Escriptors del Barcelonès nord

El Barcelonès nord és una subcomarca presidida pel riu Besòs, amb el mar i la Serra Marina que tanca la geografia.

Va ser Maria Antònia Massanet que va dur a l’espai de “La Createca” aquest passat mes de setembre sis poetes del Barcelonès Nord, una mostra que va donar el tret de sortida de les activitats de l’espai cultural. Els poetes vam ser Joan de la Vega, Carlos Vitale, Bel Granya, Odile Arqué, José Antonio Jiménez, Jordi Valls i se’ns va afegir la poeta Maria Sevilla, nascuda a Badalona, que vam acollir al recital i a la foto de família.

Bel Granya | Meteora

El Barcelonès nord és una subcomarca presidida pel riu Besòs, amb el mar i la Serra Marina que tanca la geografia i que pren bàsicament les poblacions de Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besòs. Allò que anomenen els urbanistes “cinturó nord metropolità” que traduït vol dir la “tropa” de Barcelona, els desclassats del nord.

Això, d’entrada, ja és un primer problema per crear un motiu d’interès informatiu que vagi més enllà dels crims, les calamitats quotidianes i els tòpics humorístics que desperta el desconeixement de la realitat concreta. Hi ha alguna literatura que en parli. Evidentment que sí, com a tots els territoris, tot i que passa a ser la gran desconeguda perquè té una cabuda marginal a les poblacions d’origen. Ras i curt, la literatura, la cultura creativa, en general, no respon al que s’espera d’aquestes poblacions que s’han cregut els tòpics —els tòpics es tradueixen en vots— i, per tant, es minoritza i en el millor dels casos se’ls atorga un reconeixement que ni els mateixos polítics acaben d’entendre. El Barcelonès nord no és un territori sòlid, amb nuclis de fort arrelament, encara avui, la població no s’acaba de conèixer a ella mateixa i existeix un problema identitari mal dissimulat respecte a la forta presència de Barcelona. Com molt bé ha definit Javier Pérez Andújar, molts dels seus habitants se senten barcelonins de segona, és a dir, sense els mateixos drets que aquells que viuen en el territori administratiu de Barcelona.

Dit això, d’entrada, pot semblar un article de queixa o amb voluntat combativa i res més lluny de la meva voluntat, al revés, només vull deixar un marc de referència perquè s’entengui que els escriptors d’aquest espai no tenen el mateix punt de partida que altres escriptors, que es poden oferir des d’espais de difusió catalans més publicitats o més turístics. Des d’aquest punt de partida, és gairebé un miracle que el Barcelonès nord hagi desenvolupat una tradició literària pròpia. Aquí va néixer l’editorial Proa, amb l’anagrama del vaixell badaloní “Maria Assumpta” i el famós lema “A tot vent”, d’aquí són famoses les estades de García Lorca a casa de Margarida Xirgu, les primeres traduccions al català de James Joyce a mans de Josep Sol, la infantesa de Josep Maria de Sagarra al voltant del Besòs, els fils de fum de la pipa de Pompeu Fabra a la platja de Badalona. També el trident que marca la resurrecció de la poesia al Barcelonès nord: Josep Gual, Joan Argenté, i Màrius Sampere, el Grup Estrop. I no pararíem fins a arribar al dia d’avui: Julià de Jòdar, Vicenç Llorca, Rodolfo del Hoyo, Sílvia Soler. I molts més. Fins que arribem al famós pregó de la festa de la Mercè, a mans i veu de Javier Pérez Andújar, referent indiscutible del Barcelonès nord.

Aprofitant faré un repàs d’algunes de les novetats d’autors del territori que han aparegut darrerament i que demostra l’alt dinamisme literari d’aquest espai de lletres, on “viure és provar-ho infinites vegades”, com dicten les lletres de Màrius Sampere a la llera del riu, just a l’entrada de Santa Coloma.

Milagro en Barcelona, de Joan Guerrero i Javier Pérez Andújar, està publicat per l’editorial Ariel. Dels marges de la realitat, de la frontera, en sorgeix la literatura. En aquest cas en una crònica descriptiva i evocativa als voltants del riu Besòs. Una geografia abans que res és la gent que l’habita, que li dóna forma en un imaginari col·lectiu. El riu, i la seva desembocadura a les tres torres de la Tèrmica, Can Zam a Santa Coloma, barris i vivències que serveixen de punt de partida a la Barcelona que Joan Guerrero i Javier Pérez Andújar retraten: Joan amb la càmera de fotos, Javier amb la ploma. “El río humano más viejo del mundo. Un emigrante no ve al que le sucederá, del mismo modo que los muertos sólo se ven a sí mismos en su reino subterráneo. Antiguamente, a los muertos les ponían dos piezas de oro a modo de nuevos ojos.” I el Besòs de fons, sota la vigilància paternal encara de la Tèrmica, Joan i Javier caminen junts armats de càmera i de ploma, entre els infants que surten reflectits en un bassal d’aigua en un joc de miralls infinit.

Màrius Sampere a l'Horiginal

L’esfera insomne (LaBreu Edicions, 2015) és de Màrius Sampere, amb pròleg de Mireia Vidal-Conte Amb el merescut premi “Lletra d’or”, al llibre L’esfera insomne de Màrius Sampere ens ofereix un fris de poemes llargs, discursius, de contingut filosòfic, on aporta reflexions, imatgeria i territori viscut. A diferència dels anteriors llibres, hi ha la singularitat d’un Sampere més simfònic, amb una unitat de to en clau metafísica que recorda vagament a William Blake, el joc lingüístic i la reflexió sobre el llenguatge és constant i deriva a insospitades conclusions sempre sorprenents. És interessant reflexionar sobre la presència del territori a l’obra de Sampere, és una constant: L’hospital de l’Esperit Sant, el riu Besòs, les Tres Torres de Sant Adrià, el Guinardó on va néixer. A diferència d’altres autors, Sampere, no ha volgut deixar testimoni del paisatge, de profeta de la geografia, de la ciutat devastadora del paisatge. L’autor ha devastat el discurs, el transforma i el converteix en intimitat pròpia, extensió del seu cos, per expressar-lo entre les categories dels elements modelats amb les seves mans per ser ell mateix. El verb en Sampere esdevé meravella. Heus aquí un fragment il·lustratiu:

“Redundància o mosques d’ase,
mosques d’ase profètiques com a prova
de l’existència de les mosques
d’ase profètiques —o la redundància discorrent
avall, cap a la inferioritat necessària —així
mosques i mosques
d’ase
anuncien la benvinguda
dels altíssims gnoms, alliberadors —infal·libles
mosques d’ase —preguem,
preguem, germans, preguem-nos,
repetim-nos
en aquell espai brufat de mosques d’ase.”

Salvando las distancias és el recull poètic amb què José Antonio Jiménez va obtenir el premi Gerardo Diego de la Diputació Provincial de Sòria. L’autor ha viscut i treballa actualment a Badalona, a l’espai Betúlia, junt amb Bel Granya, en el nucli més dur de la cultura badalonina actual. Jiménez és natural de Conca i el llibre és un retrat sobri de l’experiència vital de l’autor. L’observació atenta, la reflexió existencial als elements naturals i una capacitat de fixar la metàfora en el moment just, el converteix en un caçador atent d’instants i de vivències. A la quarta part del llibre, “Conversaciones”, el poeta es mostra més desinhibit i aporta una ironia capaç de trencar amb la contenció de la trajectòria del llibre, però amb un gran control de l’harmonia sobre el conjunt. Jiménez és una veu tardoral que convé tenir present. Una veu potent, indiscutible. Us deixo un fragment del poema “Higiene” d’exemple:

“Vengo, bajo la lluvia dura de este otoño
en el que todo puede suceder, a encontrarme contigo.
Vengo para medir la curvatura de nuestra vida,
el chasquido de un hombre desajustado
como el pedal que pierde su tarea de arrastre
y se queda un momento en el vacío,
y en cada rotación viene a ceder un poco más
a su pobreza o a su nada.”

A El joc de l’alba (Ed. El Pont del Petroli), Paco Fanés continua la seva poètica alliberada. Després de Doble joc, Adesiara i Recursos humans ens aporta un nou fris de versos, aquest cop, més descarnats i íntims. Fanés és un poeta tal com raja, brutal en les contundències, sense filtres. Destria les paraules justes, per dir el que necessita dir. No menysté cap recurs i el surrealisme s’insereix a la realitat més sòrdida desacomplexadament. En aquest nou volum, el desengany, el deseiximent, l’alegria, la denúncia, l’atzar i el festeig de la vida, juguen a “fet i amagar” en el clarobscur d’una mirada sensible als canvis. La ciutat soterrada conforma el fris de les situacions agredolces, descrites veladament. La numeració dels poemes és arbitrària, conceptualment respon al pensament anarquista de l’autor, també al seu compromís, amb la col·laboració de Joan Puche i els seus poemes visuals que complementen el volum. Un exemple potent de la tradició beat més contundent de la poesia urbana actual, amb l’eco i potència de Lou Reed i David Castillo.

“M’ha deixat encendre el foc,
després ha mirat les rajoles
abraçades a la llum de la cuina
que lluïa com un diamant estès
en un terrat d’atòmica tendresa.
Cap missatger ha vingut a desvetllar
les mans i així doncs han voleiat
els dits cels amb cua de seda
bevent de l’aurora en copes de fum.
I amb els parracs de les estrelles
hem guarnit la casa altra vegada
entre l’alegria de la misèria
menys miserable de les misèries
i l’amor més amorós dels amors.” (W2)

Mudar de Bel Granya, publicat per l’editorial Meteora, és un treball poètic introspectiu, que s’endinsa en l’experiència personal, amb una depuració lírica respecte a l’anterior llibre de poemes Anagrama de sal. Granya cartografia les passions i les mancances que omplen el món perdut de la infantesa a Badalona, les vacances a Cartagena i amb la intensa relació amb els adults i s’endinsen en el descobriment de la cultura mallorquina, des de l’estudi intens filològic, que l’han marcat com a persona. Hi ha en la poètica de Granya una certa aspror en aquesta recerca topogràfica. No hi ha flors ni violes en aquest viatge, però sí una cerca d’exposició estètica més elaborada. L’amor hi passa descarnat però alhora és enriquidor. També el compromís amb la realitat i la ironia són presents en poemes d’alta potència. I sobretot la llengua catalana com un vehicle de càrrega emocional que la mena a les persones i els territoris.

“M’he buidat les butxaques
damunt la taula de la saleta,
només m’han sortit tres mots:
t’estimo, t’estime, t’estim.” (Llengua)

Manat de dol de Joan de la Vega, conforma una nova “Puça” —col·lecció mítica de l’editorial El Pont del Petroli. El colomenc De la Vega descriu el seu dol per la mort de la gossa amb qui compartia la companyia diària. A través d’aquest dolor personal el poema fa una descripció arrauxada de les vivències que transpira la relació home-gossa. Amb uns poemes breus, de vegades críptics, però sempre colpidors, el poeta es mostra esqueixat i commogut. Els amors i desamors de l’autor, i l’efecte mirall de la gossa, com un alter-ego que cerca respostes en la vida instintiva, en la comprensió i empatia que sentien els dos, de vegades, més empatia que amb els altres humans. De la Vega critica veladament amb duresa la societat i les dèries que marquen la conducta humana des d’una superioritat moral que ell qüestiona, a través, de la mirada de la gossa, o el que seria més just dir, a través de la mirada d’un Joan de la Vega humà, massa humà.

“Si t’hi trobes
a la vall dels morts
sigues com el vent
suau i veloç
jo he cremat tots els paisatges.”

L’adrianenca Esperança Castell publica el llibre de poemes Arrels a la roca a l’editorial Meteora, amb un pròleg de Francesc Parcerisas. En aquesta nova proposta de Castell les emocions i els records es relacionen amb el paisatge i els símbols que es desprenen del que podem entendre com a construcció d’una relat existencial. La depuració i contenció respecte a treballs anteriors fan que observem en la poesia de Castell unes imatges més cristal·lines, més impactants. Els poemes esdevenen petites peces de precisió subtil. La mirada de la poeta conjuga a la perfecció natura i memòria. El vitalisme es torna més íntim que en el llibre Flames a la fosca, i la sensibilitat de Castell no tan sols conserva la joia de les primeres provatures, sinó que troba en la reflexió i en l’austeritat estoica la seva millor versió.

“Demanes paraules raonables
però ja no en tinc.
Accepta el meu silenci, amatent
a la remor infinita de les onades;
despleguem la vela.
Per si el balanceig del veler ens parlava.” (Veler)

El Barcelonès nord sembla que va marcant una forma de fer en el camp de la literatura i baixa pausat sense rauxes extremes a la desembocadura del Besòs, on s’acaben trobant els traficants, els trilers, les prostitutes, els jubilats, els aturats, els nens que surten de l’escola, els immigrants dels llocs més insòlits del món i tots els escriptors, artistes i músics que intenten deixar meandres amb el llim enriquit de les moltes experiències que mena a fer del riu Besòs un dels espais d’evocació literària més entranyables i rics de Catalunya.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació