre paper higiènic o el de cuina, però amb l’afegit que la làmina s’enrotllava a un segon rodet a mesura que es desplegava del primer, fins que passava tota de l’un a l’altre. Tal com ho feia, també en l’antiguitat, una cinta de vídeo o un casset. Doncs abans del sorgiment del còdex per tot arreu s’escrivia i es llegia en aquests rotllos (de rotulus, cilindre). Se suposa que a la biblioteca d’Alexandria, en el seu moment màxim, se’n guardaven entre 700.000 i 900.000, xifra que no equival al número d’obres, ja que un mateix llibre podia ocupar uns quants rotllos. A més, no tots estaven fets de papir; una part era de…, bé, no és que fos res especial, però no ens avancem.

El papir es va escampar per l’ekumene –el món conegut pels grecs– com una taca d’oli. Diu Heròdot (Història, V, 58) que els fenicis van portar l’escriptura i el papir a Grècia al segle X o IX a. C. (nosaltres sabem que la primera ja era a Creta al 1900 a. C.). La paraula que van fer servir els grecs per al papir i per als llibres (byblion, byblos) procedeix del port fenici de Biblos (“el puig”), des d’on s’exportava el papir egipci a Grècia. Aquesta arrel està present avui en la paraula Bíblia (“els llibres”). Així que, si no anem errats, l’actual nom de la Bíblia fa referència concreta als llibres que es feien amb papir, al papir que es portava d’un port, i a un puig sota el qual es trobava aquell port. Un nom amb història, com pocs.

El papir, però, no estava destinat a durar per sempre –en això es distingeix d’una taca d’oli. Un competidor imponent era a punt de barrar-li el pas: el pergamí. Fet de pell, es va començar a produir a Pèrgam, al davant de l’illa de Lesbos, al segle II a. C. De seguida va ser preferit per escribes i escrivans perquè durava molt més que el papir, que en climes humits es desfeia passats cent anys. A més, admetia correccions, tot i que era molt més car i no es podia escriure per les dues bandes. Els papirs es rentaven per reutilitzar-los, però els pergamins no, i per això era freqüent que, per tornar-los a usar, es raspessin els textos i s’escrivissin uns altres a sobre (això va originar els palimpsests, “rascats de nou”: textos esborrats sobre els què se n’han escrit uns altres, i que avui, amb la llum ultraviolada, descobrim admirats).

El pergamí estava fet amb pell polida de vaca, cabra o ovella, i s’elaborava eliminant el pèl de la pell amb calç, netejant-la amb aigua i estirant-la en un bastidor fins aconseguir les làmines escaients. L’escrivà, un cop l’adquiria, l’acabava de polir ell mateix i la tallava al seu gust. Per tal de formar rotllos, els pergamins es cosien com els papirs els uns als altres –una part dels rotllos d’Alexandria que abans esmentàvem era feta de pergamí. També hi havia una pell de qualitat especial: la vitel·la, d’animals de poques setmanes o no nats, i més fina, blanca, llisa i flexible (encara avui fem servir l’anomenat paper vitel·la, fet a mà i molt luxós).

Segons diu Plini a la Història Natural (XIII, 21), el pergamí, “amb el qual la immortalitat ha estat concedida als homes”, havia estat introduït a Pèrgam, la Ciutadella, pel rei Èumenes II el Benèvol. A més de fer això, aquest rei va dur la prosperitat i la riquesa a la ciutat i la va convertir en una de les més grans del món antic, pròpiament la capital de l’Àsia Menor. També va ampliar la magnífica biblioteca que havia fundat el seu pare, de manera que es va convertir en la segona del món i, imprudent, va començar a rivalitzar amb la d’Alexandria.

Deien que Aristòtil havia aconsellat els reis d’Egipte sobre la manera de col·leccionar llibres i d’organitzar una biblioteca. En realitat, ho havia fet un deixeble seu, però amb el temps, la seva obra filosòfica estaria relacionada amb aquelles dues biblioteques que començaven a competir: la d’Alexandria i la de Pèrgam. Diu Estrabó (Geografia, XIII, 1, 55) que a Grècia el primer que va col·leccionar llibres i es va dotar d’una biblioteca va ser precisament Aristòtil. Quan va morir, el seu deixeble Teofrast, especialista en caracteriologia i botànica (per separat), es va fer càrrec d’aquesta col·lecció i també de les nombroses obres del filòsof, que tenien un valor científic incalculable, diríem avui; al menys per als seus nombrosos seguidors. La caracteriologia i la botànica les havia après Teofrast dels llibres d’Aristòtil, però no el van fer tan gran com al seu mestre, i avui només el recordem per ser-ne deixeble.

Tot un caracteriòleg, aquest Teofrast. Resulta que quan va morir no havia fet còpies dels llibres d’Aristòtil (és cert, però, que no era fàcil copiar a mà una obra tan vasta). Encara no existien els llibreters de vell, i la biblioteca sencera va anar a parar a mans d’ignorants, incultes, illetrats, llecs, ignars, toixos, rucs, bàrbars, estults, bé, ja n’hi ha prou, que tenien els llibres tancats a un sòtan, per terra, coberts de pols i de teranyines. Quan aquestes persones es van assabentar que el rei de Pèrgam buscava llibres per dotar la seva nova biblioteca, es van adonar del valor que tenien els seus i, ruda paradoxa, els van enterrar per que no els trobés (la biblioteca reial no adquiria els llibres, simplement els confiscava). Pretenien vendre’ls més endavant. Però, sorpresa, quan els van desenterrar havien estat objecte de la voracitat dels cucs i estaven plens de forats (forats de cuc, exactament). Els van acabar malvenent a un bibliòfil, Apel·licó de Teos, que se’ls estimava tant amb forats com sense. El nou amo, conscient que ara o mai, va encarregar una còpia de les obres del cèlebre Aristòtil amb voluntat de restaurar els textos, però molt sovint els seus copistes, més aviat barats, els van malmetre encara més amb invencions inescaients, errors, faltes, omissions –i així l’aristotelisme es va anar fent cada cop més incomprensible. A aquelles alçades ja es podia veure que si alguna obra del filòsof més gran dels temps antics arribava a nosaltres seria per miracle.

Com diu Estrabó, en aquell temps els filòsofs aristotèlics, mancats dels llibres del fundador, “eren incapaços de filosofar segons els principis del sistema, i només s’ocupaven de discutir sobre llocs comuns”. Ens els podem imaginar, peripatejant Atenes en grups petits i dispersos, xerrant desencisats sobre els accidents i incapaços de copsar la substància. Ara, amb la nova edició d’Apel·licó de Teos, van poder filosofar millor, però sense certesa en molts assumptes degut a la gran quantitat de forats i errors que contenien els llibres. I així van seguir filosofant un temps, amb una millor incertesa, fins que al capdavall van venir els romans i es van endur la biblioteca d’Apel·licó. Des de Roma la van copiar amb encara més errors, i d’aquesta manera, foradada i reomplerta maldestrament, l’obra d’Aristòtil, destinada a influir a tot Occident fins al final de l’edat mitjana, va anar a parar, per fi, a Alexandria. I des d’allà es va difondre al món, gràcies a Déu abans que la biblioteca s’esfumés.

Tornem a Pèrgam, ciutat gloriosa. Perquè la rivalitat entre aquesta ciutat i Alexandria va ser providencial i també fatal. El rei d’Egipte, Ptolomeu V Epífanes, el Brillant, gelós per la biblioteca que feia ombra a la seva, va limitar les exportacions de papir a Pèrgam, per provar d’ofegar-la materialment. En aquesta circumstància, el rei Èumenes va promoure la cerca d’un suport alternatiu per a l’escriptura, i de seguida el van trobar: el pergamí, que d’aleshores ençà porta el nom d’aquella ciutat.

Per la invenció del pergamí, capaç de transmetre d’un mil·lenni a un altre tot el saber clàssic (tot el que va poder), he dit que la rivalitat entre les dues grans biblioteques havia estat providencial. Però també va ser fatal. Es va fer aguda i crònica. Era una qüestió de prestigi. I les institucions d’aquell temps feien el que calgués per mantenir-se al cim; a Alexandria, per exemple, els funcionaris de la biblioteca registraven tots els vaixells que entraven a port, confiscaven qualsevol material escrit que duguessin i no el tornaven fins que no l’haguessin copiat. D’aquesta manera creixia alhora el fons documental i l’orgull de la ciutat. Mètodes similars devien emprar sens dubte a la biblioteca de Pèrgam, que creixia també ignorant el vergonyós destí que li estava reservat.

I així van anar creixent ambdues contendents en saviesa i suficiència. Fins que, com esmenta Plutarc (Vides, Antoni, 40), un assumpte tan ardorós i volàtil com l’amor va ser el que va sentenciar el partit: Marc Antoni s’estimava ardorosament la volàtil Cleopatra; doncs bé, un bon dia –imaginem que era primavera radiant i una lleu marinada esponjava els delicats cabells de la reina– li va presentar com a regal els 200.000 rotllos de pergamí de la biblioteca de Pèrgam. Un regal, és clar, que només cabria a la d’Alexandria; i així, de cop i volta, es va acabar la rivalitat entre ambdues. Cleopatra ho va agrair molt, és clar, com qui agraeix un sobtat augment del propi prestigi. No sabem si Marc Antoni es volia fer l’intel·lectual –“té, bufona, et deixo uns llibres que tenia per casa”– o només l’important. Altres diuen que el present era una compensació per l’incendi de la biblioteca alexandrina, on s’havia atrinxerat Juli Cèsar durant la guerra per la successió al tron d’Egipte. En qualsevol cas, la biblioteca de Pèrgam també havia estat saquejada feia un temps i és probable que ja estigués en decadència quan el romà la va acabar de buidar. I la guanyadora en la disputa, la d’Alexandria, encara hauria de patir molt abans de desaparèixer també.

Més tard, en l’antiguitat tardana, el cristianisme –sobretot– va promoure els còdexs, més fàcilment llegibles i més pràctics per a la litúrgia, que van acabar per substituir els rotllos: eren pergamins relligats per un cantó formant un volum, com els actuals llibres. En tot aquest temps, el papir només es produïa a Egipte i a més era un monopoli reial. Això mantenia uns preus molt elevats i creava en els altres països una ingrata dependència. Per això el pergamí, la charta pergamena, es va escampar pel món com una bona alternativa, i a Europa, a partir dels segles III i IV, va arribar a ser el suport per excel·lència de l’escriptura.

I tot dura fins que s’acaba: la producció de papir es va acabar sobtadament el 640, amb la conquesta d’Egipte pels àrabs. Els quals al segle X van començar a difondre per la Mediterrània el paper (paraula que deriva de papir, tot i que es tracta d’un no-papir). Fet de pasta premsada i molt més barat i accessible, i lleuger, subtil i aeri com ho havia estat el papir respecte a l’argila, va anar imposant-se a tot arreu. Però el pergamí va continuar sent el material preferit per als còdexs il·luminats o miniats durant molts segles. Mentrestant, i com a imitació del còdex però en paper, va anar consolidant-se el llibre tal com el coneixem nosaltres (la paraula prové de liber, que vol dir “escorça”, perquè primitivament es feien servir per escriure-hi). I així el llibre de paper va escampar-se pel món fins abastar-lo del tot, amb els 2.400.000 títols diferents que avui es publiquen cada any. Prou que el coneixem, l’omnipresent paper, de totes les menes, mides i qualitats: carbó, ploma, premsa, moneda, maixé, cuixé, pergamí (per a les edicions de luxe), d’arròs, de ceba, de palla, de bíblia, de plata, de seda, de vidre, d’espart, d’estrassa, de solfa, de calcar, de fumar, d’embalar, d’empaperar, vegetal, mineral, assecant, quadriculat, mil·limetrat, encolat, crepat, pintat, setinat, vellutat, verjurat, estucat, timbrat… Prou que el coneixem.

Van passar els segles, molts segles dominats pel versàtil paper, i aleshores, a les acaballes del XX, va aparèixer com un astre refulgent un nou format que prometia transformar-ho tot, lleuger, subtil, aeri respecte al pesat paper: el llibre digital, que…