Entre Fellini i Rusiñol

13.07.2017

Són passades les sis de l’horabaixa quan pens en la impressió que deu ser formar part de la Festa de la Poesia a Sitges com a poeta convidat: pujar a un autocar a Barcelona amb els altres afortunats i baixar-ne, com qui no vol la cosa, per a ser rebut per la porta gran a la plaça d’Eduard Maristany, davant l’estació de tren. A l’esplanada, i en comitiva cent per cent felliniana, la banda de música Suburband, autoritats, pubilles i hereus vestits per a l’ocasió. Programes de la Festa i poms de clavells a les mans.

Els poetes i els directors de l’onzena Festa de la Poesia de Sitges | Foto: Carles Arola

És així com Marc Romera, Maria Antònia Massanet, Tomàs Arias, Begonya Pozo, Laura López Granell, Josep Checa i Concha García enceten un cap de setmana en què ells seran, precisament, el centre de la Festa. El bessó d’un festival de poesia que celebra els poetes i que els avicia com a infants.

El cercavila s’inicia al ritme de Campanera, Paquito el Chocolatero, Amparito Roca i altres clàssics del pasdoble d’ahir i d’avui. Us n’he avisat: fellinià. La comitiva enfila cap al centre i recorre els carrers de Sitges a l’espera de veïns i convidats que recitin al balcó, clavell en mà. La primera parada és al balcó on ens esperen les entranyables bessones Joana i Rosa Maria Alexandre, que reciten a la teresina manera un madrigal de Carner dedicat a Sitges i criden eufòriques, alçades les mans: “Qui ve a Sitges s’hi queda!”. Ens fonem en aplaudiments. La cosa segueix, i és ara l’actriu Marta Bayarri, que diu un poema de Vinyoli des d’un altre balcó. Llença clavells i recorda que avui és l’aniversari de Marc Romera, que com el seu mestre i mentor Francesc Garriga, i més enllà de qualsevol document d’identitat, sempre serà un adolescent. Al següent balcó, axamfranat, minat de gramínies, Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes i una de les habituals de la Festa, diu dos poemes, un de Vinyoli –“Vares venir fins on jo dormia”!— i un altre de Maria Àngels Anglada, amb un somriure contagiós. Clavells i més clavells. La darrera parada és a un balcó situat just davant de l’Ajuntament, des d’on August Bover i Teresa Shaw reben la comitiva amb un poema de La pell de brau d’Espriu i les plaguetes que Llibres de Terramar ha editat amb alguns dels poemes dels autors convidats. Els llancen, literalment, per la finestra i pens en l’excés modernista i en Rusiñol, en la festa sitgetana, i en l’esperit afable i bohemi dels organitzadors d’aquesta Festa, en majúscula: els poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran.

Després del cercavila té lloc la rebuda oficial a l’Ajuntament. Just davant la portalada una Odile Arqué d’un blanc de Formentera i una Glòria Coll de pota d’elefant, abraçant el violoncel, poetes elegantíssimes totes dues i cantant i violoncel·lista respectivament, interpreten la “Versfusió” d’enguany, una composició a partir d’alguns títols dels poetes convidats. Arqué i Coll llisquen per un joc de semitons, tot ell sorpresa: “Què vols que et porti? / Disfresses! Romanços! / Batec sense treva, itineraris / d’arbres que ja floriran”. La comitiva torna a rompre en aplaudiments i és llavors que Miquel Forns, alcalde de Sitges, pronuncia unes paraules de rebuda i d’agraïment entre cares conegudes de poetes reincidents a la Festa, entre els quals Gonzalo Hermo i Adrià Targa, que recitaran més tard, Jordi Guardans i Anna Bou, poetes convidats l’any passat, o Josepmiquel Servià i Gemma Peres. Arriba el moment del brindis i, entre copa i copa, o després d’unes quantes, el grup es va dispersant.

No és fins a les nou del vespre que els poetes són citats al claustre del Palau Maricel, un espai privilegiat, entre el pastiche i un gust exquisit, per al refresc previ al recital d’anit, en què poetes joves dedicaran els seus versos als homenatjats. Romera vesteix ara una camisa floral, Laura Borràs s’ha canviat de vestit després d’un petit incident amb gelat. Tothom encaixa en aquest ambient entre aràbic i grec i romà.

“Vine, nen, que t’ensenyo una cosa” són les paraules d’en Joan Duran, també en camisa en primavera, per a convidar-me a pujar al terrat. “Veus allò?”, segueix, assenyalant l’ermita de Sant Sebastià. “És el cementiri marí”. Ho diu pel poema de Valéry de què parteix la seva primera novel·la, la deliciosa Eva Túrmix Ginebra, que textualitza com ningú l’heroïna, el rímel i el dolor de la Sitges drag dels setanta. Ens giram i resulta que hem marcat tendència: ara és mitja tropa, entre poetes, amics i saludats, que ha decidit pujar al terrat i mirar horitzons i promeses d’estrella en aquesta mena de palau fet a mida.

Amistat poètica entre generacions

Són gairebé quarts d’onze tocades i cal que baixem al Racó de la Calma, aquest espai idíl·lic fet de buit —tan necessari!— comprès entre el Palau Maricel i el Cau Ferrat. Els encarregats d’encetar la nit són el duet XY, compost per Marçal Ayats al violoncel i també a la veu i per Laura Cruells, que cantarà. La cançó escollida per començar, una versió d’”El gessamí i la rosa”, de Carner.

Quan acaben, Duran i Sànchez-Mústich demanen que els poetes convidats s’aixequin un instant perquè siguin aplaudits com cal. El públic —i els poetes, faltaria!— obeeix. Passa una colla de turistes, flotador en mà, i tot pren un to pintoresc, entranyable, molt d’estiu. És llavors quan Cèlia dona pas als XY, que “han vingut  comunicar-se amb els poetes d’allà dalt i amb els d’aquí baix”. Sembla que ho fan, ara amb la cançó “Pell bruna”: “Tens els ulls més brillants que mai he trobat”. Cruells fa enlairar una veu que flota clara mentre Ayats juga amb el pedal i el violoncel amb emoció contagiosa.

Brindis al dinar de poetes | Foto: Carles Arola

Acte seguit és Adrià Targa, encara amb un clavell a la butxaca de la camisa, que puja per a dedicar un primer poema a Josep Checa: “Maig és setembre. El fred és poderós al maig. Comencen a caure les fulles. Els homes moren més”. I més: “Maig és setembre. El món no té sentit. Les platges no són darrere de les ones”. També en recita un altre que li permet establir un diàleg cos a cos amb el violoncel. Targa és dels poetes que expliquen els poemes abans de dir-los, però això no els fa desmerèixer per res. Parla de constel·lacions, de tempestes, de foc, del buit, de la força exacta que ho empeny tot. També en dedica un altre a Begonya Pozo, “Fratricidi”, a partir del mite de Ròmul i Rem. No debades, la valenciana és una amant de la cultura de Dante, de la lloba i dels germans bessons. Targa ho clou amb “Coneixença”, en què s’entrunyellen cos i identitat: “No estic encara enamorat de mi. Mai m’he conegut. No sé el meu nom. […] I encara estic aquí, dintre d’un cos que morirà”.

Aplaudiments. Targa saluda tímid però satisfet a un públic que en vol més mentre els XY interpreten “El mar i la barca” i “Camps a través”, sobre l’àvia de Marçal Ayats, que va començar una relació amb el seu primer amor als vuitanta anys, quan tots dos ja havien enviudat. Algú deixa anar algun “Valenta!” o “Visca l’amor!”. I que visqui a qualsevol edat.

La següent a recitar és Iris Hinojosa, que es descalça només pujar a l’escenari. Comença amb “Simulacro uno”, un poema sobre l’acció d’“entrar y salir de los armarios”, que podríem situar, en certa manera, en la poesia de la quotidianitat. “Mentirosa. Torpe. Cría. Arrepentida hambruna. Consiste en haceros creer”, segueix, i al següent poema s’asseu al límit del cadafal, les cames penjant. Hinojosa ve del Berguedà i és per això que dedica “Dona d’aigua”, ara en català, a Tomàs Arias, nascut a Berga: “El record obès d’un acudit mentre calles, afilant la mirada, sota les ulleres, brutes, velles, apedaçades amb cinta blanca de paper”. Al següent, la blogger i poeta baixa de l’escenari i recita d’esquena als espectadors —un gest que en deixa més d’un d’estranyat— que dedica a Laura López Granell. El següent, “Tierra trágame”, a Concha García. Hinojosa Puja altre cop a l’escenari, es calça i torna al seu seient.

“Jo recitaré en català amb accent gallec” és la declaració de Gonzalo Hermo que el públic necessitava just després. Veig com la gent somriu, còmplice, mentre el gallec evoca cendres, carns, altures. “Parteix a córrer, atrapa la paraula”, diu un poema de Maria Antònia Massanet, i Hermo n’hi retorna un de Celebració, el Premi nacional Miguel Hernández de poesia que Targa ha traduït al català: “El vent del nord cus el teu verb a aquesta casa”. Són versos que dolen des del blau, des d’una calma que no té gaire a veure amb la pau: “No detinguis la mirada a la bellesa de l’incendi”. Hermo també recita un poema inèdit, dedicat en aquesta ocasió a Marc Romera, ara en gallec: “Despídome do pecado”, puc captar, i també “Escoller entre o poema o a vida”, com si el poema fos la bossa o com si poema i vida no fossin ben bé el mateix. I “torno al català, per acabar”: “No estimarem la runa com estimem la culpa”, conclou, amb el públic de ple a la butxaca.

Per acabar, Ayats i Cruells interpreten “Equilibri”: “Som dues ànimes en equilibri constant”, diu la peça, que convida els tres poetes joves, que han adreçat el seu dir als set poetes convidats, a tornar al cadafal a recitar els darrers versos. És llavors quan Targa ens en regala un sobre la mort, companya del dia a dia, Hinojosa llegeix la seva “Habitació 112”, en què “si tanco els ulls, tornes”, i Hermo sentencia: “Tens l’edat de la teva pell, però la memòria és massa vella per a entendre-ho”, o bé “El llenguatge dura, els cossos no”.

Els encarregats de reblar el clau són Ayats i Cruells, que interpreten un poema de Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal, que acaben de composar. Aplaudiments. Sànchez-Mústich i Duran agraeixen l’assistència al públic i avisen els poetes que a l’hotel els espera un regal sota el coixí, cortesia d’Angelina Pla. Més aplaudiments. Ja és negra nit i no puc evitar pensar en com és d’especial aquest festival en què, sorprenentment i com a raresa, són els poetes i no cap altra cosa l’eix principal.

Espectacle Captura d’Ànimes | Foto: Carles Arola

De plaers triats i compartits

El matí del dissabte amenaça pluja i la perpetra a estones, però això no aconseguirà que la Festa deturi el seu camí. Al matí té lloc un dels moments més especials del cap de setmana, que consisteix en els “Plaers triats”: els poetes trien d’una llista el pla de matí que voldrien fer i s’hi dediquen en cos i ànima per a prendre forces per a la nit, en què hauran de recitar. Els d’enguany, una sortida en veler o bé un massatge de l’artista sitgetana Anna Mataró. Mentre els que han triat massatge l’han rebut entre la mirada de cartró-pedra dels cabeçuts del Palau del Rei Moro, els altres o bé han desertat o bé han vist com la mar impedia el trajecte en vela.

El tradicional dinar dels poetes a la societat recreativa el Retiro, però, ho compensa tot. La sala sencera, amb una decoració basada en la personalitat i l’obra de cada poeta a càrrec d’Angelina Salesas, presencia com el dinar passa a la sobretaula i com la sobretaula es converteix en un xou difícil de classificar. És precisament llavors quan comencen a sonar els grallers, que arrenquen més d’una rialla i més d’un plor, quan Odile Arqué interpreta el brindis de La traviata amb Oriol Nebleza al piano, copa en mà, i quan alguns assistents, conxorxats i repartits per totes les taules, brindem pels poetes drets damunt les cadires: Laura Borràs ho fa per Tomàs Arias; Rosa Tubau, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sitges, per Begonya Pozo; un servidor ho fa per Maria Antònia Massanet i el seu festival, el Poésart d’Artà; Toni Sella, director de L’Eco de Sitges, per Laura López Granell, no sense tenir un record per Francesc Garriga, mestre i seguidor de la Festa; Adrià Targa recita i brinda per Josep Checa; Lídia Gázquez, que diu que l’han agafat en calces però que per sort se n’ha posat, diu unes paraules per Concha García; Josepmiquel Servià diu un poema seu; i, finalment, Mercè Garcia Campillo, que diu que ella no en duu, de calces, brinda per Romera, “per guapo”. No la contradirem. Els grallers tanquen la roda de brindis i la cosa no acaba sinó que creix i segueix i s’expandeix: és també Garcia Campillo, tota de negre i amb collar de perles, que interpreta amb picardia el “Milord” de Piaf, i Vinyet Duran canta “Et porto sota la pell”, versió català del clàssic “I got you under my skin”. Oriol Nebleza, fins ara al piano, s’aixeca i segueix una de les tradicions més entranyables del dinar, encetada per l’enyorat Jànio Marti: els acudits dedicats a cada poeta. Ens guardarem de reproduir-los aquí. La interpretació del “Remena nena”, per Garcia Campillo i Duran, encén la sala i la deixa tota a punt per escoltar les paraules d’Helena Ferré, presidenta de l’associació El Retiro. Tenc la sensació que acab de presenciar una mena estranya de llarg dinar nadalenc en ple mes de juliol.

Migdiada feta, no és fins les set del vespre que tothom és convocat al Palau Maricel per a presenciar el darrer dels plaers que els poetes podran gaudir avui abans de recitar, en aquest cas compartit: és la Captura d’ànimes, un espectacle a cavall entre el teatre d’ombres, el d’objectes i el cinema mut a càrrec de la companyia La Tija, que repassa alguns dels aspectes més interessants de la vida dels poetes. És aquí quan sabem que Marc Romera va aprendre a caminar amb en Llop, un pastor alemany, o que el somni d’una emocionada Maria Antònia Massanet era precisament ser una de les poetes convidades a la Festa. Surten a saludar els membres de la companyia, dirigida per Josep Milan: el narrador Juzz Ubach, el multiinstrumentista Florenci Salesas que ha acompanyat en directe la Captura gairebé amb els vuit tentacles del pop i ha muntat les pel·lícules, la nena Agnès van Gorkom, que ha simbolitzat tota l’estona la poesia en mirinyac, i altres intèrprets com Oleguer Arola, Josep van Gorkom, Tuts Fernández… També és llavors quan els alumnes de les escoles Esteve Barrachina i de l’escola Pia lliuren als poetes els treballs pictòrics i textuals que han treballat a classe a partir de textos seus. Si la Festa compta amb moments màgics aquest és, de ben segur, un dels que ho és més.

Amb nocturnitat i malvasia: arriba el recital

Són passats quarts d’onze de la nit i al jardí del Retiro no hi cap ni una agulla. La gent, galtes cremades, comenta els dos dies que, cadascú a la seva manera, carrega feliçment a les espatlles. Els poetes, que vénen de sopar al pati del Palau del Rei Moro, prenen el seu lloc: set cadires aplegades entorn de taules rodones, petites, de metall, des d’on esperaran el moment de recitar.

Sense més preàmbuls, la cantant i actriu Àngels Gonyalons enceta la vetllada cantant a capella una cançó brasilera dedicada a la rosa. L’harmonia delicada i juganera de la peça es barreja amb la platxèria de la carpa del bar, mentre els assistents es venten, fumen, observen atentíssims. Acaba i arrenca un primer bravo d’entre el públic.

Acte seguit són Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran, organitzadors de la Festa, qui tenen la paraula. Expliquen que el recital d’aquesta nit, “moment culminant” del cap de setmana, combina els poemes recitats per cada autor convidat amb algunes de les seves cançons preferides. L’artista interdisciplinària Eli Gras s’encarregarà de fer la sonorització de l’acte, amb sons inspirats en l’obra i el caràcter dels poetes. “Obrirem tots els porus de l’emoció a la seva paraula”, diu Duran.

La primera en recitar és Maria Antònia Massanet, vestida de bordeus i acompanyada pels sons axilofonats de Gras. La poeta comença explicant “el cos que us parla” i on va néixer, i com de gran s’ha sentit “com un husky passejant per l’agost enmig de Sevilla” i ara torna al seu “llit d’infantesa, en una calorosa nit d’insomni”. Són, els seus, versos que arrelen i feren el cos: “Mai som tant cos com quan naixem o quan morim”, diu, en un poema dedicat a la seva padrina. Poetitza el “cos jeroglífic i equivocat” i es demana: “des de quan pot equivocar-se un cos”. També diu alguns poemes del seu darrer volum, Kiribati, dedicat a “aquella imatge d’allò nostre que se’ns escola i que fa aigua”. I acaba, rotunda com la veu d’una desaparició: “on hi trobareu forats no hi busqueu sintaxi”. La pianista Elsa Perches clou la intervenció de Massanet interpretant “Merry Christmas, Mr. Lawrence”.

El següent a recitar Josep Checa, que Sànchez-Mústich i Duran presenten com l’únic poeta ramader que ha passat per la Festa. Comença amb poemes del llibre L’enteniment de les bèsties, que parla del silenci corcat, de l’oblit, de fustes podrides i de rosers bords. Poesia povera que sona seca i potent. Checa invoca llebres, gossos i altres bèsties, que recorren lliures el jardí, “amb la pàtria enfonsada entre els unglots”. Segueix amb poemes del llibre La barberia: “aquest va ser el primer dels dos únics cops que vas perdre la mare. Si ara parléssim del segon potser ploraries”. Segueix amb un poema sobre les paraules, fugisseres, preses al vol a la barberia. “A les teves cames rau la llibertat”, diu, agafat amb força al faristol, mentre un infant plora al bell fons del pati de cadires. “I pares l’orella un segon, una estona, uns deu anys, per exemple”. “Memòries d’Àfrica”, interpretat per Perches al piano, retrata Checa com un romàntic molt ben camuflat.

El so del foc, que captura la lutier experimental Eli Gras en bata de científica, convida a recitar Marc Romera. Amb camisa verda, també floral, i pantalons blancs, diu poemes del seu La nosa, que el va fer mereixedor del Premi Carles Riba de poesia. “I en la renúncia anar creixent, fins l’arribada al cul de sac, on tempten llit i pirotècnia”, la veu fonda i el posat seriós. Revisita Papasseit amb poemes en prosa amb un fort ritme intern, que a voltes rimen. “A poder ser, que sigui dolça com la veu del borinot que es precipita al precipici de la llum”, clama com un desig mentre els espectadors resten en total silenci.  “La fibra no te la toca l’angoixa d’esperar, sinó el no saber què que constantment ni truca a la porta ni diu res ni és, i en canvi, es deixa pressentir”, segueix, hermètic i suggeridor, defensor del com i de la poesia de l’indecible. Acaba i Gonyalons i Perches fan ressonar “Verge”, de textura disco i amb una delicadesa perfecta per a Romera.

Un rierol, evocat per Eli Gras, rep els versos de Laura López Granell, que comença amb Forat vestida de negre rigorós. “Em faig un vestit nou amb un llençol vell”, afirma, i cita Hemingway, salts mortals, encontres impossibles. Diu el jardí al Jardí: “Avui ens ha crescut una por nova al jardí de casa. És una por petita, una tija incipient. Amb tot, una flor apunta. Demà dispararà”. També hi ha lloc per a la poesia més sonora, amb més dringar. I pels poemes inèdits, com per exemple “Vibració”, en què convergeixen Google Maps i el tremolar en dialecte de Blai Bonet. També diu “la por que germinava” i acaba amb versos que s’obren com mans, “moviments no continguts que trenquen el cànon”, l’”omissió que no calla”. Un tema de la pel·lícula “El piano”, de la mà d’Elsa Perches, és el comiat de López Granell.

És el torn de Tomàs Arias, que se situa al centre de l’escenari entre un enrenou de motors. Diu “L’estranya presència” després de la intervenció de Gras, que aquesta vegada arrenca una riallada entre els assistents, que ella comparteix. Arias s’esmerça en la vocalització i sospesa cada matís, cada cadència. Segueix amb “Metàfora de l’amor”, “com un nen que no dorm perquè no sap dormir”, i amb els inèdits “Escolta, rei” i “Escolta, bàrbar”, que formen part d’un volum en què treballa Arias entorn del classicisme grec: “ni tu ni jo no som iguals”. Amb camisa grisa, pantaló negre i avarques, la presència d’Arias és amable i alhora solemne, es fa respectar. “I per això l’home déu és poderós”. I, de classicisme a classicisme, acaba amb un sonet que no té títol. Ho clou Gonyalons amb un “Take Five” en què la veu clavava el paper del saxo en el tema original, a ritme d’esclafit i sobre base de piano, movent cuixes i genolls.

L’encarregada de continuar és Concha García, que irromp a escena entre el tic-tac d’un rellotge que es va multiplicant: “y te imaginas la vida junto a alguien”. Brusa clara i pantaló blau, andalusa sense accent, la poeta diu de manera senzillíssima però amb intenció. “No hemos envejecido. Más sabios, bajamos la cabeza y sostenemos una bolsa pequeña atada a la cintura con la ceniza de todo lo que existe”, segueix, i ja té tothom a la butxaca. “Sospechamos que era la puerta que debíamos atravesar, pero se hizo de día y aparcamos el coche frente al Lonely Moon”. També diu poemes de Las proximidades, el seu darrer recull: “mientras no llueve y las casas se vuelcan y en la pantalla tantos accidentes comienzan a afectarte, mientras haces cola en el tren […] y te detienen con una pregunta acerca del destino”. Són poemes que pouen molt més enllà d’allò immediat tot i partir-ne. Acaba: “El agua desconoce el caudal que la arrastra. Las hojas no saben que titilan cuando el viento las mueve”. I amb aquest no saber, espai per a la poesia, García acaba la seva intervenció entre aplaudiments i la interpretació de Perches d’una peça per a piano d’un film de David Lynch.

Ara és el mar, que rep la darrera poeta que dirà els seus versos al Retiro: Begonya Pozo, poeta en català i en italià, afirma que ella i la resta de poetes estan “literalment commocionats” i que no pot tornar res del que els han donat. Assenyala les bessones Alexandre entre el públic. “Vita nuova”, el primer poema: “Créixer amarada com l’arròs sota l’aigua, i respirar llum. La segueix una “Ungarettiana”. Són poemes breus i concisos, que contenen el que cal. Ens transporta al barri valencià de Russafa: “és difícil sobreviure’t”. De sobte, el seu posat afable s’ha vist transformat pel rigor del dir. Pozo capta l’atenció amb intensitat, entre “vàters minúsculs” i “cadires blaves” i “somnis feliços a les hamaques”: “Has decidit d’omplir el teu cementiri”. Acaba amb un homenatge a Ungaretti, en la línia de la V de Lucia Pietrelli, que Pozo recorda: “Vindrà la nit de les ametlles. Serà tard”. Dedica el seu darrer poema als refugiats i contra els governs que no permeten acollir: “hui tot és una mica més humà i saps que t’espere”.

Una Gonyalons somrient i una Perches còmplice tanquen la vetllada amb una cançó en català i en llengua de signes, sobre l’amor pel llenguatge i a través del llenguatge. La veu de Gonyalons navega entre el parlar i el dir, el xiuxiueig: “ens cal sols la veu exacta del cor, que els savis sempre han dit que el silenci és or”. I arriben altra vegada els agraïments: Duran i Sànchez-Mústich enumeren tots els mecenes de la Festa, cadascun un nom. Poetes, músics i directors es fan la foto de família entre forts aplaudiments.

Serà demà que els poetes i els assistents que vulguin acompanyar-los, en teringa, faran la ruta per tot Sitges que recorrerà els aparadors poètics que els artistes d’El Taller de Núria Corretgé, Joan Escofet, Albert Llobet, Montse Marcet, Miguel Mateo, Elvira Rodríguez, Jaume Aldabó, Manuel Riccardi i els nens i nenes d’El Taller han fet a partir de la seva obra a Gassó Fotògraf, la Pastisseria Massó, a l’Òptica Holandesa, a Calçats Pañella, a Tea Costurera, a la Merceria Requena i a la Bodega Vimesvi. Ignacio Lois, a cada aparador, oferirà un tast d’algun tema significatiu per a cada poeta, amb la seva veu i el so de la guitarra elèctrica.

També serà demà, a quarts d’una del migdia, que la processó poètica i festiva —valgui la redundància!— acabarà el seu recorregut a casa d’en Toni Sella, director de L’Eco de Sitges, i Vinyet Villa, entre gots de vermut i cops de ventall. L’instant precís en què la poesia deixarà el carrer i tornarà a les cases, cada vers a la seva i a la de tots els que se l’hauran fet seu. Llarga vida a la Festa sitgetana!