“Escric perquè hi hagi llum on no n’hi ha”

2.04.2017

És divendres nit, i els carrers de Girona estan plens de vida. Entre brindis, rialles i folklore festívol, uns quants abandonen el bulevard i es dirigeixen cap a la biblioteca Carles Rahola. Són les 10 de la nit però tenim cita amb el Festival MOT. L’Albert Sánchez Piñol i en Bernardo Atxaga ens han reunit, ni més ni menys, per parlar sobre les marques del temps, del passat i els fantasmes d’altres èpoques.

Albert Sánchez Piñol | Foto Martí Albesa

Genocidis

Sánchez Piñol i Atxaga són alter egos. Un ha revelat el passat a través de l’estudi mentre que l’altra és un savi de l’experiència. Els dos coincideixen però, en el fet que la història de la humanitat està plena de cicatrius. Exterminar fins a l’últim home, dona o nen, no és un fet anecdòtic del passat. La cultura ha estat assassinada milers de vegades, i en ella, el genocidi es manifesta quan s’extermina l’ànima del cos col·lectiu.

Una obsessió per animalitzar aquell qui considerem salvatge, brut, amb l’objectiu d’uniformitzar-lo. Sánchez Piñol s’afanya a puntualitzar, “el catalanisme sempre ha estat vist com un tumor en la història d’Espanya”. Atxaga, torna a la seva infància i explica la pregunta que els hi va fer el seu professor de biologia. “Observeu aquest ocell amb atenció. Està enmig del carrer, però no es mou. Algú em podria dir perquè no se’n va volant?”.

L’animal, envoltat de totes aquelles cares, no era capaç d’enlairar-se per un fet molt senzill. No tenia espai per obrir les seves ales.

 

Temps i Passat

Abans de parlar sobre el passat, Atxaga ens fa reflexionar. Imagineu un desert, remot. Si et poses a caminar cap a la seva immensitat, podràs apreciar les marques del temps en veure les roques modelades pel vent durant els anys. Hi haurà una empremta produïda pel temps, sense que hi hagi hagut mai vida humana. Però, si no hi ha vida, no hi ha passat. Més enllà de les nostres projeccions mentals en contemplar el desert, i sentir por per tota aquella immensitat, el passat mai hi haurà ocupat un lloc.

Per tant, “hi ha passat quan hi ha hagut vida”. I si hi ha hagut vida, hi ha una marca. Quan creuem aquell desert, i descobrim antigues escultures fetes a les roques, hem trobat la vida d’aquells que ens recorden que un dia van estar vius. És per això, que el nostre paisatge està ple de marques. La vida hi ha passat milers de vegades.

Des de marques petites, a marques grans. El passat és molt difícil de rescatar i moltes vegades necessitem d’un cert atzar que ens el faci reviure dins nostre com si fos un encant.

Cada cop que un dels autors aborda una marca distorsionada pel temps, se sent inundant per una sensació d’impostura. “L’historiador és un individu que parla amb els morts, i la novel·la històrica fa que els morts parlin”, diu Sánchez Piñol per explicar l’experiència que viu quan entra a un arxiu i escolta a “avantpassats parlant entre ells”. En veure les nostres cares llargues, alça la veu exclamant-nos, “jo tinc més amics al segle que XVIII que no pas ara!”.

Fer existir vides oblidades. I és que la tragèdia més gran és que cap contemporani, pot entendre el seu temps. Cap Romà va ser conscient que l’Imperi Romà havia caigut. Ni durant el setge de Barcelona, ningú entenia que una societat d’homes lliures desafiava a dos tirans.

Bernardo Atxaga al Festival Mot | Foto Martí Albesa

La Revelació de la Veritat Històrica

A vegades però, només ens queda l’oblit per poder viure. L’historiador ens explica que a Moçambic, la guerra civil va durar 30 anys. Tots els participants del conflicte, semblava que no tenien res més a fer que la massacre. Però, el dia que es va firmar el tractat de pau, van baixar de les muntanyes i van seguir vivint. “Van oblidar perquè no podien fer res més, portaven masses anys en l’agonia”, explica Sánchez Piñol. És doncs, la defensa de l’oblit.

Des del seu posat impertorbable, però infinitament comprensible, Atxaga sentencia que “no s’ha de pensar mai la memòria com un fi en si mateixa. Sempre que es pugui oblidar, oblida”. Recordar, ha de tenir sempre una finalitat.

Per retornar la fermesa a les nostres ànimes, l’escriptor basc ens il·lustra amb un exemple: “Durant el franquisme, i va haver-hi un granger asturià que el dia en què va veure com van afusellar a membres de l’Hospital d’Oviedo, va decidir abocar calç viva al lloc de la seva sepultura. No volia que les vaques trepitgessin aquella herba. Anys després, el món descobria la història d’aquelles persones en nom de la justícia”.

Les marques del temps, les cicatrius, han de tenir la justícia com a quintaessencia. El camperol sabia que la civilització sempre comença un cop s’enterra els morts. La funcionalitat de la memòria és que la societat pugui entendre les seves marques del passat. I aquesta, “és una profunda veritat”, ens somriu Atxaga. “L’escriptor a qui li dol l’ànima davant de les marques del passat, ha de fer justícia”.

L’oblit, a vegades és més comú que la memòria. “Quan jo li demanava al meu avui que m’expliques històries de la guerra, mai em volia respondre. No deia res, i era legítim”, ens reviu Sánchez Piñol. La literatura doncs, és l’encarregada de deixar-ne constància. “Si no recordem això, què val la pena recordar?”, diu la seva veu ressonant entre les parets.

 

Contrallum

“Escric perquè hi hagi llum on no n’hi ha”, diu amb veu sincera Atxaga. Recordar a la gent normal, fer que la seva memòria perduri. “No hi ha res ancestral, aquest és un terme abominable. La vida pigmeu, simplement era 1000 anys diferent”, respon Sánchez Piñol.

La memòria, per molt que l’individu no vulgui, ocupa una part del seu esperit. Les marques del temps i les maneres de fer-les visibles a través de l’escriptura ocupa la vida de dos autors, encarregats d’il·luminar un passat que ens pertany. El passat és sempre un fantasma, que cal fer visible. I la virtut moral, l’ideal que fa que seguim sent humans.

Goethe escrivia que el poeta no només ha de mirar a la foscor. També cal que miri a la llum.